La Ludwig Band: «En els nostres concerts estem reunint famílies que fa temps que no es parlaven»

La Ludwig Band és dels grups que apareixen en les entrevistes al complet, els sis integrants, fidels a la idea del clan juvenil que va a una. El diàleg es creua, i les ocurrències d’un i de l’altre, i tot això ve a lligar amb la idea de conversa social que transmeten al seu nou àlbum, ‘Pel barri es comenta’, amb Barcelona com a rerefons. Un disc que surt aquest divendres i «que fa referència a la xafarderia, on totes les cançons van de ‘¡no saps de què me assabentat!’», explica el cantant i autor de les cançons, Quim Carandell.

És ja el seu quart àlbum, i els seus temes, «excepte els dos últims», tenen a veure amb «la relació de parella i la ruptura», incloent-hi soliloquis sobre un episodi de traïció manifesta com el d’‘Enganyar-te’, el nou senzill. «Una crònica de la infidelitat, però el que m’agrada és que allà hi ha una tragèdia que viu en enganyador, cosa que és un punt de vista més o menys nou, crec», sospesa Carandell, que és qui, al cap i a la fi, dona resposta a la majoria de les preguntes. És una cançó molt melòdica, sense exaltació rockera, tot i que culmina amb un desencadenat solo del saxofonista Lluc Valverde, que protagonitza el vídeo. «Ens va costar, perquè la vam fer com si fos un tema de Jeanette, i després el Pau (Esteve, el teclista) la va portar cap a la balada com Luis Miguel».

Balades sense patir

Es tracta d’un disc entorn d’“històries que poden passar ara i aquí”, mirant de mantenir a ratlla el drama. «És clar, ¡són cançons!», exclama Carandell. «Està escrit tot en primera persona, però no m’ha passat tot a mi, ni la mateixa tarda», diu fent broma. Conté cançons rockeres com ‘El teu amor’ o ‘Creure’, pensades per al directe. «Hi havien de ser», precisa. Però l’àlbum es distingeix per endinsar-se en territoris més serens. «El nostre repte era aconseguir fer alguna cançó que no fos rock i que la poguéssim defensar en el concert sense patir», confessa Carandell. «Ens ha costat fer balades i portar-les al directe, perquè sempre se’ns ha associat a passar-ho bé i una energia molt vital».

Sempre van tenir cert «complex» sobre això, afegeix Lluc Valverde. «Pensàvem que el públic s’avorriria amb les balades. A l’anterior disc vam pensar massa en el directe i és mala idea». Hi ha escenes d’introspecció a ‘Dos fills d’un destí’ (d’on procedeix el títol de l’àlbum) i a ‘Tal dia farà un any’. Aquesta última reflecteix una sublimació del ‘dylanisme’ de Carandell, ja que encadena sense complexos la successió d’acords de dos temes del trobador de Duluth, ‘Simple twist of fate’ i ‘True love tends to forget’. «Com que és un disc per a adolescents que no saben qui és Bob Dylan..., és igual», ironitza Carandell. «Només se n’adonaran els crítics de la premsa. Però no us sentiu estafats, ¿oi?».

¿Públic juvenil? Bé, La Ludwig Band, amb els seus referents rock clàssics, s’ha caracteritzat per entusiasmar audiències de mitjana edat (i pujant), ¿no és així? «En l’entrevista anterior ens han dit que érem un grup adult i jo m’he enfadat. He tirat un vas a terra», fa saber Carandell. «Però crec que en els nostres concerts estem reunint famílies que fa temps que no es parlaven». De tot hi ha als seus bolos, observen. «Últimament, el públic ha pujat molt i veus adolescents i el típic pureta de Vic que prenia whiskies amb Loquillo», constata el guitarrista Gabriel Bosch.

Fans de Mushkaa

Les dues últimes cançons del disc representen «un epíleg feliç, el llacet», indica Carandell. ‘Xavier, el tècnic de so’ és, en efecte, una ofrena al seu sonidista, Xavier Miñarro, i «parla de l’amor d’amistat, com una llum, diferent de l’amor de parella, que es pot trencar en qualsevol moment». I en aquesta línia admirativa hi ha ‘D’un concert de la Mushkaa’, en la qual compten amb les cordes de la Filharmònica de Ciutat del Cap. «Un homenatge a Mushkaa, sí. En soc molt fan. Ella és avui la gran personalitat de la música en català», considera Carandell. Tot i que Mushkaa injecti paraules en castellà en els seus textos, no la veu lluny del seu registre literari. «Tots dos representem un català col·loquial. A mi ja m’agrada dir alguna paraula mal dita, i jugar amb el barbarisme com a recurs retòric, donant-li una connotació».

Venen dies d’agitació per a La Ludwig Band: el 27 de març obriran gira a la Mirona, de Salt (Strenes), l’endemà seran a la Telecogresca, al Fòrum, i els esperen els festivals Embassa’t, Vida, Ítaca, Canet Rock i Cruïlla.

Subscriu-te per seguir llegint