Crítica de «Torrente, presidente»: el personatge ranci creat per Santiago Segura sacseja l’extrema dreta
«Torrente, presidente», estrenada en 1.000 sales i amb una campanya de promoció hermètica, ofereix una paròdia previsible i innòcua de la política espanyola del moment

Girona. Ocine ambient en l'estrena de "Torrente presidente" / Marc Martí / DDG
Quim Casas
En el primer crèdit de la nova entrega de les peripècies del feixista, masclista, racista, homòfob, islamòfob i excomissari de la policia José Luis Torrente s’hi pot llegir: «Una paròdia satírica de Santiago Segura». Una clara prevenció per si algun despistat s’endinsa a la sala fosca de qualsevol cinema d’Espanya (1.000 sales i 150.000 entrades anticipades venudes abans de l’estrena seguint una estratègia de promoció hermètica) i es pensa que el que està veient és real. En l’últim crèdit, la frase és: «Irresponsablement escrita i dirigida per Santiago Segura». Més del mateix, però d’irresponsable, ben poc: amb les seves franquícies cinematogràfiques, Segura és el «responsable» que, a final d’any, al cinema espanyol li quadrin els números.
‘Glamur xaron’
Pel camí, la saga de Torrente ha perdut el gracejo de comèdia negra i esperpèntica a l’estil Berlanga, Azcona i Ferreri que va tenir el títol fundacional, Torrente, el brazo tonto de la ley (1998). Les següents entregues van resultar més cares i fins i tot van incloure aparatosses escenes d’acció, però l’originalitat va anar decaient a mesura que s’estrenaven Torrente 2: Misión en Marbella, Torrente 3: El protector, Torrente 4: Lethal crisis (Crisi letal) —aquesta, en 3D— i Torrente 5: Operación Eurovegas.
Segura ha trigat més d’una dècada a recuperar el personatge. Poc ha canviat el seu cinema i no ha variat gens l’actitud del seu protagonista, tan desastrat, malparlat, ranci i cutre com sempre; un «glamur xaron», com diu algú a la pel·lícula. El que no canvia és l’intent que cada entrega s’articuli en un context sociopolític concret, amb la corrupció empresarial, l’especulació immobiliària o el negoci dubtós dels casinos com a teló de fons. Aquí és més evident pel títol i pel traç argumental. Les referències a l’actualitat política són tan evidents que tothom s’hi sentirà reconegut. Torrente, amb el seu «gracejo natural» i els seus comentaris sense filtre, arrabassa el lideratge a un tal Jacobo Carrascal, president del partit Nox. El rival a batre per aquesta associació d’extrema dreta és l’actual mandatari del país, Pedro Vilches, a qui interpreta un cantant que no és precisament d’esquerres, Bertín Osborne.
El 23-F és el Black Friday
També es parla d’Idoya Mantero, del PSAE (Partido Socialista Antifascista Español) representat per una persona transgènere, del membre de raça negra de Nox —a qui Torrente no veu amb bons ulls, però almenys, diu, no és català—, de partits anomenats Pudimos i Restar, hi apareix Carlos Latre disfressat de Javier Milei i fins i tot Alec Baldwin parodiant la seva paròdia de Donald Trump a Saturday Night Live. Per estrènyer llaços més forts amb el mandatari nord-americà, Torrente simula un atemptat com el viscut per Trump quan li van disparar a l’orella. Amb tot plegat, Segura s’acosta cada cop més a un dels seus ídols, Mel Brooks, però en la seva vessant de paròdia grollera.
No negarem alguna situació divertida. Sabuda l’admiració que Torrente sent per El Fary, es posa fet un basilisc quan una IA aconsegueix que el difunt El Fary canti el que vulgui Nox. O quan una representant de les joventuts de Nox diu que el 23-F és el Black Friday. O la utilització de Habla, pueblo, habla, del grup Vino Tinto, que va servir de lema musical per a la campanya sobre la reforma política espanyola del 1976. O que a Nox es facin cursos per conscienciar sobre el micromasclisme, la discapacitat, l’homosexualitat o la gordofòbia.
Els ‘amiguets’
Com a símbol del poder, Segura fa servir un cartell de Ciutadà Kane, d’Orson Welles, però al costat d’aquesta referència «culta» continua estirant del friquisme de la teleporqueria. Barragán, Cañita Brava i Xavier Deltell són alguns dels que apareixen al film. S’hi afegeixen Osborne, Baldwin (que ja sortia a la cinquena), Latre, Pablo Motos, Ana Rosa Quintana, Carlos Herrera, Juan del Val, Cristina Pardo, els de MasterChef, Mariano Rajoy, Jordi Évole, Jordi Sánchez, Francisco Nicolás, Ester Cañada, Yolanda Berrocal, José Luis Moreno, El Gran Wyoming, Javier Cámara, el difunt Fernando Esteso, Jesulín de Ubrique, Leo Harlem, Florentino Fernández, Kiko Rivera, Gonzalo Miró, el futbolista Dani Güiza, el youtuber Brianeitor i fins i tot el defenestrat Kevin Spacey. El festival d’«amiguets» de cada pel·lícula. La recaptació esperada.
Subscriu-te per seguir llegint
- Mor Narcís Bes, històric botiguer del Barri Vell de Girona
- Pànic al descens: La salvació més cara en 18 anys
- Li roben una bicicleta de 12.000 euros mentre era en una cafeteria del Barri Vell de Girona i els Mossos la recuperen
- La faceta més saludable dels germans Roca: difonen un estudi clau per al futur dels gironins
- Si torno, em mataran': Un dels rostres gironins de la regularització
- Carta d'una lectora: 'Quants diners destina l'Ajuntament a reparar els danys provocats pels orins de gos?
- L'Ajuntament de Girona exigeix als ocupants de l'antiga fàbrica Simon que abandonin l'espai en vuit dies hàbils
- El torró de Sant Jordi de Tuyarro, una especialitat del 1930 que torna cada Diada