Xavier Albertí: "A Josep Maria de Sagarra li devem la construcció del públic teatral"

Quan la directora artística del Teatre Nacional de Catalunya, Carme Portaceli, el va convidar a dur a escena un clàssic català i, a ser possible, un Sagarra, el director Xavier Albertí, qui va dirigir el TNC durant vuit anys, va prendre’s un temps per llegir tota la seva producció teatral. No era tasca fàcil perquè el dramaturg va crear, al llarg de la seva vida, mig centenar d’obres. Del conjunt va escollir La corona d’espines perquè, segons Albertí, "mereixia tornar als nostres escenaris de manera urgent", ja que des que l’any 1930 es va estrenar al Teatro Novedades de Barcelona, només s’havia representat professionalment en dues ocasions més. Albertí, que qualifica la peça, que ja han vist vora cinquanta mil espectadors, "de gran obra mestra del patrimoni teatral", visita aquest dijous 19 de febrer, a les set de la tarda, l’auditori Caputxins de Figueres per parlar-ne, tot i que la representació es farà la tarda de diumenge 22 de febrer, al Teatre Municipal El Jardí amb quasi totes les entrades exhaurides. Serà divendres l'obra farà la seva estrena a les comarques gironines a Lloret de Mar, i després de Figueres també girarà per Olot (27 de febrer) i Girona (13 de març).

Xavier Albertí defensa la urgència per recuperar La corona d’espines no només "per allò que ens explica i per com ho explica sinó perquè poèticament és una festa de llengua excelsa i, sobretot, ens convida a ser conscients que hi ha pàgines a la història de la humanitat en què es produeixen grans canvis". Així, encara que l’argument passi a Solsona l’any 1793 ens interpel·la avui "quan el món està potes enlaire". Aquell any, recorda el director, «la guillotina separa el cap del cos del rei de França i les persones deixen de ser súbdits per passar a ser ciutadans" mentre que el 1930, quan s’estrena, queda poc per l’arribada de la Segona República.

Josep Maria de Sagarra és un dramaturg que sembla carregar un estigma. Xavier Albertí explica que, després del franquisme, a Sagarra se’l veia com "un senyor burgès que bevia whisky, que fumava puros i que estava lluny dels models intel·lectuals de resistència". També la suposada "facilitat amb què escrivia" que ell mateix va alimentar com quan va proclamar haver escrit Vida privada en dues setmanes tancat a la biblioteca de l’Ateneu. "Això tècnicament és impossible", assegura Albertí. En el cas de La corona d’espines, "aquesta és una obra que la pots escriure de pressa si saps molt bé abans quin és el comportament dels personatges. Jo no he trobat ni un sol vers que es pugui suprimir, tots estan pensats perquè l’evolució dels personatges sigui la més profunda i psicològicament compromesa possible".

El director teatral és del parer que Josep Maria de Sagarra és un autor a reivindicar, com ho ha estat Josep Pla a qui se li ha tret "la pols del franquisme incrustada" i se l’ha definit com "un senyor conservador, però també un catalanisme de pedra picada lluny de qualsevol idea de totalitarisme". Xavier Albertí recorda que a "Sagarra li devem la construcció del públic perquè escriu teatre quan encara no fa quaranta anys que s’ha recuperat el català com a llengua normalitzada en els escenaris de Catalunya, quan el català és molt tendre i els espectadors no estan acostumats a aquesta llengua". Segons ell, entre els anys 1918 i 1937, Sagarra és un home que genera una gran popularitat i que normalitza la llengua per als espectadors amb un teatre que ja no feia ningú, en vers. Ho fa, explica Albertí, perquè és poeta i per dotar als actors catalans "d’una convenció de veritat escènica", un instrument teatral que altres llengües han trobat en la literatura barroca en vers, però no el català.

El vers de Sagarra, un "prodigi tècnic"

Xavier Albertí descriu el vers de Sagarra -La corona d'espines conté 4.664 versos- de "prodigi tècnic, d’un talent enorme". No obvia, però que "les estructures mètriques són simples", però ho són perquè "no tenim la riquesa mètrica que té la llengua castellana endreçada al llarg del barroc castellà del Segle d'Or". A més, per allunyar-se de la cantarella, s'ha bolcat un treball intens darrere, tot i que "la musicalitat que aporta l’escriptura en vers és evident". El director d'aquest muntatge, que assegura haver-se posat al servei de què vol l’autor i no haver tocat ni una coma del text original, reconeix que ha tingut sort de disposar "d’un equip d’actors molt músics que han sabut fer, de les dificultats tècniques d’aquest vers, una facilitat que arriba de manera molt agraïda a l’espectador".

Josep Maria de Sagarra va ser un dramaturg que va experimentar molt. Respecte això, Xavier Albertí explica que ell sabia que "l'únic que no es podia permetre és la banalització del seu ofici i la banalització és quan repeteix formes". En aquest sentit, admet que "hi ha Sagarres per a tots colors i n'hi ha tants perquè és un home que vol experimentar amb la llengua, sempre al servei d'intentar demostrar que el teatre català pot abastar qualsevol tema, qualsevol situació, qualsevol personatge o qualsevol tensió dramàtica".

Tos i mòbils encesos durant la representació

D'altra banda, el passat 8 de febrer, durant una representació de l'obra a la Llotja de Lleida, els actors van patir una situació que, malauradament, ja és habitual als teatres catalans: espectadors tossint sense parar i trucades de mòbils i notificacions de missatges que van fer alterar a més d'un actor. Ja amb el teló abaixat, va ser la mateixa actriu Àngels Gonyalons qui va aturar els aplaudiments per recordar al públic la necessitat imperiosa de tancar els mòbils abans d'entrar a la sala. Sobre aquest punt, Xavier Albertí és taxatiu. "Quan tu estàs treballant des de la musicalitat de la paraula, des del silenci convertit en musicalitat oral, la presència de tos o de sons de telèfons mòbils ho destrueix tot. Per tant, estàs sortint constantment de la màgia de l'articulació de la música de la paraula". Al seu parer, caldria "tornar a fer campanyes d'educació de l'espectador, perquè tots sabem que el 99% de les tos que hi ha en un espectacle podrien ser reprimides o silenciades i tots sabem que en un teatre no hauria de sonar ni un sol telèfon mòbil i això no ho hem aconseguit".

Subscriu-te per seguir llegint