Per què ens atrau tant la desastrosa família Coleman?

"Tots veiem que el nostre país es degradava i que la gent quedava fora del sistema, però semblava que no ens tocava, que no era responsabilitat nostra fer res. I jo sentia que la gent ho feia per sobreviure perquè estava desesperada, com si fos tan fort el que havien d'afrontar a la vida que no es poguessin fer càrrec de res més, fins a normalitzar-ho", explica el director, dramaturg i actor argentí Claudio Tolcachir quan li pregunten què hi ha al darrere de La omisión de la familia Coleman, l'espectacle amb què continua girant internacionalment vint anys després de l'estrena. "L'obra toca alguna cosa de com ho fem les persones per sobreviure, per això ha funcionat a París, a Bòsnia, a Llatinoamèrica. Hi ha una cosa que transcendeix la cultura argentina i la família, i hi ha una identificació molt gran amb uns personatges incapaços, que voldrien ser millors, encara que no sàpiguen com", continua l'autor, a qui la història d'aquella família estrambòtica que comparteix sostre, però no conviu i en què el caos és la norma va alçar com un dels grans noms de l'escena llatinoamericana i un habitual de teatres i festivals de tot el món. Convertida en un fenomen teatral de molt llarg recorregut -se n'han fet més de 2.000 funcions en 24 països-, aquesta família al caire de la dissolució es retroba divendres amb el públic gironí.

Serà al Teatre de Salt, amb cinc dels vuit intèrprets que la van dur per primera vegada a Girona, l'any 2007, dins la programació del festival Temporada Alta, una de les seves portes d'entrada a Europa. "Van ser dels primers a acollir-nos, hem repetit infinitat de vegades portant-hi espectacles que no s'havien vist a Europa i ens hem anat sentint part d'aquesta gent, tenint una continuïtat amb el públic", reconeix Tolcachir, que hi ha dut cinc espectacles, ha dirigit una versió catalana dels Coleman i organitza, amb el certamen, l'edició de Buenos Aires de Temporada Alta des de fa catorze anys.

Per Tolcachir, La omisión de la familia Coleman és una obra "fonamental" en la seva carrera. No només per l'èxit acumulat, sinó perquè és l'origen de tot el que li ha vingut després. "Va ser el primer text que vaig escriure pels meus companys de Timbre 4, amb ells vaig fer l'obra, vaig fundar un teatre, després una escola de teatre i encara produïm espectacles", recorda. "Va ser com un gran acte de confiança mútua: jo volia crear-los uns personatges bells i complexos i ells van confiar en mi, assajant durant mesos sense cobrar, només perquè el nano volia escriure, sense més expectativa que fer l'obra en una sala que, en realitat, era casa meva. És preciós que la vida els tornés aquesta confiança amb funcions per tot el món i el reconeixement com a actors", diu el dramaturg, que afegeix que el que més li agrada dels Coleman és "tot aquest amor que hi ressona".

I justament confiança i amor és el que falta a la família protagonista. Sense gairebé argument, els personatges en pijama de Tolcachir són el millor exemple de l'egoisme, la immaduresa i la incomunicació que són el pa nostre de cada dia: "Soc un autor més aviat intuïtiu, no parteixo d'un concepte, comprenc més coses en dirigir el text o prendre'n distància, però sens dubte vaig escriure en un moment en què no m'interessava tant la família com el que veia en la societat. Sentia que tots veiem que passava alguna cosa i que ho deixàvem passar, com si ningú fos responsable del que passa als altres, de la tristesa, la pobresa o la violència."

És com si els discursos sobre els dèbils i el dolor aliè que abans ens feien vergonya, ara, en comptes de guardar-se en secret, es puguin dir amb orgull perquè hi haurà qui celebrarà aquesta crueltat"

"El que afegeix humor als Coleman és que normalitzen coses tremendes, inacceptables, i tots, d'alguna manera, normalitzem l'inacceptable, a vegades amb més humor i d'altres amb més dolor. I la individualitat, passats els anys, no només persisteix sinó que ha crescut. Hi ha gent que té consciència social, però com a societat, crec que hi ha començat a haver una espècie d'orgull per l'individualisme, fins i tot orgull per la crueltat, per la violència. És com si els discursos sobre els dèbils i el dolor aliè que abans ens feien vergonya, ara, en comptes de guardar-se en secret, es puguin dir amb orgull perquè hi haurà qui celebrarà aquesta crueltat"", sentencia.

Matisa, això sí, que el que fa entranyables els seus personatges és que "són tremendament incapaços, però no cruels".

La fidelitat dels actors

El muntatge que arriba a Salt compta amb cinc dels actors que el van estrenar el 2005, els altres tres formen part del repartiment des de fa entre cinc i deu anys. "El funcionament de l'obra és tan compartit, tan basat en l'energia entre ells, que un no ha de sostenir-ho tot, sinó que cadascú es nodreix de l'entorn i això fa que cada funció sigui viva i renovada. A vegades són ells que em diuen, 'vine a veure'ns, que tal escena ha canviat'", diu Tolcachir, que afegeix que "els actors es diverteixen molt fent-la i fa temps que l'obra és seva".

Tolcachir, que aquests dies assaja una obra amb José Troncoso, a Madrid, i prepara l'estrena, al març a Roma, d'un projecte amb la ballarina Cristiana Morganti que uneix teatre i dansa, confessa no ha volgut veure gaires de les moltes versions de l'espectacle que s'han fet arreu del món. Tampoc dirigir-ne cap més amb altres actors, amb una excepció: L'omissió de la família Coleman, estrenada a Girona el 2018 i produïda per Temporada Alta. "Va ser l'única vegada, pel vincle que tenim, i em va tocar un repartiment extraordinari d'actors catalans que vaig adorar". "El meu no és un teatre de posada en escena, sinó de personatges i actors; fer-la amb altres intèrprets i una altra música, en català, va ser molt bonic per mi, perquè si bé era la mateixa obra, funcionava d'una altra manera", resumeix.

Subscriu-te per seguir llegint