Victoria Combalía: "Ets molt més feliç si alguna vegada trenques les normes"

Li interessen les dones extravagants perquè vostè ho és?

(Riallada) No, no, no, jo no soc extravagant. L’única cosa que he fet extravagant a la vida és que me’n vaig anar de casa dels meus pares. Era el 1972. Llavors era extravagant, això. I no només extravagant, sinó que podien trucar a la policia, perquè era abandono del hogar. És l’única cosa una mica bèstia que he fet.

Que es pugui explicar, entenc.

Que es pugui explicar, exacte. A mi m’agraden els homes i dones que s’escapen de les normes. I clar, els artistes se n’escapen molt sovint. Com que he fet tants llibres de dones, vaig buscar unes dones extravagants. O sigui, excèntriques.

No serà que totes les dones són una mica extravagants

Ha, ha, això és la visió d’un home, una visió totalment visió masculina, perquè hi ha dones tranquil·líssimes que segueixen el corrent.

Ser extravagant vol dir no només anar contra les normes, sinó tenir imaginació

No n’he conegut mai cap...

Doncs té sort, perquè a mi m’agraden les que són diferents. Aquestes del llibre són la majoria artistes però totes han fet coses extravagants. Per exemple, la Casati, va venir amb un vestit tot d’or i amb dos llebrers al darrere. I a casa seva tenia serps en una gàbia. O sigui, tota ella era extravagantíssima. Així, n’he recollit nou.

Tal com van els temps, avui transgredir està mal vist?

En el món de l’art, realment transgredir és el que has de fer perquè si no series un acadèmic o un pompier. En el món creatiu, està molt bé transgredir, i aquí incloc la moda. Perquè la invenció és anar en contra del que ja s’ha vist sempre, tota la vida. Per tant, sí, està ben vist. Ara, evidentment, si vostè es fica, com feia la baronessa Dadá, nu en una font de Barcelona, vindrà un guàrdia, li dirà que està transgredint una llei i segurament el portarà a comissaria o li posarà una multa.

Més enllà de l’art: la vida ens fa ser cada cop més uniformes, menys extravagants?

Bé, els temps actuals són, més que uniformes, uniformitzants. Ho veig amb la moda femenina, sobretot a Espanya i a Catalunya, que totes les dones van vestides igual, totes van amb metxes als cabells, amb pocs colors en el vestuari... Es podrien confondre entre elles. I després, en la moral i en moltes coses de la vida quotidiana, també hi ha una gran uniformització. Imposada, eh?

L’única cosa que he fet extravagant a la vida és que me’n vaig anar de casa dels meus pares, l'any 1972

Això és bo o dolent?

Trobo que és dolent, perquè amb imaginació és molt més fàcil viure . Ets molt més feliç si tens imaginació i si trenques alguna vegada les normes. Sempre que no facis mal als altres, això per descomptat.

Les dones són més transgressores que els homes?

Igual, el que passa és que jo he escollit les dones perquè és una mica el meu tema. I també perquè estaven més constretes per la societat. És a dir, als homes se’ls accepta més ser transgressors, per exemple, si un home no es casa ningú dirà que és un solterón, mentre que les dones s’havien de casar, tenir fills, ser mares de família, etc. Per sort això ha canviat i les dones treballen, o viuen soles, o tenen parella. I més d’una parella, dos i tres.

A vegades alhora i tot.

Alhora i tot, cosa que a mi em sembla bé, perquè vol dir ser més lliure (riu).

Com a experta en art: hem de valorar l’obra sense valorar l’artista?

Personalment, crec que hem de separar les dues coses. Picasso n’és l’exemple més clar, perquè era realment molt cruel amb les dones, fins i tot també els homes. Era molt pervers i va ser un maltractador tant psicològic com físic amb les seves dones. Però, clar, la seva obra és boníssima. És desigual, evidentment, però tots els artistes ho són. Ara bé, quan és bo ho és de debò, i en art ho inventa gairebé tot en el segle XX. Per tant, li hem de tenir, o tenim, admiració com a artista, i objeccions com a home.

No estic d’acord amb la cultura de la cancel·lació

El que avui es porta és la cultura de la cancel·lació si l’autor no compleix determinats cànons.

No estic d’acord amb la cultura de la cancel·lació. Per exemple, les pel·lícules de Woody Allen són estupendes, s’han de projectar, i ja hi haurà maneres d’explicar si ell havia comès faltes morals, això ho poden explicar els llibres, els diaris. En alguns casos fins i tot es pot posar algun comentari al costat de l’obra de l’artista, el museu o la galeria pot inventar-se alguna forma d’explicar-ho. I si no, ja ho diuen els mitjans de comunicació. No m’agrada la cancel·lació.

La família ha sigut sempre un llast per a les dones artistes?

Sí, la família és un llast. Avui també ho és, però hi ha més llars d’infants, més ajudes a les dones, a les mares que treballen, tant si són artistes com secretàries o el que siguin. Jo veig que avui en dia les artistes s’ho maneguen bastant millor, però la família continua essent per a elles més llast que per als homes.

Insinua que els homes no tenim cura de les tasques de la llar?

He, he, no gaire. S’ha millorat una mica, però encara no ho feu com hauria de ser.

És millor ser ric, per ser artista?

Sí, és millor ser ric, cosa que no vol dir que pel fet de ser ric siguis un bon artista, ni de bon tros. Ara bé, això també ha millorat, hi ha moltes més beques i ajudes, i molts tallers de l’Ajuntament o de la Generalitat. Hi ha més ajudes als artistes, però si un ja és ric de mena, no les ha de demanar i ho té més fàcil. Per exemple, per tenir un estudi, que els lloguers estan caríssims i un estudi sol ser un lloc gran. Per això els artistes anaven a l’extraradi, i com que ara també és car se’n van al camp o se’n van a un altre lloc.

Avui en dia les artistes s’ho maneguen bastant millor, però la família continua essent per a elles més llast que per als homes

Faria una crida a la gent perquè fos més extravagant?

I tant que la faria, perquè quan veig una dona una mica extravagant m’agrada molt. Perquè ser extravagant vol dir no només anar contra les normes, sinó tenir imaginació. D’aquestes dones del llibre, n’hi ha tres o quatre que són extravagants amb el seu vestuari. La Leonor Fini es feia vestits amb roba de matalàs, pensi com era la roba de matalàs als anys 30, que no era com ara. També es feia vestits de paper, anava amb uns barrets raríssims... Tot això és molt bonic estèticament.

Algunes eren extravagants, vull dir avançades, fins i tot sexualment?

N’hi ha alguna que no, però la majoria d’aquestes dones van ser molt lliures sexualment, precisament per això, perquè tenien una concepció de la societat completament lliure. Cosa que per a una dona d’aquells anys era molt difícil. Algunes van tenir molts amants, però en canvi tenim el cas de la Kusama, que és extravagant pel contrari, perquè diu que a partir d’una edat va agafar aversió al sexe, cosa que no l’ha privat de fer encara ara performances amb gent nua i en actituds sexuals.

Li han quedat gaires artistes extravagants per donar a conèixer?

En principi no volia fer artistes, volia simplement dones extravagants. Al moment d’escollir-les em vaig adonar que gairebé totes eren artistes. Per què? Perquè, és clar, les artistes ja són més lliures d’entrada. n

Subscriu-te per seguir llegint