L'arannà canta a totes les Eivisses que caben en menys de 600 km quadrats

Van cantar a l'illa que, mentre la seva veïna Formentera competia per tenir la figuera més grossa, ho feia per veure qui tenia la discoteca més gran i a la que ara expulsa els seus habitants pel preu desorbitat de l'habitatge ("em compraré una caseta a Sant Antoni, per poder-hi viure bé, m'hipotecaré al dimoni"), però també a la que va seduir els hippies dels setanta com un refugi de llibertat i, encara més enrere, la que feia trobades on es podia cantar cant redoblat durant hores. I ho van fer davant d'un públic que no va badar boca, extasiat per la barreja de sintetitzadors, tambor, castanyoles i espasins, una barra de ferro similar a una espasa reconvertida en instrument.

L'arannà -és a dir, l'eivissenca Lara Magrinyà i la ganxona Anna Sala- van compartir diumenge a la tarda a l'Auditori de Girona les troballes que han fet al voltant del patrimoni popular de les Pitiüses i el cant redoblat, una forma de cantar típica d'Eivissa i Formentera molt introspectiva, gairebé com un mantra que es caracteritza per l'oscil·lació al final de les frases i que els cantadors interpreten amb els ulls clucs, per concentrar-se més.

Un "tresor", com l'han definit en alguna ocasió, que a Turmarí -un títol que juga amb dos dels cognoms més populars d’Eivissa, Tur i Marí, com el nom del grup ho fa amb Lara i Anna-, combinen amb l'electrònica que ja presentaven en el seu primer treball, La salamandra, basat en la prosa de Mercè Rodoreda.

Així, unint tonades tradicionals, sonoritats contemporànies i lletres de nova creació, L'arannà s'acosta al present d'una illa "de qui tothom té una imatge molt clara", marcat pel turisme i la crisi ecològica, com l'amenaça que pateix la sargantana endèmica de les Pitiüses, la Podarcis pityusensis, a causa d'una serp invasora, que Magrinyà va interpretar amb aires de blues.

Amb un joc de llums que feia lluir la simple, però molt efectiva escenografia, les dues van entonar, com si fossin dues sibil·les, que «ja som al dia final», un dia en què la terra es torna fosca i cremen boscos immensos perquè l’home és un llop per l’home i la dona aviat ho serà. També van jugar a imaginar què hauria passat si Pink Floyd hagués descobert la melodia llarga del ball pagès en una de les seves estades a l’illa o a ballar amb els vanos de Locomía com si fossin en qualsevol club eivissenc, fent aflorar, des de la innovació, però amb des del respecte pel llegat heretat, totes les Eivisses que caben en un tros de terra de menys de 600 quilòmetres quadrats.

Subscriu-te per seguir llegint