Víctor Arbelo: «és molt difícil fer música sense que l’amor hi sigui present»

Per més que el compositor i cantant barceloní Víctor Arbelo volgués ser original, i que en certa manera ho hagi aconseguit amb la publicació del seu primer disc íntegrament en català, Com un laberint (U98, 2026), en què parla de l’amor propi, la confiança en un mateix o en la reconstrucció després d’una ruptura; té clar que per explicar-lo, ha de ser poc original i parlar d’amor.

Ho diu clarament: «és molt difícil fer música sense que l’amor hi sigui present perquè a les cançons parles d’algú o cantes cap a un univers imaginari que ens desperta coses, que per molt que siguin nostàlgia o tristesa totes van cap a l’amor», diu. I rebla: «és impossible no anar cap a l’amor».

I inevitablement, amb Com un laberint, ha transitat cap a aquest amor, amb un disc de vuit cançons pensat en part per ser gaudit d’un ordre i que juga amb emocions, sons pop i rock i energies -de vegades- contradictòries. La que obre el treball, ÈPIC, és un crit enèrgic d’optimisme després d’una ruptura dolorosa.

Arbelo explica que mentre que hi ha cançons que demanaven un cor orgànic, com SEXXX AMB TU, en què l’acompanyen les veus del Barcelona Man Gay Chorus; en d’altres, com a Que Bonic, la seva veu despullada es fon amb les guitarres i petits silencis que traven una melodia d’amor pur.

Tots aquests estats d’ànims i ritmes, que al final és un bagatge personal, els ha transmès a través d’una imatge ben gràfica, un laberint que pot perdre, però que també pot trobar. I l’ha plasmat en català, senzillament, perquè li venia de gust expressar-se en aquesta llengua. I després de Dímelo (2018) i de El club de la Idiotez (2024), dos àlbums més irònics i punkis, la construcció més emocional i sensible d’aquest tercer -tot i tenir molta producció musical al darrere- l’ha convençut que vol continuar per aquest camí. Arbelo presentarà l'àlbum el 27 d'abril al Teatre Condal de Barcelona.

Oriol Padrós, productor, cantant i mà dreta d’Arbelo ha fet la producció del disc, i també ha comptat amb la perícia d'Oriol Plana i Roger Argemí de Doreste Records. Sobre l’equip que forma amb Padrós, Arbelo assegura «l’Oriol m’entén, em respecta i m’ajuda a endreçar les idees, i hi ha prou confiança perquè li digui les meves idees més boges i ell em digui si són viables o si no funcionaran», expressa.

La peça més trencadora del disc és, sens dubte, No em despertis, una versió rockera i desimbolta de l’ària de Turandot Nessun Dorma de Puccini, on Arbelo demostra la potència de la seva tessitura vocal, que té ben entrenada després d’una trajectòria al teatre musical on ha fet papers a obres com Les Miserables, Mar i Cel o RENT, entre molts altres.

Tot i admetre que es tractava d’una idea «arriscada», assegura que «no me’n penedeixo d’haver-la fet», perquè tot i que és «zero comercial», introdueix el punt èpic i emocional de la música clàssica, i li permet mostrar-se a «cor obert»: «Vinc del teatre musical, i allí es fa servir molt l’emoció a través de la música i la paraula, moltes cançons són més dramàtiques que en el pop convencional, i jo de vegades també tinc un component dramaqueen», riu.

Cap a Cap Roig

Arbelo no només compon les seves peces, sinó que també gaudeix creant per altres artistes, com ara Ni La Moto (2023) de Laura Gibert, Todo (2021) de Gisela o Quiero (2024) de Ricky Merino. També ha participat en la composició musical, juntament amb Alícia Serrat, del musical El Fil invisible basat en el conte de Míriam Tirado. Arbelo s’ha encarregat de la direcció musical d’una obra que protagonitza la cantant i actriu Beth i que ha estat un èxit de públic al Teatre Goya de Barcelona i a Madrid, on han aplegat 60.000 espectadors i que portaran aquest estiu (10 d’agost) al Festival de Cap Roig de Calella de Palafrugell.

Arbelo entén la música i sobretot la composició de les seves cançons com una descàrrega personal i desfogament: «és com una teràpia que m’ajuda a endreçar pensaments que si m’assec a explicar-ho a algú, per molt que vulgui posar-hi paraules, no sabré transmetre-ho igual, mentre que amb una cançó hi trobo una estructura o una emoció que les paraules per si soles no tenen», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint