«La ment la podem dominar i el cervell el podem cuidar»

Giulia Valle, contrabaixista, compositora, líder de banda i docent, és una de les creadores més originals del jazz contemporani. Nascuda a Sanremo (Itàlia) i establerta a Barcelona des de la seva infantesa, acaba de publicar Cerebro en equipo: Neurociencia para el desempeño y la motivación en Música (y otras Artes), on explica com influeixen l’entorn i l’estat anímic en el rendiment artístic i en la motivació.

Què li passa al cervell en un escenari?

Al cervell li passen moltes coses, és un òrgan extremadament complex. Entendre el cervell com a òrgan aïllat de la resta, seria fragmentar la informació, existeix una mena de consciència col·lectiva.

D’acord, considerem-lo connectat a la resta: què passa aleshores en l’escenari?

És molt important que el que tu estàs produint parteixi d’una base de generositat, d’escoltar i de donar. Quan estem en una situació fantàstica, que has tingut un concert espectacular, desencadenes tota una sèrie d’hormones i neurotransmissors que es diuen mecanismes de recompensa, del benestar. I moltes vegades busquem a l’escenari això, però ho busquem de manera equivocada. És a dir, no ho trobaràs mai volent-ho buscar, ho trobaràs deixant-te a les mans de la música, sense mai pretendre que es reprodueixi la mateixa situació musical que ahir et va fer flipar.

Hem d’oblidar els èxits passats?

Si et situes en aquella expectativa, et treu del més important que és l’aquí i l’ara. La nostra ment és una mena de vehicle completament obert en què totes aquestes coses que nosaltres hem après, hem memoritzat, hem desenvolupat en el moment de l’estudi, d’estar amb tu mateix, han de desaparèixer. El resultat ha de venir sol. Tu no pots pensar, «ara vull impressionar».

Sobretot en les institucions clàssiques, hi ha professors que no saben motivar l’alumne, això hauria de canviar

A l’hora de compondre o de tocar en un escenari, influeix l’estat anímic?

És clar, l’estat anímic influeix en moltes coses. Alhora, moltes vegades la música ens salva d’alguns estats anímics, ens ajuda a regular el nostre sistema nerviós. Ara bé, si es tracta d’un estat anímic cronificat, per exemple una ansietat cronificada que esdevé en depressió, ens arrisquem a perdre la motivació. Per fets de la vida, el nostre sistema nerviós pot ser perjudicial, hi ha gent que perd la motivació, les ganes, la fe en un mateix, etc. Gent que desenvolupa pànic escènic.

N’ha patit alguna vegada?

Personalment no, però he conegut gent que ha tingut brots de pànic escènic després de vint anys d’exercir la professió.

Em pensava que era cosa de debutants.

Hi ha mecanismes que es desencadenen arran de vivències que ens han sotmès a un estrès tan gran, tan gran, que de sobte la nostra configuració neuronal ens fa entrar en pànic. Per exemple, pel fet d’haver tingut de petit un professor de música que t’odiava. I això li ha passat a molta gent. Sobretot en les institucions clàssiques, hi ha professors que no saben motivar l’alumne, això hauria de canviar. Tot plegat influeix. Ja Antonio Damasio, un dels grans neuropsicòlegs, va demostrar que l’estat emocional pot interferir enormement en la presa de decisions.

Es pot fer alguna cosa davant del pànic escènic?

Quan t’entra el pànic escènic, l’única cosa que pots fer és anar la música malgrat, posar-te en les seves mans. La resta són mecanismes mentals. Com li deia, tu vas tenir una situació humiliant de petit que t’ha marcat, passen vint anys i has tingut una bona carrera, però un dia et passa alguna cosa que potser no hi té a veure, però el teu sistema de memòria emocional et reconnecta amb aquella vivència traumàtica i la instal·les a la teva ment. El pànic escènic també és la pèrdua de la fe en un mateix.

El meu rol en la música és el de míster i migcampista

Podem dominar el cervell?

Jo distingiria entre ment i cervell. La ment la podem dominar i el cervell el podem cuidar amb una forma de vida segons les nostres necessitats. Per exemple, persones amb TDAH necessiten dormir molt. Persones amb trastorn bipolar necessiten molta rutina. Persones amb menopausa necessiten una alimentació i uns suplements específics. Tot això és una manera de cuidar el cervell. Per tant, sí que podem cuidar el cervell, i és important conèixer quins mecanismes ens són favorables i quins no. Si no, estem en la inòpia i de sobte, dius, i ara per què no em puc concentrar? O ara per què tinc fatiga? O ara per què no puc ni desenfundar l’instrument de la por que tinc?

Diu que no ha patit pànic escènic. Però té nervis abans de tocar, tot i la seva extensa carrera?

Sí, però són nervis de ganes. Quan he de pujar a l’escenari, ja no veig l’hora de pujar a l’escenari. Els nervis són meravellosos, aquella coseta és fantàstica. No s’ha de perdre mai, això. Perquè, després, l’escenari és una litúrgia, és un esdeveniment sagrat.

Què li aporta el jazz?

El que m’ha aportat el jazz és la immensa quantitat d’informació que aglutina aquesta música. Perquè, d’una banda, hi ha un coneixement molt sòlid de la música, sobretot a nivell arquitectònic. Quan improvisem, no és a la babalà. Fins i tot en el free jazz, en la improvisació lliure també hi ha una conducció. En general, quan improvisem, ho fem sobre unes seqüències harmòniques determinades. Però bé, la improvisació no és una cosa exclusivament del jazz, Bach també improvisava, era un gran improvisador.

Res és casual, ni tan sols en el jazz?

La improvisació s’ha d’entrenar. Jo estic a favor que en els conservatoris de música clàssica els alumnes també facin alguna matèria de música moderna, d’improvisació, de conèixer també l’arquitectura musical. De la mateixa manera, estic a favor que en els conservatoris de música moderna hi hagi un acostament a les formes clàssiques.

Els nervis són meravellosos, aquella coseta és fantàstica. No s’ha de perdre mai

S’abraça al contrabaix com si fos un amic?

Quan vaig tenir la meva dosi de pèrdua de l’entusiasme, de la motivació, ho va pagar el pobre contrabaix. I durant una època em costava molt abraçar-lo. No al concert, però a l’hora d’estudiar, em costava molt enfrontar-m’hi. Per això vaig estudiar neurociència aplicada a la música i vaig començar a entendre moltes més coses. Vaig entendre que tot està relligat i tot forma part d’un pla que va més enllà dels nostres anhels.

Ja veig que he fet curt, en considerar el contrabaix només com el seu amic.

Sento que el contrabaix forma part sempre de la meva vida i m’encanta tocar-lo amb altres músics en un escenari. El meu rol en la música és el de míster i migcampista.

Aquí es noten les arrels d’un país futboler com Itàlia.

(Riu) Soc la que construeix moltes vegades els grups i compon la música. M’agrada aquest rol de lideratge però, alhora, d’estar a l’escenari donant l’empenta, l’energia, proporcionant el confort necessari perquè els músics puguin brillar. Un bon líder és aquell que fa que els seus companys brillin, que siguin encara més meravellosos del que ja són. Tot això passa molt per la generositat i per entendre totes aquestes coses que explico en el llibre. Al començar a ficar-me dins dels estudis de neurociència, neurobiologia, neuropsicologia, conducta, etc, vaig entendre moltes coses. Vostè em preguntava si l’estat pot influir a l’hora de tocar, i jo li responc amb una altra frase d’Antonio Damasio: «No som éssers pensants que senten, som éssers sensitius que pensen».

Subscriu-te per seguir llegint