Pep Prieto: "Em sento afortunat de no estar creixent en la Girona d’ara"

Quan algú escriu sobre la pròpia infantesa, és perquè s’ha quedat sense tema?

(Riu) En el meu cas podríem dir que és el tema. Als meus llibres sempre hi ha hagut referències a la meva infantesa perquè si tens uns primers anys de vida convulsos, inevitablement això repercuteix en la teva manera de ser i també en la teva manera d’escriure. Ha estat sempre un tema molt present als meus llibres, però tenia pendent escriure una història més íntima o més autobiogràfica que em permetés reivindicar el paper que va tenir la meva àvia.

Per què ho veia necessari?

Va ser la persona que em va protegir de les adversitats i també la que em va introduir molt en el món del cinema. Per tant, creia necessari escriure aquesta història.

Tinc les mateixes inseguretats de quan era petit, el que passa és que he après a conviure-hi

Això de repetir tant el tema de la infantesa, és perquè no vol créixer?

Jo encara recordo amb precisió el nen que era, crec que és un dels secrets de créixer: no oblidar mai d’on vens i del nen que eres. Va bé preservar aquest nen, perquè a l’hora de prendre decisions és important saber qui eres amb les teves inseguretats, els teus monstres, les teves pors. Ara bé, hi ha situacions i moments que inevitablement et fas gran encara que no ho vulguis.

Ja no té inseguretats?

Totes, les tinc totes. Tinc les mateixes de quan era petit, el que passa és que he après a conviure-hi. Escriure va molt bé, en aquest sentit. És a dir, afrontar-les com a material de ficció, que és el que he fet en aquesta novel·la, crec que ha estat molt útil per adonar-me d’on soc. És important no oblidar quines són les teves pors, perquè formen part d’un mateix. L’exercici d’escriure sobre les teves pors i les teves inseguretats és fonamental per poder coexistir-hi mentre madures.

Quina era la infància convulsa que la seva àvia el va ajudar a superar?

No venia d’un hospici, però hi vaig estar a punt. Venia d’una família desestructurada, que als anys 80 era fàcil de trobar. Amb un pare absent i fins i tot intimidant.

Intimidant fins i tot físicament?

Sí, intimidant físicament. Una persona dura, que mai em va fer de pare en un sentit tradicional del terme. Era el meu pare però no feia de pare. Era una figura que a mi em feia por. La meva àvia em va ensenyar a superar aquestes pors, o com a mínim a encarar-les. Va ser la persona que, sense menystenir el que m’havia passat, em va tractar com un adult. És a dir, em va protegir però a la vegada em va esperonar a ser la persona que volia ser. Acabo escrivint un llibre sobre ella perquè d’alguna manera li devia un reconeixement.

El meu pare no feia de pare, era intimidant, a mi em feia por

Tothom parla meravellosament de les àvies. No n’hi havia de dolentes o què?

Segur que n’hi havia de dolentes, jo parlo de la meva. El que m’agrada pensar és que no parlo només d’una àvia, parlo d’una dona. I és veritat que la meva àvia, com tantes altres Rosites, eren una generació de dones que vivien una situació completament tòxica i submisa, i tot i així tenien temps per a l’empatia i per a la tendresa. Hem estat envoltats tota la vida de dones excepcionals que no hem escoltat prou.

Cap net escolta els avis, em penso.

La novel·la neix de la necessitat de prendre consciència que vaig conèixer bé la meva àvia, però no la dona que era. Vaig voler escriure una ficció que imaginava com era aquesta dona, perquè crec que els nets no hem tingut mai els recursos per fer les preguntes correctes. Em semblava necessari utilitzar l’única cosa que sé fer, que és escriure, per poder-ho visibilitzar.

Què li preguntaria si la tingués aquí?

Li preguntaria moltes coses. Potser una seria què volia ser ella, a banda de la meva àvia. Què hagués volgut ser? Hauria volgut ballar, hauria volgut ser astronauta, hauria volgut canviar el món? Estava fent el que realment volia fer, cosa que des de la perspectiva del temps dubto? Li hagués preguntat quin tipus de persona era i quin tipus de persona hagués volgut ser. Perquè tinc la sensació que la imatge que en tinc és fruit d’una situació que ella va heretar: un marit opressiu, una situació familiar complicada que la va fer criar els seus nets...

Va avisar la família, que escriuria sobre ells?

Ho vaig fer en dos temps. Els vaig dir que ho faria, però no vaig entrar en detalls. Després, quan vaig guanyar el Bertrana, vaig pensar que, pel focus que tindria el premi, requeria una conversa més llarga. Els vaig anar dient un per un. I he de dir que estic molt orgullós de la reacció. Hi ha coses que els ha impactat veure escrites, però e ens han anat molt bé per parlar d’alguns temes que havien quedat enterrats en la memòria.

L’actual Barri Vell de Girona no és un barri, és un escenari

I el seu pare?

És mort. Vam coincidir uns anys perquè ell era el maquinista del cinema. Quan anava al cine el veia, però no parlàvem. I ja a la vida adulta vam coincidir tres o quatre vegades i vaig parlar-hi potser dos minuts cada vegada.

Hauria escrit el llibre, si el seu pare hagués estat viu?

Si, amb tota seguretat.

Té ganes de ser avi?

Home, crec que en tinc per uns anys encara, eh? Perquè el meu fill té 17 anys, i no el veig especialment dedicat a la tasca. Però vaja, el dia que arribi, segur que seré un avi actiu, això ja ho sé ara.

Família a banda: es pot saber què té contra la Girona dels 80, si era collonuda?

(Riu) No hi tinc res en contra, és la millor Girona que he vist mai. Miro amb nostàlgia aquella Girona, era més viva que ara. Una ciutat en plena transformació és millor que una ciutat que es creu completa. Però a ulls d’un nen de 7 o 8 anys estava plena d’elements que feien por. Insisteixo que a la novel·la en parlo des del punt de vista d’un nen. Me’n recordo que tenia prohibit anar més enllà del carrer del Carme i del barri xino, i que no podia anar a les escales de la Llebre perquè hi havia ionquis. Els meus avis, que eren molt conservadors, m’advertien per on havia de passar sortint del col·legi, ben bé en línia recta. A ulls d’un nen era una ciutat plena de monstres amagats. A mesura que creixes, t’adones que no n’hi havia per a tant.

I la d’ara?

Em sento afortunat de no estar creixent en la Girona d’ara (riallada).

Continuo essent fan de Girona, continuo pensant que és una ciutat molt maca que ha fet una evolució importantíssima, sobretot cultural, però trobo que li falta ànima

Com la veu?

Com una ciutat a la qual justament li falta aquella palpitació. Continuo essent fan de Girona, continuo pensant que és una ciutat molt maca que ha fet una evolució importantíssima, sobretot cultural, però trobo que li falta ànima. El llibre també és un homenatge a la gent que vivia al Barri Vell als anys 80. Aquesta gent no només ja no hi és, és que no hi ha gent. El Barri Vell ha expulsat els seus veïns tradicionals, o en queden poquíssims. Tinc la sensació que ha deixat de ser patrimoni de les persones que el van aixecar.

Res a veure amb el Barri Vell dels anys 80 que va conèixer el nen Pep Prieto?

Un barri sense les persones que l’han fet gran ja no és un barri, és un escenari. El Barri Vell de Girona és això, un escenari.

Subscriu-te per seguir llegint