«Una bona idea per matar algú és dur-lo a passejar a un penya-segat»

Amb més d’1.500.000 lectors, el mestre del thriller, Mikel Santiago, torna amb La chica del lago. En el llibre, una escriptora de thrillers veu com durant una signatura d’exemplars li lliuren un sobre. A dins hi ha una fotografia del diari d’Alba, una adolescent morta en estranyes circumstàncies la història de la qual va inspirar la novel·la més coneguda de l’escriptora: La chica del lago.

Vostè no preferiria també resoldre misteris en lloc d’escriure’ls?

M’encantaria, sí. Seria genial, molt divertit, no? Ara bé, potser jo soc molt cagueta per a enfrontar-me a les situacions en les quals exposo als meus personatges. Però per descomptat que si escric misteris és perquè m’atreu aquesta part enigmàtica de joc, de deducció, i a mi mateix em motiva moltíssim. Moltes vegades, quan escric, gairebé també estic resolent el misteri que em plantejo a mi mateix.

També ha tingut alguna sorpresa en la presentació d’un seu llibre?

En les presentacions realment mai m’ha passat res massa greu. Per mi, aquest moment de les signatures és agradable. Ara bé, també és cert que el moment de les preguntes del públic a vegades és molt compromès, perquè no saps qui participarà i què dirà, i llavors sí que podem dir que hi ha moments de tensió i suspens. Quan una persona agafa el micròfon, no saps per on anirà la cosa. En les signatures alguna vegada ha vingut gent a lliurar-me sobres, com el que li donen a la meva protagonista al principi de la novel·la.

Amb un misteri a dins? O amb diners?

Algun cop m’han donat un sobre demanant-me que no el llegís en aquell moment, i després resultava que era una cosa tan bonica com una poesia o una carta molt personal, explicant una experiència molt íntima relacionada amb el llibre. És a dir, tot amb un final feliç, però en el moment que ocorre jo, com a escriptor de fatalitats, m’imagino qualsevol cosa dolenta. Igual que quan em regalen uns bombons i els dono primer a l’editora. Segur que són molt bons... però primer que els tasti ella (riallada). No sigui que jo, que penso que soc molt bon noi, tingui algun enemic pel món.

M’encantaria resoldre misteris en lloc d'escriure'ls, però potser soc molt cagueta per a enfrontar-me a les situacions en les quals exposo als meus personatges

I si, Déu no ho vulgui, hagués de matar algú, quin creu que seria el millor sistema?

Una bona idea seria acompanyar la víctima en una passejadeta per un penya-segat (riu). Hi ha moltes càmeres i policies i és tot molt complicat, però jo crec que un bon passeig per un penya-segat, fem una selfie, fes un passet més cap enrere, un altre més... Jo crec que és el millor sistema, i el més net.

I sempre pot dir que va relliscar sol.

Va relliscar sol, i a més havíem vingut aquí a parlar de la meva novel·la i veure les localitzacions, jo ho tindria fàcil, sempre podria dir això. Estàvem aquí parlant de coses, es va despistar i va trepitjar en fals... (riu).

Vostè és de Portugalete. Era complicada la joventut al País Basc, als anys vuitanta?

En els 80 al País Basc hi havia molta acció de carrer, violència constant per part de tots dos costats. Això feia que la vida fos tot menys avorrida. De tota manera, jo vaig aconseguir tirar endavant una vida fora de la política. Soc un friqui dels jocs de rol i tenia el meu món muntat a banda de tot el que passava al meu voltant.

Algun cop m’han donat un sobre demanant-me que no el llegís en aquell moment, i després resultava que era una cosa tan bonica com una poesia o una carta molt personal

És a dir, que era el noi raret.

Era una persona imaginativa, una mica evasiva: la lectura, el cinema, la música, els meus dibuixos, els meus diaris, potser tot eren activitats una mica d’evasió, ho reconec. Sé escriure de crims i tal, però clar, inventats.

Com a escriptor de crims, què en pensa que hi hagués tantes pressions contra el llibre sobre Bretón, que al final fos retirat?

Penso que la gran fórmula per poder escriure de certes coses, de moltíssimes coses dures, ha estat la distància, el temps. Jo crec que el tema de Bretón estava massa a prop en el temps. La clau per a poder parlar de certes coses, d’uns certs dolors que encara estan inflamats, tant sigui en el record dels familiars com en l’opinió pública, que moltes vegades també s’inflama, és deixar que tot reposi moltíssim. Estic parlant de molts anys.

Woody Allen va dir que la comèdia és tragèdia més temps.

És que quan va sortir el llibre de Bretón, la polèmica encara estava en curs. En canvi, un dia vaig veure un anunci de lents de contacte que deia que si el capità del Titanic les hagués utilitzat, el vaixell no s’hauria enfonsat. Ja hi havia distància en el temps, com diu Woody Allen.

Si quan estàs escrivint una novel·la t’imagines totes aquestes cares que venen a les presentacions i els missatges que t’envien, pots arribar a tenir una paràlisi. Una paràlisi de dit

Doncs li poso una pregunta per mullar-se, i amb poca distància: què opina de les crítiques a Juan del Val en guanyar el Planeta?

Criticar el Planeta últimament sembla l’esport nacional. I potser el personatge dona l’oportunitat a molta gent de ficar-se amb ell. I amb les casualitats del Planeta, no? La indústria del llibre té les seves maneres de vendre, a vegades utilitzant el sensacionalisme i el fenomen, i altres vegades paios com jo, que a pic i pala, anem traient els nostres llibres i anem aconseguint la nostra parròquia de lectors. A mi m’agrada més la meva manera, que anar convencent un a un els lectors i aconseguint tenir una audiència, sense necessitat de grans polèmiques.

A pic i pala però amb milions de lectors a tot el món. Té vertigen quan hi pensa?

La veritat és que si quan estàs escrivint una novel·la t’imagines totes aquestes cares que venen a les presentacions i els missatges que t’envien, pots arribar a tenir una paràlisi. Una paràlisi de dit, ja que la por d’equivocar-te i a decebre pot ser molt gran. És una professió molt psicològica.

Subscriu-te per seguir llegint