Helena Carreras descriu en un llibre la inutilitat d'una revenja ordida a l'Empordà

L’escriptora i filòloga gironina Helena Carreras havia estat dos anys rumiant la que havia de ser la seva primera obra publicada, Pues de garota. No va escriure ni una paraula fins que va tenir clar què volia dir. Quinze anys després, la novel·la pot presumir d’haver guanyat el Premi Gregal de Novel·la l’any 2019, però no va aconseguir ser publicada perquè l’editorial va tancar durant la pandèmia de la covid-19. Premiada però desemparada, va ser desada en un calaix, i Carreras va continuar el seu camí amb èxit: el 2020 va guanyar el Premi Just M. Casero per Dinou Vint (Empúries), i l’any 2023 va publicar Les altres cares (Trípode). Actualment està treballant en una nova obra.

Fa només uns mesos, Carreras va entrar en contacte amb l’editorial Lletra Impresa, i el calaix es va tornar a obrir. Després d’aquesta odissea, Pues de garota ja pot dir des de fa unes setmanes que està publicada, i demà es presentarà a la Llibreria 22 de Girona. La novel·la rememora l’experiència personal del personatge fictici Josep Giró durant els anys 30 del segle passat. Viu amb els seus pares en un poble fictici de l’Alt Empordà, i amb els anys va essent conscient que ell i els seus éssers estimats viuen enmig de la injustícia, les humiliacions i el silenci que imposen la guerra i la dictadura. A mesura que creix, al seu cap s’hi va instal·lant una mena de desig de venjança que es retroalimenta amb tot el que ha perdut, prenent-li pel camí la seva innocència. La Guerra Civil i el franquisme són l’escenari d’aquestes injustícies, on hi apareixen propietaris malànimes i aprofitats que usen la violència dels guanyadors per tancar conflictes personals. Amb tot, la novel·la s’allunya de l’etiqueta d’històrica, i Carreras deixa clar que tot i que hi ha un procés previ de documentació i estudi, ella escriu ficció. De fet, barreja llocs ficticis amb escenaris reals, com ara la presó de Girona, que llavors estava al carrer del Portal Nou. A mesura que la novel·la avança, sempre amb un estil que combina un doble joc de contrast en primera persona, els fantasmes del passat d’en Josep sempre hi són per recordar-li que té un deure pendent amb els seus que no el deixarà tranquil fins que passi a l’acció.

«Volia reflectir com aquest context d’humiliacions, injustícia i l’obligatorietat del silenci poden impedir a una persona poder gaudir d’una vida més plena d’amor, la tendresa de l’amistat o del sexe», subratlla l’escriptora. «I si havia d’ordir una venjança, havien d’haver-li passat coses molt grosses», com ara el context d’una guerra. «Aquesta gent que es pensa que les dictadures van ser magnífiques s’haurien de llegir el que es va fer als perdedors», remarca. Uns perdedors, a més, que majoritàriament van acabar perdent les ganes de parlar. En tot cas, l’autora remarca que «m’ha fet il·lusió veure-la publicada, li tinc una especial estima, va ser la primera que vaig intentar publicar i hi ha coses personals a dins, deixant de banda la venjança», riu.

La metàfora de la pua

Havent passat el temps i mirant-la amb distància, assegura que encara ara n’està satisfeta: «potser no és el que jo hagués escrit ara, té més acció i està més exagerada, però no m’ha grinyolat perquè ja hi vaig treballar la llengua, és un dels factors més importants que tinc en compte quan escric», subratlla. De fet, Lletra Impresa ha publicat Pues de garota dins la col·lecció Ovidianes, fent doble referència al poeta romà i al cantautor valencià Ovidi Montllor, on es pretén fer destacar l’estil literari. A tall d’anècdota, el primer títol de la novel·la tenia canviava la garota per bogamarí, una de les tantes variants en què es coneix aquest deliciós animal marí amb punxes que Carreras ha utilitzat per teixir l’argument. «Les pues de garota em serveixen molt com a metàfora, per parlar de la intensitat de la vida, de les emocions tancades dins una closca i protegides d’unes agressions exteriors», indica. Però les garotes no serviran només de simbolisme dins l’obra: també hi deixaran les seves punxes.

Subscriu-te per seguir llegint