Joan Pera: "Una senyora em va venir a veure perquè el metge li va recomanar"

Tanco els ulls i sembla que estigui parlant amb Woody Allen.

He, he, no tant, però sí, perquè la gent s’ha acostumat a veure en Woody quan sent la meva veu [és el seu actor de doblatge al castellà i català des de 1989], però ell fa més coses.

L’ha arribat a conèixer?

Ens hem vist diverses vegades. És curiós, perquè no és un home de cine en el sentit clàssic. És un cineasta especial. Va trobar que el meu doblatge li agradava molt, i li vaig preguntar per què. Em va dir que no ho sabia, perquè no entenia l’espanyol, però que li feia gràcia, que quan es veia i m’escoltava a mi, reia. Per això em va voler conèixer, hem estat junts tres o quatre vegades, fins i tot vaig anar a Nova York a veure’l. Una persona molt amable.

Ara hi ha alguns moviments en contra d’ell, amb això de la cultura de la cancel·lació. Creu que s’ha de separar l’artista de l’obra?

Sobre això hi ha moltes teories. Jo crec que l’obra, si t’ha fet gaudir, és l’obra. El que passa és que hi ha força mitòmans. Un senyor pot haver fet una obra meravellosa, però és una persona amb totes les contradiccions i amb tots els defectes de la condició humana. Jo crec que s’ha de separar, que s’ha de gaudir de l’obra tot el que puguis, i després, mirar d’evitar ser mitòman.

Woody Allen em va dir que no entenia l’espanyol, però que li feia gràcia, que quan es veia i m’escoltava a mi, reia

Hi ha massa mitòmans?

Sí, hi ha molts mitòmans. L’art és per viure’l, per gaudir-lo, per despertar-nos sentiments. Això és el que val.

Una estona amb Joan Pera dura... una hora i mitja. Això és més que una estona.

Què va, la gent ho troba curt, és realment una estona. Miri, si passes una estona agradable, ho és tot. Jo estic tan content d’estar a prop de la gent, que m’hi trobo la mar de bé. A vegades els meus fills, que m’acompanyen, em diuen «estaves còmode avui, eh?». Ho noten. I sí, estic còmode. I passa l’estona que no te n’adones.

Quants anys té, Joan?

78.

No va essent hora de retirar-se?

Sempre hi ha algú que m’ho diu, però m’és igual, perquè el teatre és vida. I com que és vida, en faré tant com pugui. No tinc pensat retirar-me. Bé, només si algun dia no puc, o el dia que la gent no em vulgui, o que ja no tingui expectatives, aleshores, quin remei. Retirar-me? Per què? Per fer coses que on he fet mai a la vida? Si no les he fet, ja és perquè segurament no m’haurien agradat.

Per exemple, encara no ha fet mai d’actor porno.

Només em faltaria això, ara (riu).

Retirar-me? Per què? Per fer coses que on he fet mai a la vida? Si no les he fet, ja és perquè segurament no m’haurien agradat

El seu espectacle és força autobiogràfic. Entén el món actual?

És un món, realment, a nivell personal, és diferent. El que passa és que t’hi adaptes, perquè, al cap i a la fi, la societat, el viure, és vida. Jo tinc un públic molt transversal. Venen nens de 8 o 10 anys, nois de 20, iaies... I penses: el món pot anar de mal borràs, però riure, agrada a tothom. El món anirà fent, però la il·lusió, el viure, plorar, l’emoció... tot això serà molt difícil que mai ningú ens ho agafi.

Per què creu que és tan estimat a tot arreu?

A vegades em sorprèn, perquè el que faig, ho faig molt sincerament. No hi ha gaire trampa. Soc un i fingeixo, però ho faig d’una manera que es nota com soc. Els còmics com jo som una mica la carícia de Déu, perquè tal com va la humanitat, passar una estona amb un somriure és una carícia.

Què és el que més li agrada que li diguin els seus fans?

Que s’ho han passat molt bé. L’altre dia una senyora em va dir que va venir a veure’m perquè el metge li va recomanar. Bé, li va recomanar que es distragués. «M’ho he passat tan bé, que trucaré al metge per dir-li», em deia després. Es nota. Veig gent que fa mesos que no riu, que potser ha passat mals moments, i fer-los riure és com un regal. M’ho passo molt bé.

Veig gent que fa mesos que no riu, que potser ha passat mals moments, i fer-los riure és com un regal

Acostumat a actuar a grans teatres, no és un pas enrere actuar en petits escenaris de poblets discrets?

Ui, què va. Jo faig comèdia des que tenia 10 o 12 anys, a col·legi. A mi el que m’agrada és el contacte amb el públic, sigui on sigui. És molt plaent. He actuats a teatres de milers de localitats, i també d’un centenar, i el que m’importa és veure al final la gent satisfeta, que s’ho ha passat bé i que ho recordarà durant força temps.

Troba a faltar en Paco Morán?

No hi ha cap altre Paco Morán, era un personatge irrepetible, vam fer plegats una carrera potentíssima. Van ser una colla moments màgics, tretze anys meravellosos. Venia gent que no havia anat mai al teatre, i ara s’hi ha acostumat, o sigui que vam fer afició.

Subscriu-te per seguir llegint