L'actriu Cristina Arenas debuta com a dramaturga amb «On s'acaba el nom»

L’actriu gironina Cristina Arenas debuta com a dramaturga amb On s’acaba el nom, un espectacle que s’estrena aquest divendres a la sala La Planeta de Girona. Arenas, que fa uns mesos ja es va estrenar com a directora, escriu i dirigeix ara un muntatge sobre la memòria, el pes de l’herència i la confiança en els altres, inspirat en el replà de casa la seva àvia, al barri de Santa Eugènia de Girona.

“Quan els meus avis van arribar a aquell pis, tots els veïns eren migrants vinguts del sud d’Espanya. Han anat passant els anys i la gent ha canviat, però l’escala encara és plena de població nouvinguda, segueix sent un espai on la gent hi viu històries de vida fragmentades i on la seva identitat s’ha hagut d’anar adaptant al lloc on arriba”, explica Arenas, que té especial sensibilitat en aquestes qüestions perquè també està fent educació social.

Sense aferrar-se a cap detall realista, On s’acaba el nom situa l’espectador en un replà atemporal, un espai en què ningú sap qui és i on s’entrellacen fragments de vida, secrets familiars i històries no dites per reflexionar sobre allò que heretem, allò que cal deixar anar i allò que som sense adonar-nos-en.

A partir de quatre personatges arquetípics —la mare, la filla, el germà i el foraster—, d’un llenguatge poètic i d’una temporalitat fragmentada que inclou petits flaixos, l’espectacle aborda qüestions com el desconcert de no saber on pertanys i la necessitat de confiar en els altres per trobar un refugi.

On s’acaba el nom neix de la complicitat d’Arenas amb la companyia Les Mississipi, amb qui ja va treballar assumint la seva primera direcció en solitari fa uns mesos, posant en escena Les nines de Batrunac, de Jaume Viñas. Ara repeteix, amb text propi, per dirigir Rafa Delacroix, Aina Planagumà, Cristina Terzi i Miqui Uriz.

Tot plegat, en una escenografia signada per Noemí Costa, que s’inspira en el gravat Relativity d’Escher, on escales impossibles suggereixen el trencaclosques que conforma la memòria i la complexitat de l’existència. L’espai sonor és de Lluís Robirola i la il·luminació, de Juli Palacios.

Tota aquesta setmana la companyia ha assajat a La Planeta, on el muntatge es veurà divendres, dissabte i diumenge, abans de marxar a Barcelona, a Dau al Sec, on s’estarà del 18 de febrer a l’1 de març.

En paral·lel, Cristina Arenas viu un molt bon moment com a actriu. Està assajant La nit de les tríbades, a les ordres d’Oriol Broggi, que la companyia La Perla 29 estrenarà al març i, a partir del maig, serà al Teatre Nacional de Catalunya amb El firmament, un text de Lucy Kirkwood dirigit i adaptat per Gada Roda i protagonitzat per Sílvia Abril.

Subscriu-te per seguir llegint