Maribel Sánchez-Maroto: "El que ens fa més mal és que no es distingeix entre periodistes i agitadors"

Maribel Sánchez-Maroto Inarejos és directora de Continguts Informatius de RTVE. Formada a Ràdio Sant Vicenç, Ràdio Manresa i Regió7, ocupa un dels càrrecs periodístics més poderosos d’Espanya. Ho fa amb l’experiència de qui ja va ser responsable durant 4 anys de la secció de Nacional dels Telediario i ha encapçalat també la informació lleugera de la cadena. Amb tot, del que se sent més orgullosa és d’haver dirigit la sèrie "Nevenka".

Va arribar al Bages amb 11 anys i se’n va anar a Barcelona amb 27 després d’haver treballat a la ràdio de Sant Vicenç, a Ràdio Manresa i a Regió7, del mateix grup editorial. Periodista de RTVE des de 1988, ha ocupat un dels càrrecs més compromesos del periodisme espanyol, el de cap d’informació nacional dels Telediario, i des d’aquest estiu n’ocupa un d’encara més responsabilitat, el de directora de tots els continguts informatius de televisió, ràdio i digital de RTVE. Amb més de mil persones al seu càrrec, en aquesta entrevista desgrana la seva vida.

Després de tants anys a Madrid i d’haver tocat poder, què en queda de la santvicentina que va muntar una ràdio local?

Em sembla que en queda la qualitat que ha de tenir un periodista, que és la curiositat per les coses. Sense la inquietud per saber aquest ofici no té sentit. Jo encara procuro aprendre alguna cosa cada dia.

Havent vist les coses lletges que deu haver vist, és difícil continuar sent una periodista il·lusionada?

És veritat que aquest ofici et dona raons cada dia per dir ‘jo me’n vaig’, perquè hi ha molt farsant, i això desanima, però ho resols tornant-te pragmàtica, tant en els aspectes professionals com en els personals. Aprens a distingir l’important i l’urgent.

El periodisme cada cop és menys respectat per la gent. A què ho atribueix?

Com passa amb tantes coses, la clau són els diners. Si els mitjans depenen d’un únic poder per finançar-se hi ha el perill que es converteixin en propagandistes. Però jo crec que el problema és que no es distingeix entre periodistes i agitadors. De vegades no són ni persones, són bots que viralitzen continguts. Això és el que més mal està fent als periodistes i a la societat en general. I desmentir les fake news és molt difícil, perquè circulen per canals més ràpids que els nostres.

El 2004 va ser nomenada cap d’informació nacional dels Telediario; és a dir, de tota la política espanyola. Com es viu a l’ull de l’huracà?

Acabada d’arribar de Barcelona, al començament la sensació era de vertigen, però em va ajudar molt que aquell era un equip molt nou i tots teníem clar que s’havia de canviar aquella televisió desprestigiada que ens deixava el PP, amb una condemna als tribunals per haver manipulat la informació sobre una vaga general d’una manera impròpia del periodisme. Era un repte molt gran, però ens el crèiem.

Com gestiona la pressió política?

Com passa en el món local, tothom vol vendre el seu producte. Ho vol la Coca-Cola, la marca de cotxes i el cap de premsa del polític, sigui un alcalde o un ministre. Cal tenir resistència i deixar clar a tothom que jo m’equivoco sola, que és una frase que he utilitzat moltes vegades. Nosaltres tenim independència editorial, i t’asseguro que és real. Puc dir que, encara que sempre hi hagi algú que t’intenta ‘suggerir’ el que has de fer, nosaltres fem el nostre camí agradi més o menys. No estem per agradar.

Què li diria a qui assegura que als mitjans públics fan el que els diuen els polítics que els han posat en el càrrec?

Jo no he fet mai res perquè m’ho hagi dit un polític. Sé on sóc i crec que sé com s’han de fer les coses, no sóc cap inconscient: no explicaré una història sense contrastar-la. Però no puc anar al dictat, perquè si ho faig perdo el dret de reivindicar res.

Ser cap d’informatius ara és molt diferent del 2004?

La polarització ha empitjorat molt. El que jo intento transmetre és que no hem de ser els primers, sinó els millors, perquè quan la televisió pública dona una notícia és com si la validés per a tothom. Això em fa sentir molt responsable. Per tant, ho hem de tenir tot molt contrastat i hem de procurar no contribuir a polaritzar encara més.

Un consell per a algú que hagi de fer televisió amb molta pressió?

Que s’envolti d’un equip de gent de confiança que li digui les coses com són, no que l’aplaudeixi. I que delegui; no es pot voler estar a sobre de tot. Jo no ho faig.

La tensió política que es veu a Madrid és real o és teatre?

Nosaltres posem un mirall. Els polítics diuen que fan una escenificació i que, en realitat, s’entenen millor del que es veu a la tele. Però ara em temo que hi ha una part del Parlament que no actua, que és així, com es veu, de forma i de fons.

Quina és la seva missió principal ara?

Tenir més finestres on projectar el nostre contingut. La tele no pot ser només el Telediario en directe, ara es veu a tot arreu i en qualsevol moment. Hem de crear formats per a aquests hàbits; hem de combinar el rigor amb un llenguatge adequat per arribar a la gent que se n’ha anat de TVE, bàsicament gent jove. Una part l’hem recuperat amb «La Revuelta», i això és important, perquè ja els tornem a tenir al canal, i si el que fem és prou atractiu es quedaran. Les audiències ens estan anant molt bé.

