Valeria Castro, la fragilitat com a escut

Valeria Castro assegura que el disc que va publicar el març passat, El cuerpo después de todo, encara està “molt fresc”, per la part bona “i per les ferides també”. Gairebé un any després, aquest àlbum conté cançons que, segons la cantautora de la Palma, “fan mal i curen a parts iguals” perquè van néixer com a resposta a la “pressió”, a la “violència pròpia i aliena” i al “xivarri”.

Les va portar aquest divendres a l’Auditori de Girona, en la cloenda del festival Neu!. Amb les entrades exhaurides des de feia dos mesos, la canària va oferir el primer concert a Catalunya després de l’aturada temporal, a finals del 2025, per un esgotament físic i mental que va acabar afectant-li la gola.

Després d’aquest descans per no petar, no ha tornat amb la veu al 100% —tot i que és cert que durant el concert va anar de menys a més—, però sí amb la combinació de calidesa, sensibilitat i capacitat per generar intimitat a l’escenari que, en pocs anys, l’han convertit en un dels grans noms de la música en castellà.

Ho va demostrar amb La soledad, Tiene que ser más fácil o Honestamente, que van servir d’arrencada del recital, i que són un bon reflex de les bases sobre les quals ha construït la seva trajectòria musical: sentiment i exposició de les vulnerabilitats pròpies per connectar amb els altres.

Alternant la guitarra i el pandero quadrat, va seguir amb Parecido a quererte i Debe ser. I a Devota, que va cantar sola, amb la guitarra a la falda convertida en instrument de percussió, i que va ser un dels moments més aplaudits de la nit.

També va recular fins al seu primer disc, Con cariño y con cuidado, per repassar temes com Poquito, Abril y mayo o Guerrera, cançó “angular” de la seva carrera perquè la va escriure pensant en la seva mare i la seva àvia. “Elles em van ensenyar que al món hi havia espai per a mi i va dedicada a tothom qui la necessiti”, va afirmar visiblement emocionada.

Cantant Sobra decirte entre el públic, la palmera va posar el punt final al concert. “Demà és Sant Valentí, però Girona, vosaltres m’enamoreu sempre”, va bromejar l’artista, que en alguns moments es va dirigir al públic en català.

Dentro, la famosa La raíz i Sentimentalmente, que va fer ballar l’Auditori a ritme de cúmbia, van ser les propines per tancar una nit que la cantant va consagrar a la fragilitat convertida en escut i a la força de la música per, a poc a poc, recompondre’s.

Subscriu-te per seguir llegint