«La indústria del turisme ha anul·lat l’essència del viatge: l’atzar i la sorpresa»

«Sempre m’ha sorprès el poc interès que hi ha a Espanya per la literatura de viatges. En altres literatures europees, té un prestigi equivalent a la novel·la o a la poesia, i ho entenc, perquè a mi m’ha interessat sempre, com a escriptor i com a lector. Al final, el viatge és la gran metàfora de la vida i tots els llibres fundacionals de les literatures del món, de l’Èxode de la Bíblia a L'Odissea o El Quixot, són llibres de viatges, a vegades disfressats de novel·les», assegura l’escriptor Julio Llamazares (Vegamián, Lleó, 1955), convençut que «la literatura de viatges no és només un gènere tan vàlid com qualsevol altre, sinó literatura en estat pur». L’autor de novel·les com La lluvia amarilla i llibres de viatges com El río del olvido, cronista com pocs del despoblament de l’Espanya interior, serà un dels convidats més destacats del festival MOT, que arrenca aquest dijous a Olot i la setmana vinent se celebrarà a Girona, amb el viatge en la literatura com a eix central. Llamazares hi participarà el 26 de març, en la conversa El viatge al passat amb el crític literari i professor de Literatura Contemporània de la Universitat de Girona Xavier Pla a la Biblioteca Carles Rahola.

«El viatge sempre és interior, no només es projecta sobre un territori, sinó sobre l’ànima del que viatja i del que l’escriu», assegura l’autor, que afegeix que «si un torna del viatge sent la mateixa persona que va marxar, és que el viatge no ha existit, només hi ha hagut un desplaçament en l’espai».

En aquest sentit, assegura que la diferència entre un viatger i un turista és que el primer «va amb els ulls de l’ànima oberts, atent a qualsevol sorpresa, i el turista ja sap què veurà abans de sortir de casa». «La indústria del turisme ha anul·lat l’essència del viatge: l’atzar i la sorpresa», resumeix.

Així, apunta, els viatges es fonamenten en tres pilars: l’atzar, el paisatge i el paisanatge, és a dir, la gent que el viatger es troba pel camí, personatges «plens de memòria que fan que paisatge i record, personal i col·lectiu, vagin units».

Julio Llamazares assegura, però, que no s’ha de caure en la trampa de confondre memòria i nostàlgia: «La memòria és la pel·lícula de la nostra vida, la viscuda i la que ens expliquen, i, com els vells cel·luloides, es trenca i deteriora; la nostàlgia, en canvi, és el desig de reviure allò que ja vam viure, un desig que genera un gran desassossec perquè és impossible d’aconseguir. Com a somni impossible, la nostàlgia produeix frustració i malenconia».

La guerra del pare

El darrer llibre de Llamazares, El viaje de mi padre (Alfaguara), és un viatge de memòria, a la memòria de la Guerra Civil tal com la va viure el seu pare. L’escriptor ressegueix els seus passos, i els del seu company Saturnino, des de les muntanyes de Lleó fins al Mediterrani: 800 quilòmetres dividits en dues tandes, fent de radiotelegrafistes al front per al bàndol franquista. Viatges a les fosques i passant fred, apinyats en camions i trens que transportaven bestiar per participar en batalles tan cruentes com la de Terol.

«És el viatge més emocional de tots els que he fet, no només dels que he convertit en llibre, que han estat bastants. I si ja és difícil tornar d’un viatge amb la memòria pròpia, tornar-ne amb la dels altres és encara més utòpic», diu l’escriptor sobre un llibre nascut, en part, del penediment de no haver escoltat a temps tot el que li podia haver explicat el seu pare.

Si ja és difícil tornar d’un viatge amb la memòria pròpia, tornar-ne amb la dels altres és encara més utòpic»

«És el meu intent de reparar un deute moral, amb el meu pare i amb tots aquells joves que van tenir la desgràcia de veure’s obligats a participar en una massacre col·lectiva, però també un deute amb mi mateix, per no haver-lo escoltat», lamenta.

«El llibre és una purga del cor i un al·legat contra la guerra, perquè no és un repàs del conflicte i encara menys un relat en clau de política frontista; l’he dedicat a tots els que van perdre la guerra, dels dos bàndols, perquè no tots els que estaven amb els guanyadors van guanyar, entre altres coses, perquè hi anaven obligats», continua.

«És un al·legat oportú en un moment com aquest, en què no només es reprodueixen guerres per tot el món, sinó que aquí està florint un llenguatge guerracivilista i una agressivitat política i social que no entenc d’on ve, perquè no es correspon al grau de benestar i desenvolupament que vivim. A mi, personalment, això em neguiteja i crec que és perillós».

L’Espanya buida

En aquest viatge que travessa la península, Llamazares recorre zones de Castella, Aragó o les muntanyes de Castelló, espais on s'han viscut episodis històrics importants, però ara gairebé deshabitats, en què «la despoblació i la solitud fan encara més tràgica i absurda la guerra»: «S’hi van lliurar batalles per conquerir-los en què van morir milers de joves i ara hi viuen vint persones, i això encara ho fa més absurd».

I és que l’autor superposa dos viatges: el viatge al passat, al record familiar i al que va passar en aquests llocs fa nou dècades, i el que s’hi troba en el present. El contrast, tot sovint, és descoratjador.

En són un bon exemple els trens, perquè l’itinerari del llibre segueix, en molts trams, les velles línies fèrries que portaven els soldats a la guerra, moltes ja oblidades i abandonades, convertides en l’escenari d’un western crepuscular, i que Llamazares contraposa amb la distribució radial de la xarxa d’alta velocitat. «Al costat de pobles encara en ruïnes, que no s’han reconstruït mai després de la guerra, hi veus passar i desaparèixer en l’horitzó els trens que van a les grans capitals, plens de viatgers que viatgen a tota velocitat, sense temps per entendre què veuen en aquests territoris que han quedat al marge no del futur, sinó del present».

Subscriu-te per seguir llegint