Marta Pasqual indaga en el buit que deixa la mort d’un infant a «L’àngel que em mira»

Una foto antiga amb dos nens jugant amb uns cavallets de fusta va ser l’espurna que va empènyer l’escriptora i traductora Marta Pasqual a escriure la seva tercera novel·la. Descobrir que un dels protagonistes de la imatge havia mort, de petit, a causa d’una meningitis la va dur a pensar en el trencament abrupte de la felicitat de la infantesa, un sotrac que la gironina explora a L’àngel que em mira, un relat sobre com el buit que deixa la mort d’un infant en una família publicat per Empúries.

Un absurd accident domèstic deixa en coma l’Isaac, un professor de literatura a punt de jubilar-se. Des d’aquesta situació allunyada del soroll del món, l’Isaac reflexiona sobre com la mort del seu germà Jordi, amb només tres anys, va marcar la seva vida, la dels seus pares i també la de les seves germanes, dues bessones que van néixer per suplir, sense èxit, la buidor que havia deixat.

«Aquest estat era l’única manera de treure-li tota la carcassa que acumulem amb els anys. Quan ens fem grans, ens posem màscares per amagar coses; des de la inconsciència, el personatge es pot deixar anar per fer reviure aquest infant interior i desempallegar-se de les cicatrius que tapem per protegir-nos, dialogar amb la infantesa no d’una forma nostàlgica, sinó com aquell moment que marcarà l’adult que serem», explica l’autora sobre un personatge que no només ha de patir el dol pel germà, sinó també l’allunyament dels pares.

La memòria, la culpa, el perdó i els lligams invisibles amb una infància que ens acabarà configurant com a adults planen sobre una novel·la basada en un secret familiar que, en realitat, és una omissió, el tabú que els impedeix tornar a parlar d’aquell nen.

«He volgut donar pes als morts, perquè a diferència d’altres cultures, vivim en una societat que els deixa enrere molta pressa. Els qui no hi són ens miren i, en realitat, ens posen davant del mirall, ens obliguen a mirar-nos a nosaltres», explica l’autora, que amb el títol L’àngel que em mira, ha volgut homenatjar El nen perdut, en què Thomas Wolfe relata la desaparició del seu germà Grover.

Per fer-ho, però, ha evitat caure en el sentimentalisme: «Crec que pots ser molt més incisiu amb una prosa continguda, fins i tot amb un punt d’humor que faci de contrapunt. Perquè aquest buit i aquest dolor es vegin amb nitidesa, cal treure totes les bardisses d’un estil més ensucrat».

La família, «el gran tema»

Doctora en Filologia Catalana i llicenciada en Filologia Romànica, Pasqual va debutar com el 2022 amb una novella basada en la vida d’un espia alemany confinat a Caldes de Malavella als anys 40. El malaventurat senyor Clauss va quedar finalista al premi de novel·la curta Just M. Casero el 2020, guardó que Pasqual es va acabar enduent dos anys més tard gràcies a La casa dels caps de setmana, una història, com L’àngel que em mira, centrada en un secret familiar.

«La família és el gran tema, fa més de 2.000 anys que en parlem. És un ecosistema que et permet explicar les relacions personals i com ens construïm a nosaltres mateixos a partir dels altres, és un bon laboratori d’investigació perquè tot s’intensifica», assenyala Pasqual que, un cop llegida la història de l’Isaac, convida el lector a mirar dins seu. «Si escrivim és per entendre’ns millor a nosaltres mateixos. Jo ho he fet amb mi i encoratjo el lector a fer el mateix, perquè s’ha avançat molt, però encara hi ha moltes coses per afrontar», resumeix.

Subscriu-te per seguir llegint