«Dels japonesos m’agrada sobretot que estan com una cabra»

La dinovena edició del Festival Pepe Sales, que va començar dissabte i s’allargarà fins al pròxim 4 de febrer, està dedicada a la poeta japonesa Suzuki Shizuko. Ahir va tenir lloc a La Mercè una conferència a càrrec de Jon López de Viñaspre, escriptor i editor que, des de Lapislàtzuli i la seva sèrie de Literatura Japonesa, ha publicat La poeta panpan girl, un recull d’haikus de Shizuko.

Per què és tan desconegut el Japó?

Crec que el Japó penso és molt diferent, perquè no tan desconegut. Ara moltíssima gent hi viatja i s’interessa per la cultura i la gastronomia japoneses.

Quantes vegades hi ha estat?

No hi he estat mai, la meva història amb el Japó és molt curiosa. Jo no tenia cap mena de relació amb el Japó, ni tampoc m’interessava gaire, ni com a persona ni com a editor. Però se’m va creuar pel camí un catalanòfil anomenat Ko Tazawa, un japonès que va venir als anys 80 a Catalunya. Venia a treballar a la banca, i de Catalunya només coneixia en Gaudí i el Barça.

Va conèixer un banquer japonès? Això no ho pot dir tothom...

Venia a perfeccionar el castellà a Barcelona per anar a treballar a una entitat a Madrid. Va descobrir que aquí es parla una altra llengua, que hi ha una cultura i una literatura molt potents i, com a bon japonès kamikaze, va abandonar la banca i es va posar a estudiar Filologia Catalana. En acabar la carrera no se li va acudir res més que començar a traduir les grans obres catalanes al japonès, el Tirant - es va tirar deu anys per traduir-lo-, Camí de Sirga, La plaça del diamant, La pell freda, fa un diccionari català-japonès, japonès-català... Va fer més per internacionalitzar la literatura catalana que un departament sencer de la Generalitat. Li van acabar donant la Creu de Sant Jordi i el Premi Internacional Ramon Llull.

Ko Tazawa va fer més per internacionalitzar la literatura catalana que un departament sencer de la Generalitat

Una feina de xinos, bé, de japonesos.

Després va decidir fer a la inversa, traduir els autors més importants de la literatura japonesa al català, i és quan contacta amb nosaltres amb un bagul ple de tresors, d’idees que tenia de traduir, etc. Va ser quan a l’editorial vam començar a fer una immersió total al Japó i la literatura japonesa. Vam estar anys treballant amb el Ko Tazawa. Fa tres anys va morir i pensàvem que la nostra via japonesa s’havia acabat, però ens han sortit altres coses. És a dir, conec moltes coses del Japó, però a través de la literatura, gràcies a en Ko Tazawa.

Suficient per conèixer-ne la cultura. Què li crida l’atenció, d’aquell país?

M’agrada sobretot que els japonesos estan com una cabra. Són molt diferents de nosaltres, especialment en la manera de veure i de viure el món. Són molt intensos. Tot això queda impregnat en la seva literatura. Nosaltres podem tenir el pes del nacionalcatolicisme, aquest sentiment de culpa, etcètera. Ells tenen més un pes social, no tan religiós: sentit del deure, sentit de l’honor, no fallar els altres...

Diria que això nosaltres ho hem perdut força.

Sí, i ells ho tenen molt a dins. És una manera diferent de veure el món. També és interessant veure com s’escapen d’aquesta pressió, moltes vegades d’una manera molt friqui, a través d’un folklore sovint molt superficial. Bé, són maneres d’alliberar-se d’aquesta cotilla social tan aferrada que tenen.

Els japonesos segurament s’enfronten als problemes i a les situacions amb una psicologia molt diferent de la nostra

Essent una cultura i una manera de ser tan diferent i llunyana, dificulta entendre la seva literatura?

