Sales de música: últim bastió contra la indústria dels grans esdeveniments

La indústria musical està en un moment pletòric: la música és a tot arreu, tant per celebrar com per homenatjar o acomiadar, i hi ha més oferta que mai. Programadors gironins de sales públiques i privades coincideixen que hi ha més artistes que mai -i més ben preparats- i que el consum de música en directe ha augmentat molt respecte d’anys enrere. Aquesta situació, però, no ha repercutit en les sales de música en viu d’aforaments mitjans i petits de l’ecosistema gironí, ja que ve tocat per dues grans crisis.

La Mirona de Salt és la sala més gran de la província. El seu aforament màxim és de 1.800 persones. A partir d’aquí, la resta de sales tenen aforaments més modestos, entre els quals hi hauria espais com Las Vegas de Sant Feliu de Guíxols (800), i la sala Torín d’Olot (700), aquest últim de titularitat pública. En diversos punts de la demarcació hi ha espais de dimensions més reduïdes que programen música d’estils diversos durant tot l’any.

«La música en directe és molt sensible en l’actualitat: si hi ha una crisi econòmica, som els primers que la notem, sense anar més lluny, durant la pandèmia vam ser els primers a tancar i els últims a obrir, abans i ara les sales sempre hem hagut de remar molt fort», expressa el responsable de La Mirona, Quim Marcè. «No recordo una època que els concerts hagin anat sempre molt bé, sempre hi ha coses, un dia emplenes i el següent tens les sales buides», afegeix.

Alix Levy, director artístic de la sala Sunset Jazz Club de Girona, assegura que l’estil de jazz no és majoritari, i que «no acabem d’anar mai bé». La sala programa músics que venen de tots els racons del món, i això implica un cost afegit que «costa» de fer funcionar. «Administrativament, és horrorós: vam superar una crisi molt forta el 2007 i la Covid ens va rematar. El club ha millorat molt la programació però la sensació d’usos culturals és bastant pitjor», sosté. «El que més pesa és que l’administració no entengui què estem fent», diu. Amb tot, indica que «tot i la dificultat, fa molts anys que som aquí».

Jaume Santaló, responsable del cicle 66 Butaques de La Cate, a Figueres, indica que cal distingir entre els locals públics i els del tercer sector, com és el cas de 66 Butaques: «Els equipaments públics disposen de recursos per armar programacions que responguin a l’interès públic», diu, però matisa que és «insuficient» si es compara al que reben els grans esdeveniments. Pel que fa als privats, creu que «fora de Barcelona i amb comptades excepcions, ho tenen molt malament per tirar endavant, i prova d’això és que el circuit de sales és molt limitat».

Hi ha més oferta musical que mai i equipaments que formen músics de gran nivell. Amb tot, a l'hora de la veritat, l'èxit d’una sala que programa música en directe continua estretament lligada a l’èxit de l’artista que porta, i aquest és un dels problemes principals que afronten: «Si no tens artistes molt consolidats, és difícil fer entrar el públic, amb una trajectòria llarga és fàcil fer venir la gent, però amb propostes emergents costa» diu el director de la sala Las Vegas de Sant Feliu de Guíxols. Amb tot, matisa: «no sé si hi ha hagut algun moment que no hagi sigut així», diu. Recolons té clar que «la indústria musical està en un molt bon moment a grans trets, però la gent tendeix a anar al mainstream sigui a concerts al Palau Sant Jordi o a grans festivals de masses». El que els funciona molt, subratlla, són grups tribut, perquè és l'opció més assequible de veure un grup llegendari, i també hi influeix molt el factor nostàlgic.

La «bombolla» dels festivals

Marcè parla directament d’una «bombolla» de festivals que creu que «petarà»: «Hi ha més festivals que dies té l’any», valora. I mentre grans palaus i estadis s’omplen, les sales cada vegada queden més arraconades, i amb elles, els artistes emergents. «Cada vegada som menys, i els grups que comencen no troben llocs per anar a tocar», assevera Llorenç Massaguer, propietari de la sala Mariscal de l’Estartit, que ha acollit llegendes de la música. Els festivals, creu, s’han endut grups que anys enrere passaven per les sales, però que en fer-se coneguts, ja no tornen. Massaguer assegura que rep moltes ofertes de grups que comencen per tocar al local, i que això fa que alguns dies n’encabeixi fins a tres, i ja té ple fins al desembre.

Lucía Rocha, programadora de la sala Yeah! de Girona, que regenta amb Quim Quintana, opina el mateix. «Vam començar fa dotze anys fent música en directe els divendres, però ara també fem concerts els dissabtes perquè les bandes ens ho demanen», explica. Solen ser sempre grups de la zona, que busquen aquest primer esglaó des d’on fer-se conèixer. «Nosaltres fem principalment indie-rock, però ens obrim a totes les alternatives, i solem dur grups d’aquí perquè si agafes bandes de fora és molt complicat perquè no hi ha cultura musical, no ens enganyem», subratlla, resumint una percepció que comparteixen la resta d’entrevistats. «La gent no està acostumada a bandes emergents, però paguen milionades per artistes que estan de moda», opina. Amb tot, expressa que "intentem posar el nostre granet de sorra", i té un record per l'enyorat Dj David Capo, a qui posa com a referent i entès.

Serrat coincideix que «el públic ja no va a descobrir musica a les sales, sinó que van a sentir les propostes que ja coneixen: si vols fer caixa has de posar un grup de versions», diu.

Sobreviure als estius

Fora de Girona, els locals de municipis més petits tenen el problema de ser «fora» del circuit dels grans esdeveniments musicals. Això suposa un repte de supervivència, ja que en termes generals, en els darrers 20 anys l'estiu concentra gairebé gairebé tota l'oferta musical. «S’ha produït un procés creixent de concentració de públic i hàbits de consum centrat en grans esdeveniments en què la música només és una part del tot», indiquen des de La Cate. «L’anomenada experiència, amb foodtrucks o photocalls, té més importància que la programació en sí mateixa, i es concep la música enmig d’una gran festa», opina. «S’ha creat consumidors de grans esdeveniments". Aquest funcionament o 'experiència' és reprobable, sosté, quan se sustenta "en gran mesura amb el finançament i suport comunicatiu públic en detriment dels projectes de més petit format que no treballem dins la lògica del consum i amb programació estable durant tot l'any", remarca.

Des d’Olot subratllen que tenen un públic «molt fidel que ve a cegues» però que no en fan prou, i que el fet de ser un equipament públic fa que la programació no tingui només en compte el rendiment econòmic: «si no, ja hauríem tancat», resol. «Cada vegada es ven més música com un complement i no com l’activitat principal en si mateixa», indiquen des de Las Vegas, mentre que des de la Mirona i la Mariscal recorden la importància decisiva de les barres per «salvar» les nits.

«Les sales som vitals en l’ecosistema musical, si no hi ha sales, no hi haurà festivals», asseveren des de La Mirona. Des d'Olot remarquen "la part social que representen les sales", no només com a punt de trobada locals, sinó per l'impacte en l'economia de la zona. I sobre el debat de si cal crear més sales, respon que «sempre s’han d’obrir equipaments culturals», però que el debat és quina mena de sala es necessita i a on. I els grups emergents demanen a crits espais per començar una roda que per ara no hi és i que no els deixa créixer.

Subscriu-te per seguir llegint