Espriu i Vinyoli, units per la poesia i l'amistat

«Ell sí que és de debò un gran poeta universal, i no pas jo, que ho soc —si és que ho soc, i no, només, un versaire— de pica-rellisca. Nomenar-lo, com a mínim, fill adoptiu de Santa Coloma subratllaria la generosa gratitud i el mai no discutit honor de la nostra ciutat, fina, sensible i justa, i faria, al seu torn, feliç en Joan Vinyoli», escrivia Salvador Espriu a l’alcalde de Santa Coloma de Farners el juny de 1980, en acceptar el nomenament com a fill predilecte del municipi. No era un elogi buit cap a Vinyoli, sinó un exemple de la relació d’amistat i profunda admiració entre els dos poetes colomencs, un vincle que es va allargar durant mig segle i que ara queda recollit a l’epistolari No et molestis a contestar-me, editat per Empúries.

La selecció de la correspondència, a cura de Natàlia Juan i Georgina Torra de la Càtedra Joan Vinyoli de Poesia Contemporània de la Universitat de Girona, aplega gairebé una cinquantena de missives que evidencien la bona relació entre els dos autors, sostinguda al llarg de tota la vida, des que es coneixen amb vint-i-pocs anys i fins a la mort de Joan Vinyoli el 1984, i que s’intensifica encara més des que Espriu i Teresa Sastre, l’esposa de Vinyoli, comencen a treballar plegats.

Lamentablement, però, la relació epistolar ens arriba incompleta, perquè un dels destinataris, Espriu, va destruir tota la correspondència privada que havia rebut, la de Vinyoli inclosa.

I és que els dos autors eren ben conscients del valor que tenien les cartes com a material d’estudi i, precisament per això, les van tractar de manera totalment oposada. Vinyoli no només les va guardar, sinó que les va endreçar i guardava còpies de les que enviava; per la seva banda, Espriu, decidit a no deixar rastre de la seva intimitat per a la posteritat, va eliminar tot el que rebia —missives i també dedicatòries— i va demanar a amics i coneguts que destruïssin les que els enviava ell. Per sort, pocs ho van fer.

Així, el llibre inclou quaranta missives d’Espriu a Vinyoli, vuit d’Espriu a Teresa Sastre i només set de Vinyoli a l’autor de La pell de brau, tot i que el llibre supleix el buit amb alguns dels esborranys que en preserva l’Arxiu Comarcal de la Selva. A més, les editores transcriuen les dedicatòries que es van obsequiar l’un a l’altre; dos estudis d’Espriu sobre l’obra de Joan Vinyoli i els cinc poemes —un d’ells, inèdit— que Vinyoli va dedicar a Salvador Espriu.

De 1935 a 1984

La primera carta que se’n conserva és de l’estiu de 1935, d’Espriu a Vinyoli. Feia poc s’havien conegut a casa del poeta Òscar Samsó, company d’estudis d’un i amic de l’altre, i li contestava que no li podia enviar una còpia d’Ariadna al laberint grotesc, tal com li havia demanat en una carta que no es conserva, però que aviat s’editaria.

Un altre poeta, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, els acabaria d’unir del tot. La seva figura, apunta el biògraf d’Espriu Agustí Pons, és clau per entendre la devoció que sent de seguida per Vinyoli i que queda palesa en les cartes, una admiració cap als «poetes elegits», «dotats d’una força lírica que sembla sorgir espontàniament del seu interior i que es concreta en imatges d’una bellesa instantània». Amb la mort del mallorquí l’any 1938, Espriu vira l’atenció cap a Vinyoli, en els versos del qual identifica característiques similars, com el «lèxic essencial» i l’«abrandament».

Al seu torn, Vinyoli correspon a l’admiració cap a un Espriu que va creixent en reconeixement i que, amb la postguerra, abandona definitivament la prosa per dedicar-se a la poesia.

Les cartes dels anys quaranta i cinquanta evidencien la fertilitat literària dels dos autors, si bé Vinyoli assegura que compartien, cadascú a la seva manera, la sensació d’aïllament pròpia dels poetes catalans. Mentre Espriu guanya adhesió popular, aquesta solitud s’incrementarà en l’autor de Tot és ara i res, a l’espera d’un reconeixement que li arribarà tard, en la dècada dels setanta, amb premis com la Lletra d’Or o la Crítica Serra d’Or.

A partir dels vuitanta comencen a aparèixer en les cartes, totes manuscrites excepte una, els problemes de salut dels dos.

Les últimes paraules que sabem que Espriu va dedicar a Vinyoli són una nova lloança, aquest cop sobre el llibre Pastís d’aniversari: «L’obra m’ha fascinat, n’estic, en un sentit estricte, enlluernat», li diu el setembre de 1984. Dos mesos després, envia una nota de condol en blanc a la vídua; no troba les paraules per expressar com l’ha trasbalsat la mort del seu amic.

Subscriu-te per seguir llegint