«Comediants vam ser revolucionaris en el franquisme i allò que fèiem, posat al dia, ara continua sent-ho»

«Abans de néixer, dins la panxa de la mare, ja estava a escenari, i m’hi he passat la vida a prop, a dalt o al costat, sempre vigilant», assegura Joan Font, històric director d’escena i ànima de Comediants. Font repassa els seus inicis teatrals, vinculats al teatre amateur, als Pastorets i a la Passió d’Olesa de Montserrat, i el mig segle d’una companyia que va passejar-se per les places de tot Catalunya i per mig món a l’espectacle El venedor de fum, que aquest dissabte es pot veure al Teatre de Salt.

Partint del llibre commemoratiu dels 50 anys de Comediants, Joan Font. La descoberta d’un nou llenguatge teatral, escrit amb Piti Español, Font revisita amb el públic una vida que «podria ser el guió d’una pel·lícula» en un monòleg que, reconeix, podria ser un comiat dels escenaris, tot i que no de l’escena, perquè segueix tant en actiu que atén l’entrevista acabat de tornar de Toronto, on ha dirigit la Canadian Opera Company en una nova producció d’Il barbiere di Siviglia, de Rossini.

El venedor de fum recull una trajectòria artística que arrenca l’any 1972 i que s’estén fins ara, després d’haver passat pels cinc continents. «Eren les acaballes del franquisme, no podíem actuar al carrer, però ho fèiem a la Rambla... i així vaig aprendre a córrer, a escapar-me de la policia, perquè el que m’atreia era anar a buscar el públic i agafar-lo desprevingut», recorda sobre els inicis.

«Moscou, Nova York, Tòquio... hem estat a tot arreu desenvolupant un llenguatge molt reconeixible, que buscava ser un cant a la vida, la il·lusió i a la festa i que ara és una mica revolucionari un altre cop. Comediants vam ser revolucionaris en el franquisme i allò que fèiem, posat al dia, ara continua sent-ho, perquè va a les arrels, a la profunditat i a les coses petites, els somnis, les il·lusions i el fet de compartir amb els altres», comenta, convençut que el teatre «té i tindrà bona salut» per la màgia del directe.

«Poden quedar fotos, pel·lícules, llibres, però els artistes som venedors de fum: les tres dimensions i el fet de conviure amb el públic; quan marxem, tot desapareix», diu en referència al títol de l’espectacle.

El llenguatge de Comediants sempre ha anat lligat a l’emoció, a la imatge sense text i al poder d’elements de la cultura popular, però Font assegura, això sí, que «el folklore com a folklore» ni «l’aspecte museístic» no li interessen, sinó que sempre ha apostat per «posar-lo al dia», «aprofitar-ne els elements amb l’esperit renovador d’un país petit que, encara ara, té una força creativa brutal» i «transformar-los en un altre espai».

Per tot el món

Elements com el foc, els diables o la faràndula, passats pel sedàs de Comediants, han atret tant públic que entén les referències com espectadors que no: «Comediants funciona perquè explica la història d’un país petit, Catalunya, i l’explica a la seva manera. És una història de debò, d’un lloc concret i que sorprèn per la diferència, movent-se sempre entre la realitat i el somni».

Un dels moments més recordats de la trajectòria de Comediants és la cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. «Podien haver estat temptats de fer coses grosses, a l’estil dels americans, però amb en Pasqual Maragall vam defensar que per un cop que teníem diners i podíem treballar en igualtat de condicions, s’havia d’aprofitar per fer una gran mirada a la cultura del país. Aquest va ser el nostre encert, perquè tot era autèntic i això es va transmetre absolutament», rememora Joan Font.

D’anècdotes en té mil, però recorda una de les primeres experiències al Japó, als 80, fent un espectacle de pallassos en què els actors actuaven totalment nus: «Són tan continguts que no poden riure obertament, eren 2.000 persones tapant-se constantment la cara, com si fos una coreografia».

O als 90, a Xile, ja acabada la dictadura de Pinochet: «Ens van convidar a un festival per donar la benvinguda a la democràcia i els tres petards d’abans de començar l’espectacle van fer emmudir els 40.000 espectadors que s’hi havien congregat, fins que no van entendre que no eren trets, sinó part de la festa».

Tot i que Comediants ha creat escola, Joan Font lamenta que el teatre de carrer passa «moments complicats, perquè rep menys suport del que necessitaria». «Treballes amb elements grans, necessites espais i temps per fer-ho, perquè parteixes del no-res, però el carrer està desapareixent, perquè al poder li fa por: és un lloc que vol controlar i no pot, i quan ho fa, perd la màgia i la força. El poder ha de pagar, però sense intervenir-hi, donant llibertat», remarca.

Subscriu-te per seguir llegint