«La clau d'una bona cançó de gòspel és que parli a l’esperit i, alhora, faci moure els malucs»

«El públic europeu, sobretot qui no ens coneix, ens ve a veure esperant el que ells creuen que és el gòspel: el so tradicional i un cor amb túniques. I el nostre xou en té, de túniques, per honorar d’on venim, però quan comencem a barrejar funk, rock, hip-hop i tota mena de sons, es deixen endur: als nostres concerts estan experimentant la música sense el contingut religiós i, de cop, l’Esperit Sant els sacseja», assegura Ifedayo Gatling, de The Harlem Gospel Travelers. El trio novaiorquès, apadrinat per Eli Paperboy Reed i admirat per artistes com Elton John, actua aquest dimecres a l’Auditori de Girona dins el Black Music Festival. Hi portaran les cançons de Rhapsody, un àlbum que els ha valgut la nominació al Grammy i en què revisiten el gòspel dels 60 i 70, amb aires funk, però des d’una mirada actual.

La idea per a aquest tercer àlbum, explica Gatling, els la va donar el mateix Reed —primer mentor seu, després productor i col·laborador— mentre estaven acabant l’anterior disc, Look up!. «Inicialment, vam dir que no: quin sentit tenia fer un disc de versions quan estàvem a punt de treure’n un íntegrament nostre? Però quan vam començar a aprofundir en l’era del gospel-funk, em va recordar moltíssim a l’església en què vaig créixer com a fill de predicador», rememora Gatling, cantant del grup, juntament amb Dennis Bailey i George Marage.

La nostra missió és escampar joia, amor i acceptació»

«Hem triat cançons que ens inspiraven, connectades per la idea que el gòspel ha arrelat en diferents gèneres, i com sonen diferents segons on les escoltis», assenyala.

«Teníem clar que la gent havia de reconèixer la cançó original, però també dur-la al segle XXI afegint-li l’empremta de The Harlem Gospel Travelers» i permetent que tot el grup mostri les seves habilitats vocals, com el falset o el belting, la projecció de la veu en registres molt aguts.

Pel que fa a les lletres, posa com a exemples cançons com We don’t love enough o Get involved, «literalment cançons protesta que criden a implicar-nos en la societat per fer-la canviar, però també reconeixent que hi ha una manca d’amor al món».

«La clau per a una bona cançó de gòspel no són només els arranjaments vocals: també una línia de baix que enganxi, si no, no funciona; que parli a l’esperit i, alhora, et faci moure els malucs. Tenim cançons com Jesus Rhapsody, que a la gent li encanta: et fa sentir que estàs a Studio 54, però alhora dius “ei, aquí hi ha una mica de l’Esperit Sant”».

Obertament «queer»

A The Harlem Gospel Travelers se'ls defineix «el primer grup de gòspel obertament queer nominat als premis Grammy», una fita, diu Ifedayo Gatling, que entomen com «una responsabilitat» perquè la seva «missió» ara és «representar la gent queer en un espai on potser no se sentien còmodes o segurs i fer-los saber que Déu també els estima i que hi ha lloc per a tothom». «En un moment en què el president dels Estats Units, que no és el meu, diu a la gent que no pot ser acceptada, i que les persones no-binàries no existeixen, dir-li a algú que permeti que la seva llum brilli és un missatge important. La nostra missió és escampar joia, amor i acceptació», afegeix.

Si fóssim tan dolents com diuen alguns, Déu no ens permetria tocar la gent de la manera que ho fem, fins i tot aquells que no han trepitjat mai una església»

«Parlar del fet queer no és per promoure-ho o per fer-ho una part important de la nostra història, és literalment per reconèixer-la i seguir endavant, perquè la gent en parlaria igualment», diu. «Representem ser lliures i creients. Hi ha molta gent que pateix sentint que Déu no l’estima o no el veu només per com s’expressa o a qui estima, i no ho poden suportar. Permetre’ns ser lliures ens fa més capaços de connectar amb altra gent; sento que més gent se sent inspirada per la nostra música i s’acosta més a l’experiència de Déu», continua.

Gatling promet que «d’un concert de The Harlem Gospel Travelers en surts sentint-te millor del que hi has entrat». «Això no vol dir que no fem la nostra feina fent un bon xou, però garanteixo que en sortiràs ple d’amor i joia», diu al públic que el veurà a Girona, perquè assegura que l’experiència, a través de la música, la sent tota mena de públic.

«Als concerts veiem gent plorar sense motiu, només perquè la música parla directament al seu esperit i això és la millor experiència que podríem demanar: no ser només un entreteniment. Si fóssim tan dolents com diuen alguns, Déu no ens permetria tocar la gent de la manera que ho fem, fins i tot aquells que no han trepitjat mai una església», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint