«Si no ets agraït amb la terra, la terra et fotrà una galeta»

Esteve Puig, amb Jordi Riera i Chus Martínez, formen Minova, la banda de pop electrònic que aquest 2026 presenta Adéu, el seu nou disc. Puig és, a més, el compositor, lletrista i la veu principal. Demà començo és el single de presentació del nou treball.

De què s’acomiaden amb aquest Adéu?

Ens acomiadem una mica dels escenaris i també de treure discos, de Minova. Però no és un acomiadament total, el que fem és agafar aire.

Sembla que s’acomiadin d’una forma de vida. S’han fet vells?

Ja fa temps que ens vam acomiadar de sortir de nit. Te n'adones, clar. Han passat quinze anys des que vam començar amb Minova. Arriba un moment que valores més els diumenges, no haver sortit el dia abans i poder fer aquella excursió, aquella passejada per la muntanya.

Han descobert els diumenges sense ressaca?

Exacte, és que recuperar-te d'una ressaca amb l'edat que tenim ara, no és el mateix que quan tens vint anys.

O sigui que no val la pena sortir de festa?

Home, sí que val la pena, jo crec que ho has de fer. El que passa és que ara a mi no em val la pena, per cosa de l’edat. Però de jove ho has de fer, de jove sortir de festa és obligat.

Arriba un moment que valores més els diumenges, no haver sortit el dia abans i poder fer aquella excursió, aquella passejada per la muntanya

I aquests homes que als 50 o als 60 els ve la crisi i comencen a sortir esperant conèixer l’amor juvenil?

Els hi auguro un futur infernal. Quan jo sortia de discoteca amb 18 anys i veia aquella persona que potser només en tenia 40 però tu pensaves que en tenia 60 o 70, et deies, «mira’l, està sol». Feia una mica de pena.

«Tant que hem corregut per no arribar a cap lloc», canten. Tan pessimistes son?

Si fem un balanç de tot el que hem fet, és molt positiu. Realment hem fet moltíssimes coses que no m’hagués imaginat mai quan era petit i somiava a ser músic. Potser la frase va més enfocada al panorama actual, ja que per molt que correm i per molts objectius que tinguem, tots acabarem al mateix lloc.

Panorama musical, polític o general?

El panorama cultural, el musical, és un reflex de com està el món, gaire bé no és que estigui. El món està una mica com aquell home fora de context que deia abans, a dins de la discoteca. O sigui, bé no va.

El primer single es titula Demà començo. Hem de començar a cuidar-nos, que tenim una edat?

Sí, el problema és que no ens eduquen així. Hem de menjar bé, però a la tele fan anuncis que diuen pon azúcar en tu vida, i ens pensem que el sucre és bo. Tot ha de ser en la seva justa mesura, això ens ho han d’explicar bé. Com més gran et fas, veus les orelles del llop més a prop i et fa qüestionar coses. Tothom es pot identificar amb Demà començo, perquè, o aprens a cuidar-te, o després potser ja és massa tard.

Arriba un moment que, per més que ho vulguis controlar tot, veus que no controles res, i t’acaba creant ansietat i angoixa

Quin propòsit ha fet per aquest any nou?

Doncs li diré que no n’he fet cap.

Així no el podran acusar d’incomplir-lo.

És que arriba un moment que, per més que ho vulguis controlar tot, veus que no controles res, i t’acaba creant ansietat i angoixa. És millor fer com deia en Bruce Lee, Be water, my friend. Has de ser un bambú, que amb el vent no es trenca.

O sigui que encara que siguin músics han arribat al punt que ni sexe, ni droga ni res?

En Jordi, el nostre bateria, que ha estat en molts grups i que ha voltat més que nosaltres, ens deia a en Chus i a mi que som l’únic grup que no puja a l’escenari drogats ni beguts (riu). I és cert, jo he estat en mogudes com el Sonar o als Monegros a les 3 de la matinada i no em passava por cap fotre’m cap droga. Jo el que volia era fer música, sortir a l’escenari el més conscient possible per disfrutar-ho. No m’entra al cap fer-ho d’una altra manera. Allò de sexe, drogues i alcohol no forma part del meu background.

«Som els hereus del món que ens han deixat», canten a Fred tropical. Com és aquest món?

Ja veu com està. Ple de plàstic, ple d’animals que es moren, aquest canvi climàtic que fa molts anys que diuen que està passant, no sé si ens ho volen fer creure o hi és de debò. I volíem fer una lletra dient quin món estem deixant. No ja a nosaltres, sinó als que venen darrere nostre. Quin món els hi deixem? Potser al final el món ens fotrà una garrotada. Si tu no ets agraït amb la terra, la terra et fotrà una galeta.

Hi som a temps?

Sempre hi som a temps, però hem de ser-hi tots a l’una. Si no, malament rai. El problema és que hi ha molta poderèxia, una paraula que ens vam inventar per definir la malaltia de no voler deixar el poder quan el tens, i voler-ne cada cop més. Mentre hi hagi aquesta malaltia al món, poca cosa es podrà arreglar.

Subscriu-te per seguir llegint