«Vaig arribar a Girona amb dues maletes i menys de 200 euros»

El proper 9 de juliol el psicòleg social i poeta Edu Sívori Alt farà 25 anys, ara que en té 63, que va arribar a Girona «amb dues maletes i menys de 200 euros a la butxaca». Avui és un dels notables de la vida cultural de la ciutat. Treballa, de fa una dècada, a la Sopa, com a psicòleg social, voltant pels carrers amb una companya, la Laura, per atendre les persones sensellar. I ho amaneix amb la seva passió per escriure, per la poesia, per il·lustrar-se, que l’acompanya des que amb 15 o 16 anys, encara a l’Argentina, encara a Buenos Aires, va començar a tenir aquest cuc que no l’ha abandonat mai. Parlem al Calypso, el seu estudi, en companyia de dos amics, Oriol Tuca, que l’ha immortalitzat en un mural, i Xavi C. Ribot, membres, a la vegada, de la Societat Secreta (no tan secreta), que li està preparant les activitats de commemoració de tant sonada efemèride. L’Any Sívori, que així l’han batejat, culminarà el 26 de juny al Centre Cívic del Barri Vell.

«Aquell 9 de juliol de 2001 vaig haver de prendre una de les decisions més terribles de la meva vida que va ser deixar el meu país, la meva pàtria, la meva gent, el meu poble, agafar un avió i escapar-me del que vindria uns mesos després que era el famós corralito, que a mi m’agrada més dir-li el argentinazo perquè va ser una generació delmada, que fugia per necessitat. El meu no va ser un exili tan terrible com els que van haver de marxar en el 76 escapant de les bales de la dictadura militar, sinó que va ser una cerca d’oportunitats professionals i laborals lluny del meu país», relata Sívori. Per què Girona? «Perquè aquí hi tenia una cosina, Graciela, que va ser la primera que em va acollir, i dos noms, els de Joan Surroca i Francesc Carbonell i París, que van ser els seus primers mentors, igual com Josep María Uyà i Joaquim Jubert, entre d’altres.

Va començar «de zero». «Sense dona ni fills, sense ningú. Un any després d’arribar vaig tenir la sort de conèixer la mare de l’Ernest, que és el meu fill, que ara té 18 anys, i fa alguns anys vaig conèixer la meva actual parella. Tenir un fill de Girona per a mi és una satisfacció molt gran, encara m’arrela més en aquesta meva segona pàtria», explica el protagonista. D’entrada no hauria dit mai que aquella aventura durés tot aquest temps. Volia marxar fins que li va caducar el visat. Després, convertit «en un sense papers que treballava en l’economia submergida» anhelava seguir a Girona, animat, per exemple, per Tià Salellas, «que em deia que no passaria res, que això no era com Barcelona o Madrid».

El 2005, una regularització dels immigrants promoguda per Zapatero li va obrir les portes dels papers. A partir d’aquí «vaig poder tenir la meva primera feina dins l’economia normal, fent el que m’agradava». Va exercir en un psiquiàtric privat «i després vaig tenir la sort immensa d’anar a un psiquiàtric públic, allà em vaig forjar molt, des de baix, sempre des de baix, netejant culs i fent tot el que es pugui imaginar, i vaig passar per tot tipus de llocs, de centres educatius tant per persones amb discapacitat intel·lectual com amb problemes de salut mental». En paral·lel les seves habilitat creatives seguien. També treballava l’Artteràpia i tant en el psiquiàtric com en els llocs amb gent amb discapacitat, va forjar equips per emetre un programa per Ràdio Salt.

Sacsejar una Girona "avorrida"

Sívori tenia estabilitat, Girona «era maca, però era avorrida, un cementiri gegant, i em vaig dir que li havia d’aportar diversió, no com aportació als altres, sinó simplement per deixar d’avorrir-me jo». Així va ser com se li va acudir parlar amb la gent dels bars que freqüentava per proposar-los de dur-hi poetes a recitar i més endavant va organitzar per Sant Jordi les Cavalcades de poesia (2008-2013), d’un èxit sonat. També va promoure una llegenda, la del monjo Lepret, un home que vaga com a ànima en pena pels carrers del Barri Vell transmutat en pedra i que diversos poetes i gent de lletres han assegurat haver vist.

Autor infatigable i sempre inconformista, compagina la seva vessant social com a treballador de La Sopa amb la literatura i escapades a Buenos Aires. Ha pogut especialitzar-se en sensellarisme els darrers deu anys, com és més que competent en el camp de l’Artteràpia o estudiós dels «anomenats bojos» a qui ell anomena «persones amb patiment existencial» igualant-los a tots. Per definició lluita per a la igualtat social i per als drets de les persones, sigui a través de la feina o amb els seus versos. Això sí, no li parlin de futbol. Més enllà d’algun partit transcendent del Mundial, no li interessa.

Ara, en una Girona «molt diferent» de la que va conèixer el 2005, una ciutat «amb moltes girones» i risc de desigualtat, l’any Sívori ha de permetre veure publicades obres com Eriz@s, un tractat sobre sensellerisme; i Aspirinas contra la locura, de caràcter assagístic. Per bé que l’autor mateix gaudeix del seu propi segell editorial junt a Oriol Tuca, El Veïnat/Pavelló n.6, amb qui també veurem publicat un nou projecte sobre Lepret. Mentrestant segueix escrivint de manera compulsiva, sovint des de bars com l’Antiga, «on tinc un lloc amb vistes directes a la plaça del Vi per veure si els de l’Ajuntament treballen» i compartint la vida amb la família i els amics, disposat a combatre l’auge d’una extrema dreta «que sovint té poder i diners».

Subscriu-te per seguir llegint