«No soc boig, no soc prou intel·ligent per ser-ho»

Joaquim Pijoan, pintor, escriptor i -segons explica ell mateix- pacient de frenopàtics, acaba de publicar Sayonara JP, un llibre peculiar que inclou un manifest, l’escrit d’un monjo i una narració de les pròpies vivències de l’autor des de 1980. Pijoan vol posar damunt de la taula totes les cartes, diu, abans no sigui el moment de l’adeu definitiu.

Llegint el pròleg del seu llibre, m’ha fet patir: realment sent el final a prop?

El final terrenal, sí, l’espiritual, no. Un és matèria orgànica, els cucs en fan festa, i l’altre és impalpable i etern. I no sé com serà, però soc dantesc i crec en l’amor que mou el sol i les estrelles.

No s’està de res, quan escriu, fins i tot parla de les seves estades en el frenopàtic. Diria de vostè mateix que està boig?

Boig per tu, i aquestes collonades, no. El psiquiatre Josep Maria Pigem, fill de Vilobí d’Onyar, fa mig segle, em va diagnosticar una esquizofrènia paranoide i crònica. Pronòstic reservat. He arribat fins avui, ben tractat i compensat, com diuen ells. No, no soc boig. Per ser boig de veritat s’ha de ser molt intel·ligent, deia en Dalí, un locu (sic) de debò. I jo no en soc prou. Vostè mateix.

Vaig començar a dibuixar a la sala de manualitats del frenopàtic barceloní

Com l’ha ajudat, l’escriptura, tant pel que fa a la vida com a la malaltia?

L’escriptura ha estat vital per viure i evitar crisis extremes, i per no acabar com un personatge de Hitchcock. Va ser el mateix doctor Pigem qui em va dir: «hauries de portar un diari». Primer vaig dubtar. No tinc estudis i creia que per escriure se n’havien de tenir.

Ui, si jo li expliqués tots els curts de gambals que escriuen.

Ha, ha. Finalment, l’any 1981, vaig començar un diari, i dia rere dia he escrit el meu Diari de Skizo. Són 45 anys. Quasi tants com el Calaix de Sastre del Baró de Maldà, ell el portà durant 50 anys. No he deixat la medicació neurolèptica, això no. El psicoanalista Mariano de la Cruz, cunyat de l’editor Josep Vergés, també em va ajudar molt, en aquest sentit.

I el dibuix?

Dibuixar em racionalitza. El color m’embogeix.

Toquem fusta, doncs. Quan va començar a dibuixar?

A la sala de manualitats del frenopàtic barceloní. Quan jo hi vaig entrar, l’Albert Porta, Zush, en sortia. Ha mort fa poc i no se li ha dedicat prou atenció. Jo només he embrutat teles i papers. Ell era tot un món, un gran pintor i un personatge fora de sèrie.

No entenc una literatura occidental que no tingui, d’una forma o altra, la Bíblia com a referent

Al llibre hi ha força cites bíbliques? És creient?

Sí. Creient i lector diari de la Bíblia i la Torà. Soc judeocristià. Per la fe, però també culturalment. No entenc una literatura occidental que no tingui, d’una forma o altra, la Bíblia com a referent.

Encara es tanca de tant en tant en un monestir?

No m’he tancat mai en cap monestir, en un sentit de clausura. He fet estades al monestir cistercenc de Solius, a la meva vall d’Aro natal, i en algun altre monestir. Hi he trobat el sentit i la raó de ser que ni el món de l’art, ni la farmacologia psiquiàtrica, et poden donar: un guia espiritual i amical i un model ancestral per viure en plenitud en el món. Alguns diumenges hi vaig, a la missa conventual de les 10 del matí.

Títol curiós, el de Sayonara JP, igual que el de l’anterior, Retrat del jove Skizo. Que potser li agradaria ser japonès?

No crec en el ser nacional. Soc partidari de les «afinitats electives». I en aquest sentit, quan pinto teles grans, estil action painting, tinc la passió i la decisió cega d’un kamikaze. Quan faig apunts del natural als models del Cercle Artístic de Sant Lluc, tot jo soc zen. No sé si queda prou clar...

Força clar. En el seu historial, creu que els psiquiatres t’han ajudat o l’ha perjudicat?

Sense psiquiatres jo hauria acabat com l’Anthony Perkins a Psicosi. A mi, no només m’han salvat l’equilibri mental per no fer barbaritats, han estat com el meu àngel de la guarda. Amb electroxocs inclosos, poca broma.

La meva vida ha sigut un constant trobar sortides a presons sense barrots, que són les pitjors, i repòs del cos amb 'folles fembres'...

Quin resum en fa, de tot plegat?

No soc angèlic, però la meva vida ha sigut un constant trobar sortides a presons sense barrots, que són les pitjors, i repòs del cos amb folles fembres... I encara de l’ànima en la regla de Sant Benet: Ora et Labora. Si hagués sabut fer una composició de lloc ben feta, sortint del frenopàtic m’hauria fet cartoixà... Em permet una recomanació?

Errr... Em fa una mica de por.

Tot això, el meu pelegrinatge esquizofrènic, artístic i vital, el trobareu descrit en síntesi en el que ha estat, i no tindrà continuació, el llibre final que tanca la meva vida pública: Sayonara JP. Només el trobareu a la llibreria La Guineu, de Sant Feliu de Guíxols, o a la web de l’editorial Lapislatzuli.

Subscriu-te per seguir llegint