«Jo dormo de pressa, li aconsello que aprengui a fer-ho»

Fins al 14 de març, la galeria d’art contemporani Espai Barri Vell, de Girona, presenta la mostra El so de l’aigua trencada, de l’artista Lluís Fusté, Fusti. L’obra de Fusti proposa activar-nos el so intern a través del gest i el ritme dels seus colors.

Dient-se Fusti no hauria de ser ebenista en lloc de pintor?

He, he, el meu nom no té res a veure amb la meva dedicació o ocupació. I això que jo, òbviament, no em dedico només a la pintura, em dedico també a altres coses.

Però no a la fusteria?

Res que tingui a veure amb la fusteria, no. Bé, o no del tot, perquè he fet de fuster, pintor, cantant, escriptor, poeta, bohemi... he fet una mica de tot.

Ah, també bohemi?

Bohemi... bé, soc una persona de 50 anys que mai no s’ha casat, ni he tingut mai fills. Quan ets així, és que t’agrada molt la soledat, o t’agrada molt estar amb tu mateix, o tens molts amics. Alguna cosa una mica bohèmia et passa a la vida. No és una vida normal i corrent segons el que s’entén avui per una vida normal i corrent. No segueixo les tradicions, les convencions.

La meva no és una vida normal i corrent segons el que s’entén avui per una vida normal i corrent. No segueixo les tradicions, les convencions

Què li diu, l’aigua?

L’aigua em diu moltes coses. L’aigua és vida. L’aigua és una de les coses més importants que hi ha a la natura, i la necessitem. No sé si vostè ha estat mai sota una cascada.

Si no es considera cascada la dutxa, no.

A mi m’agrada molt a viatjar, he estat a cascades del Brasil, i quan sents aquell soroll, notes que allà hi ha alguna cosa més que aigua. Hi ha vida, hi ha moviment, hi ha energia, hi ha passió.

Molta aigua, molta aigua, però veig que aquí [som a la inauguració de l’exposició] està bevent cava.

(Riu). És que l’aigua espatlla els camins.

Li he preguntat què li diu l’aigua. Ara li pregunto què li diu la pintura.

La pintura, per mi, són emocions. La pintura, els colors, els matisos, les formes... Tot es transmet i es transforma en una emoció, en un sentiment. Davant d’un quadre algú diu «hòstia, a mi no em diu res, no m’agrada gens», i potser algú del mateix grup que visita l’exposició, diu «m’he enamorat d’aquest quadre, m’apassiona», perquè aquesta pintura li provoca tristesa o il·lusió o alegria o el sentiment que sigui, sempre relacionat amb una emoció.

És dolent, el silenci?

El silenci és boníssim. Primer de tot perquè et permet conèixer-te a tu mateix. Quan estàs en silenci, només sents el teu cervellet parlant-te a tu mateix. I després..., bé, si estàs molt del temps en silenci, deixes d’escoltar el cervellet i comences a escoltar el cor, que t’ofereix un altre punt de vista.

El silenci et permet conèixer-te a tu mateix. Quan estàs en silenci, només sents el teu cervellet parlant-te a tu mateix

Sol tenir més raó el cervell o el cor?

D’entrada jo crec més és en el que diu cor, més en el sentiment que en la ment.

Veig que hi ha molt de color no només als seus quadres, també en el seu vestuari.

És un quadre, això [s’assenyala la dessuadora].

Porta un quadre a sobre?

Vaig fer un quadre al qual li tenia una estima especial, i me’l van comprar. Així que me’n vaig fer una dessuadora.

Una peça única, vaja.

Sí, però en puc fer més (riu) Aquell quadre tenia per mi una cosa especial, i com que me’l van comprar i en tenia una fotografia, me’n vaig fer una dessuadora. Tinc també altres dessuadores i samarretes d’altres quadres.

La vida és color?

La vida és com és, cadascú té la seva. Segurament no es pot comparar la seva vida amb la meva. A la meva vida hi ha hagut moments grisos, moments foscos, moments blancs, moments negres i moments de molt de color, i de molta alegria, de molta satisfacció i de molta felicitat.

Vostè també escriu. Comunica més bé, amb la paraula o amb la pintura?

Hòstia, això és com preguntar si estimes més el fill o la filla. Actualment em dedico més a la pintura, l’escriptura la tinc una mica deixada. Vaig escriure un llibre que vaig abandonar, era molt personal i és l’únic regal que vaig fer mai al meu pare, quan va fer 65 anys. És la història de la seva vida vista pels meus ulls.

Podríem dir que la seva carrera literària no és gaire llarga.

Després vaig escriure un altre llibre, un assaig molt estrany, que a més a més és anònim, ningú sap que l’he escrit jo perquè enlloc surt el meu nom. Però és igual, ara fa cinc o sis anys vaig deixar d’escriure. Ara estic començant a escriure poesia.

El dia té 24 hores, cada hora té 60 minuts, cada minut té 60 segons, es tracta d’administrar-se bé el temps

Li va tot, oi? La dansa també?

No, això no, però també cantaré. El dia té 24 hores, cada hora té 60 minuts, cada minut té 60 segons, es tracta d’administrar-se bé el temps.

No dorm?

Dormo de pressa. Ha d’aprendre a dormir de pressa, li aconsello. Et poses al llit, comences a pedalar amb els peus i en fas via, amb 3 o 4 hores no tens la feina feta. És una forma d’explicar-ho, eh? No s’ho prengui literalment (riallada).

Subscriu-te per seguir llegint