Amb la ment oberta, no costa gens, perquè al final, tots som humans. El que passa és que segurament s’enfronten als problemes i a les situacions amb una psicologia molt diferent de la nostra. L’avantatge d’aquesta aventura que vam fer amb en Ko Tazawa, és que són traduccions molt fidedignes a l’original. Perquè normalment les traduccions venien de l’anglès o del francès, i ja sabem que amb cada traducció o bugada es perd un llençol . En canvi, la manera de traduir d’en Ko Tazawa era del tot fidedigna als autors originals.

Anem als haikus. Són poesia per a ganduls?

El haiku és un poema molt especial. Crec que al Japó no el consideren ni tan sols gènere literari o artístic, sinó que és una manera de veure el món i de viure la vida. Neix de la contemplació del budisme zen, la contemplació de la natura, l’ànsia de coneixement de l’home davant allò que l’envolta. Es tracta de copsar un instant. És breu, però alhora busca l’eternitat. A vostè li pot semblar poesia de ganduls perquè és molt breu, però sovint el difícil és fer-ho fàcil, és a dir, has d’intentar expressar el màxim amb el mínim de paraules. És ben complicat.

Res de ganduls, per tant.

És com una juxtaposició de dues imatges o idees que es resol amb el tercer vers. Simplement es tracta de generar una atmosfera. D’alguna manera, el poeta et llença al cor aquesta vivència tan intrínseca, tan personal de contemplació. I el lector la de pair o l’ha de repensar, ha de completar el poema.

Si editar poetes ja és arriscat, editar poetes japonesos és pot considerar directament un harakiri?

Hi ha molt d’interès per la cultura japonesa, aleshores és més fàcil editar haikus o poesia japonesa traduïda al català que editar a un poeta català que fes haikus, que també n’hi ha. La gent, d’alguna manera, prefereix l’autor originari del Japó.

El haiku tracta de copsar un instant. És breu, però alhora busca l’eternitat

El festival Pepe Sales està dedicat a Suzuki Shizuko. Es pot ser bona poeta, tenint nom de moto GP?

Sí, és molt bona poeta. Perquè el haiku clàssic parteix de la natura, la contemplació de la natura, etcètera. I la Suzuki Shizuko és una panpan girl, una prostituta en l’ocupació nord-americana després de la Segona Guerra Mundial. Ve de família benestant, però l’economia li va menys i ha d’acabar fent de panpan girl, que eren dones de companyia dels soldats americans.

Un tema realment allunyat del bucòlic i romàntic.

El que aporta al món del haiku la Suzuki és que sobrepassa tota la manera clàssica de fer haikus, tant en la forma com en el contingut. Ella parla de drogues, sexe, dels seus somnis, de les seves frustracions... Qualsevol tema és pertinent per fer un haiku, i ella narra la seva pròpia vida, tot allò que va experimentant.

Són poemes durs?

No escriu ni amb fàstic ni amb ressentiment, sinó que escriu de manera... de manera acarnissada, en primera persona, però també molt existencialista. Per això és alhora una poeta molt rebel.

La Suzuki Shizuko no escriu ni amb fàstic ni amb ressentiment, sinó que escriu de manera... de manera acarnissada

Com enfoquen la prostitució, els japonesos?

Crec que és una cosa molt acceptada, però alhora amagada. La Suzuki és una veu oblidada i soterrada, perquè els japonesos, quan una cosa no els agrada, no la critiquen, sinó que acostumen a oblidar-la. Gràcies al Festival Pepe Sales, ha sigut rescatada de l’oblit. Amb la prostitució passa una mica el mateix, és una cosa que se sap que existeix, però socialment tenen vergonya d’explicitar-la. En canvi, tenen tendències i corrents, molt més perverses que les que nosaltres.

Tenen fama de perversos i viciosos, efectivament.

Sí, és una altra de les vies d’escapament d’aquest control social tan important que tenen.

Subscriu-te per seguir llegint