"12", el disc lluminós de Gessamí Boada que parla de dol, tristesa i vida

Com tants altres músics, Gessamí Boada escriu com a forma de teràpia, de catarsi d’allò que neguiteja per dins. Plasmat al paper, acaben sorgint lletres de cançons basades en fets reals que s’entortolliguen amb una mesurada invenció pròpia d’algú que de petita somiava de ser escriptora.

Al seu nou treball, 12, el quart de la seva trajectòria després de White Flowers (2018), On començo jo (2020) i l’Art d’Estimar (2022), Boada ha bolcat una introspecció plena de tristesa, pena i dol però des de l’acceptació i les ganes de continuar avançant. Després d’haver passat per Barcelona, Terrassa, Premià o Lisboa, ara en farà la presentació a les comarques gironines al Teatre Mundial de la Bisbal d’Empordà dins el Cicle MiT amb un concert demà a les 20 h, acompanyada dels gironins David Mauricio i Paula Grande.

«El disc té moltes emocions, m’agrada molt parlar des de l’emoció i el sentiment, i veig que fer-ho també pot ajudar als altres», subratlla la cantautora del Maresme. El fil conductor del disc són la llum i la foscor i la «contraposició en què viuen», indica. «És un disc bastant lluminós que accepta els moments més durs», afegeix. El número amb el qual l’ha batejat té la seva explicació en el simbolisme numèric: «Després de tenir les cançons, tenia la sensació que no acabava de trobar allò que havia de fer encaixar-ho tot, i vaig veure que en numerologia l’ 1 era el sol i la força; i el 2 la lluna i la fragilitat; i això resumia molt bé el que jo buscava», explica.

En un clar contrast amb el ritme frenètic a base de singles que imposa la indústria musical, el disc conté dotze peces ordenades i pensades per ser reproduïdes en ordre, i estan cantades en català, castellà i anglès. L’equilibri és absolut: el sol enceta l’àlbum (Agafo aire), i la lluna s’hi obre pas a la segona (Antònia Font), i anar fent, passant d’una energia a una altra amb sons recollits i acariciats per les guitarres, pianos i bateries que formen un tot cohesionat. La producció ha anat a tres mans a càrrec de la mateixa cantautora, Arnau Figueres i Kqimi Saigui, que formen un equip a tres des del principi de la trajectòria de Boada.

Les col·laboracions són un punt fort de l’àlbum: Mia Lardner participa a Last Day on Earth, el català Elio Haven (Xavi Noms) posa veu a Surto de mi i l’estatunidenca Hayley Reardon canta a duet Constellations. Aquesta última peça va ser escrita conjuntament entre ambdues cantautores en una sessió de songwriting: «ens vam asseure al sofà, vam agafar les guitarres i ens vam posar a cantar, va ser molt enriquidor, i és molt bonic veure com amb les col·laboracions fas amics i coneixes a gent que admires», diu Boada.

Als seus treballs anteriors, va col·laborar amb artistes com Judit Nedderman, Elena Gadel i Vic Mirallas, i ella també ha col·laborat a l’àlbum debut del compositor italià Alessandro Berghella, Waves of Sand - The Inevitable Downfall o al disc Lieder de Xavier Dotras.

Antònia Font i Rodoreda

El disc no només té emocions, sinó que també es nodreix de referències culturals de tota mena. La cançó Antònia Font parla d’un desamor i acaba amb un fragment recitat de la peça Aquesta pluja del grup mallorquí. A Òxid i carbó, qui treu el cap és La plaça del diamant de Mercè Rodoreda, que tanca la peça amb un fragment recitat dur i sec que arrodoneix una cançó que comença amb un dubte: Com saber què és el millor? / M’entrebanco sempre al mateix lloc / On és la sortida?.

Tot i que assegura que és una persona molt activa, quan canta, abaixa revolucions. «Tinc moltes ganes de fer concerts perquè la connexió amb el públic és molt bonica», manifesta. Per això, s’espera el recital de la Bisbal amb ganes: «vull remoure, que la gent connecti, que tinguin un moment de pausa a través de la música», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint