Nadine Sierra, una diva encantadora

Amb papers emblemàtics de l’òpera com la Julieta de Gounod i la Violeta de Verdi; declarant el seu amor pel xicot, músic, amb qui va compartir una versió de Bésame mucho o, simplement, descalçant-se per cantar més còmoda, la soprano Nadine Sierra va fer-ho tot per conquerir el públic gironí. Estrella global de l’òpera i cantant preferida pels liceistes des de fa un parell de temporades, la nord-americana va canviar dijous el daurat i el grana del Gran Teatre del Liceu per la sobrietat de l’Auditori de Girona, amb un debut sonat inclòs en els actes commemoratius del vintè aniversari de l’equipament.

AP-7 amunt, els encants de Sierra —la veu avellutada, el magnetisme escènic i una naturalitat desarmant davant del públic— van funcionar exactament igual que al coliseu barceloní. Si algun dels presents tenia algun recel de les aclamades virtuts de la soprano, ella sola es va encarregar de desmuntar-los des de l’explosiu Je veux vivre inicial.

De Chi il bel sogno di Doretta, de La rondine, de Puccini, a Donizetti i Mozart, fins a l’eclosió dramàtica del final del primer acte de La traviata, el mític Sempre libera, ària rere ària va anar demostrant per què ara mateix ja és una de les grans. Vestida en la primera part amb un vestit negre de coll halter amb tall fins a mitja cuixa, va lluir veu, aplom i carisma, interpel·lant constantment el públic amb els ulls, la rialla i les mans. Ningú se li va resistir, i ella va entomar cada ovació amb un somriure.

Va començar la segona part amb nou vestuari, un vestit paraula d’honor rosa pal enfarinat de lluentons, dialogant enjogassada amb el piano de Vincenzo Scalera a la sarsuela Me llaman la primorosa, de Barbieri, abans de passar per Summertime, de Gershwin, i fer una picada d’ullet al teatre musical, una de les seves passions, amb I Could Have Danced All Night, de My Fair Lady. Els embarbussaments d’Engenho Novo! van tancar el programa oficial del recital.

A aquestes alçades, l’entrega del públic ja era total i les aclamacions i els bravos van provocar una generosíssima tanda de propines, amb cinc bisos, esquitxada d’intervencions en castellà i anglès. Descavalcada dels imponents talons d'agulla, la diva va fer pujar a l’escenari el contrabaixista Marc André, el seu xicot —«és guapíssim, l’estimo», anava dient mentre reia—, per versionar Bésame mucho; va rebre el regal d’una admiradora i va tenir temps per entonar Somewhere over the rainbow i And this is my beloved, del musical Kismet.

Quan ja semblava tot dat i beneït, Nadine Sierra encara en va cantar «one more y basta», entre riures, rematant amb O mio babbino caro, de Puccini, una nit en què va venir, va arriscar va arriscar com només les grans cantants ho saben fer i, sobretot, va triomfar.

Subscriu-te per seguir llegint