Amb el nou president, José Pablo López, TVE vol tornar a competir. Per què havia deixat de fer-ho?

És una bona pregunta. Hi ha qui defensa que les televisions públiques no han de lluitar per tenir audiència, però a mi em sembla que és un error. Em sembla que hem d’aspirar a ser rellevants. I les xifres indiquen que estem aconseguint ser-ho. Per exemple, vàrem fer una cobertura agosarada i atractiva de les eleccions a Extremadura i, després de molt temps que la Sexta ens guanyava en aquest tipus de programes, aquesta vegada hem guanyat nosaltres. També s’ha aconseguit que els Telediario superin Tele5, que és tota una fita. Estem molt contents.

Com va viure el ‘procés’ des de Madrid?

El vaig viure amb molt dolor. Vaig voler venir a veure personalment l’1 d’octubre i per a mi va ser molt dolorós. Els meus pares mai no van parlar català, però el primer que van fer va ser matricular-nos a una escola on fos segur que l’aprendríem perfectament, i no vaig viure mai un problema de convivència. En canvi, el 2017 sí que el vaig veure. Com a catalana a Madrid havia de gestionar un foc creuat. Les converses sobre el tema em resultaven molt difícils, tant aquí com a Madrid.

Va ser responsable de tots els continguts lleugers de RTVE. Llavors estava tranquil·la?

No creguis! Que sigui lleuger no vol dir que no hagis d’anar amb compte. El programa de cuina, o el casament d’un famós, interessen a molta gent, o sigui que s’han de tractar amb el mateix rigor que qualsevol contingut informatiu. O més! (riu)

Només ha fet dos documentals, però un d’ells, «Nevenka», ha tingut molt èxit. És un gènere on podria tornar?

I tant, m’agradaria molt. A mi em sembla que «Nevenka» és el més important que he fet mai. És del que estic més satisfeta. El mèrit és de l’Ana Pastor, que portava anys darrere seu intentant convèncer-la que parlés i em va fer el regal de poder-ho dirigir. És una dona excepcional que vàrem tractar malament; jo era periodista quan es van produir els maltractaments i no vaig veure la història; estic molt contenta d’haver pogut recuperar-la, que hagi tingut èxit i que encara se’n parli.

Per què no ha fet plató?

Vaig presentar un matinal a Sant Cugat quan vaig començar, però no m’agrada. La càmera és molt ‘xivata’: o t’estima molt o no hi ha res a fer. És innat. Iñaki Gabilondo, per exemple, és molt bon periodista, però a la tele no funciona. Jo prefereixo molt més fer periodisme reposat com, per exemple, la sèrie de quatre documentals que hem dedicat a històries de la transició: jo només els he supervisat, però n’estic superorgullosa.

La millor lliçó de periodisme que ha rebut?

Quan vàrem fer la cobertura de la riuada de Biescas, que va ser duríssima, la nostra pròpia cadena va utilitzar una imatge d’una dona morta penjada d’un helicòpter que l’acabava de rescatar. Vaig pensar que jo, allò, no ho faria mai.

Un dia que va dir: això ho hem fet bé.

El dia que vaig anar a cobrir la manifestació abans de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco vaig tenir la sensació de tenir una feina privilegiada, i d’estar fent-ho bé. Estant allà em vaig sentir part de la història d’Espanya.

Un balanç provisional?

Des d’una ràdio local muntada entre cinc joves vaig anar creixent per passos, a poc a poc, fins arribar a un lloc de molta responsabilitat. Però sé que tot és temporal, o sigui que m’ho agafo amb tota la humilitat del món.

Un projecte somniat?

M’agradaria fer algun dia alguna cosa com la sèrie The crown. Però això són «palabras mayores»! (riu).

Biografia

Dels inicis a la ràdio al salt a Televisió Espanyola

Maribel Sánchez-Maroto Inarejos va néixer a Madrid (4-3-1964), filla de José i Alfonsa, una parella de Manzanares (Ciudad Real) que el 1975 es trasllada a Sant Vicenç de Castellet per la feina del pare, treballador de la Renfe. La mare es dedicava a la feina de casa. Té una germana i un germà, ja traspassat. Ha estat casada. Va estudiar a l’escola pública Altagracia de Manzanares, a les Dominiques de Sant Vicenç i al Lluís de Peguera. Es va llicenciar en Ciències de la Informació a la UAB. Va participar en la creació de Ràdio Sant Vicenç, va treballar a Ràdio Manresa i va estar un any com a periodista a Regió7, el 1987. El 1988 va superar les proves per incorporar-se a RTVE a Sant Cugat. El 1991 se’n va anar a viure a Barcelona. Va ser responsable de l’àrea de Telediario a TVE Catalunya i subdirectora de Línea 900 i El debate de La 2. El 2004 se’n va a Madrid per assumir la direcció de l’àrea de Nacional dels Telediario, que va ostentar fins al 2008. Després de ser directora adjunta d’Informe Setmanal, de 2010 a 2013, va ser directora de Magazines i Programes d’Actualitat de TVE. De 2018 a 2022 va ser responsable de Nous Projectes de Newtral, on va dirigir la sèrie «Nevenka» per a Netflix i el documental «Origen». El 2022 torna a fer-se càrrec de Magazines i Programes d’Actualitat a RTVE. Aquest estiu va ser nomenada directora de Continguts Informatius de televisió, ràdio i digital de RTVE. Li agrada llegir, caminar i anar al cinema.