Alicia Kopf: "La ciència-ficció és el gènere més realista del present"

Alicia Kopf (Girona, 1982; Imma Àvalos com a nom de naixement) va ser l’escriptora revelació del 2016; un fenomen literari que, després de guanyar el premi Documenta amb Germà de gel i recórrer mig món per defensar la novel·la en la desena d’idiomes a què es va traduir, es va apartar discretament del centre de l’escenari per tornar a centrar-se en la seva carrera paral·lela com a artista visual i investigadora. «Per mi la novel·la sempre és l’últim moviment, la manera de tancar un cicle», assegura Kopf ara que, 10 anys després d’aquella bomba editorial, torna a les llibreries amb Memòria d’Eco (L’Altra), comiat i tancament d’un cicle sobre mediació tecnològica i disseny especulatiu que va batejar com a Speculative Intimacy.

Un projecte de «ciència-ficció emocional» que la també autora de Maneres de (no) entrar a casa fa aterrar com a novel·la a partir de la història d’una dona que, en un futur no gaire llunyà, decideix digitalitzar la seva consciència per editar els seus propis records. A un costat, el posthumanisme i els nous materialismes. A l’altre, la fascinació per autores tan diferents com Annie Ernaux i Ursula K. Le Guin. I just al centre, a tall de frontissa, el poder aglutinant de la cultura popular de les últimes dècades. «És una mica la idea Black Mirror, però amb una orientació menys distòpica i més centrada en la relació íntima», reconeix Kopf, per a qui Memòria d’Eco podria ser, també, el revers de Her. «A la pel·lícula, un sistema operatiu enamora un humà, i jo el que faig és que una humana es transforma en una veu com la que podria tenir un sistema operatiu. És el viatge contrari», detalla.

Fetes les presentacions, Kopf afegeix picades d’ullet i referències a Clarice Lispector —«no m’hi assemblo en res, però treballa en territoris subtils als quals m’agradaria arribar», diu—, Chris Marker, Katherine Hayles, Mary Shelley, ¡Oblida’t de mi! i Rosi Braidotti. «De manera molt conscient he reunit totes les meves referències filosòfiques favorites i les he creuat amb referències de ficció amb què m’ho passés bé jugant», diu.

Banalització digital

Alliberada del «marc de la representació realista», l’autora s’embarca aquí en un viatge a través de les relacions socials i les ensopegades digitals en unes aplicacions de cites que, com tants altres prodigis tecnològics, han tingut efectes devastadors. «En el món online, la paraula ha perdut el seu valor, i quan les paraules deixen de tenir sentit, tot el contracte social s’enfonsa», reflexiona. «El que fan concretament les aplicacions de cites és banalitzar-ho tot. És molt diferent d’una societat basada en la confiança i en el valor de la paraula», afegeix.

«En el món online, la paraula ha perdut el seu valor, i quan les paraules deixen de tenir sentit, tot el contracte social s’enfonsa»

Es tracta, al cap i a la fi, de mostrar com la tecnologia pot mediatitzar i condicionar fins a extrems insuportables la vida diària. «Un “novum” és el factor que fa que una obra sigui de ciència-ficció, i aquí hi ha un “novum” emocional que és la ingerència tecnològica en la trobada entre dues persones i com aquesta arquitectura determina molt el resultat», explica. No es refereix únicament a aspectes emocionals i filosòfics, sinó també al que és purament material. «En aquest futur hipotètic, en comptes d’estar patint i pagant el lloguer, cada dia te’n pots anar una estona al núvol com si te n’anessis de retir, però això té un cost. Ocupa molt espai de memòria i té unes conseqüències materials molt diferents de la idea que ens han venut d’internet», relata.

En la contradicció, gairebé en la ironia, hi ha la clau. «Falten imaginaris del futur que no siguin en clau de blanc i negre, o distopia o utopia. A més, les utopies solen acabar malament. Així que em sembla interessant crear ficcions que no siguin distòpiques però que sí que mostrin paradoxes», defensa.

Assegura Kopf, lectora entusiasta de Ray Bradbury i Stanisław Lem, que el que més li interessa ara mateix és transformar-se, no retratar-se, raó que explica que la protagonista de Memòria d’Eco s’acabi digitalitzant en remot. «Si això fos autoficció no ho podria fer», assegura. Avantatges, doncs, de moure’s amb la més visionària de les eines literàries. «Al final pots interpretar que la ciència-ficció és el gènere més realista del present perquè, tal com estan les coses, ja hem entrat en la ciència-ficció en molts àmbits de la vida. Hi ha escenes que, quan les vaig escriure, eren ficció i ja no ho són», relata.

L’autora tampoc escapa al debat sobre la problemàtica coexistència entre activitats creatives i intel·ligències artificials. Ella mateixa, explica, ha generat la imatge de la coberta de Memòria d’Eco a partir de l’«ús crític» d’un dispositiu d’imatgeria digital alimentat amb «instruccions poètiques de coses irrepresentables per a la IA», però la seva posició sobre això no deixa lloc a dubtes. «Mai ningú que faci art o literatura ha dit que el que vol és repetir un tòpic o un model ja existent, i això és exactament el que fa la IA: combinar elements existents a la xarxa. És el contrari del que hauria de fer un artista, que ha de mostrar forats de representació», sentencia.

Subscriu-te per seguir llegint