«Els cossos de rescat mereixen no que els fem una pel·lícula, sinó vint»

Tono Folguera (Barcelona, 1966) és un dels grans productors de cinema del país amb títols com 10.000 km (2014), Els dies que vindran (2019), Alcarràs (2022) o Suro (2022). L’última aposta del productor és tot un fenomen a les sales catalanes, Balandrau, vent salvatge, que fa quatre setmanes que està en el top 10 de les pel·lícules més vistes a l’estat. Dissabte passat, Folguera i el coproductor Guille Cascante van ser presents als Catcinemes de Figueres acompanyant la projecció de la pel·lícula, en un acte organitzat pel cineclub Diòptria.

Vostè ha estat al darrere de moltes pel·lícules d’èxit. Deu tenir un olfacte especial pel talent.

Més que olfacte, és sort o també saber detectar persones amb les quals et ve de gust treballar i que tenen una visió especial de les coses, perquè dirigir una pel·lícula és de les coses més complicades que pot haver-hi. Molt poca gent està capacitada per dirigir una pel·lícula i aquest és un dels problemes que té l’audiovisual, que tothom es pensa que pot fer una pel·lícula o té dret a fer una pel·lícula. Ningú pensa que té dret o pot fer un auditori, un poliesportiu o un edifici. En cinema, els directors i les directores són gent, i molt poquets, els que estan tocats per la vareta màgica i són capaços de fer una pel·lícula. Jo he tingut la sort de trobar-me, sobretot, amb molts nous realitzadors i realitzadores que, per casualitats de la vida, han acabat a prop meu i he tingut la virtut de saber veure que eren gent amb talent i ja està. La resta ha sigut acompanyar-los en el procés i gaudir-lo amb ells. Odio la paraula descobrir talents, perquè jo no he descobert a ningú, simplement, la vida ens ha posat junts i sí que he sabut acompanyar-los i buscar els mitjans perquè poguessin expressar el que volien.

Quan sorgeix la possibilitat de fer la pel·lícula de Balandrau?

Jaume Ciurana de Símbol Editors em va enviar a l’oficina el llibre de Jordi Cruz, 3 nits de torb i 1 de Cap d’Any i em va dir que el llegís. Ho vam fer i vam veure que era una història molt potent. En primera instància, vam decidir fer un documental i que el dirigís Guillem Cascante, que ara és el coproductor de la pel·lícula i també és el productor de Crims. Fa vint anys que fem coses junts i vaig pensar que per fer aquest documental s’hauria de recrear molta imatge, perquè hi havia uns arxius de TV3 i poca cosa més, però has de fer durant una hora i mitja entrevistes i aquestes s’han de trufar amb imatges. Vam pensar que la gent de Crims són els que millor recreen del no-res coses meravelloses a cada capítol. El documental va ser un èxit i va funcionar molt bé a tots els nivells. És un d’aquests documentals que la gent recorda, va ser un èxit d’audiència a TV3. Però ja quan el rodàvem, ens dèiem que d’això, qualsevol país normal estaria fent una pel·lícula, que si fos una muntanya dels Estats Units o dels Alps, ja hi hauria una pel·lícula feta.

A fora de Catalunya ens va costar molt que entenguessin que s’havia de fer aquesta pel·lícula. També ens ha passat ara als cinemes, que la resposta a fora tampoc ha sigut massa bona.

I van posar fil a l’agulla.

Ens vam quedar amb aquest run-run. També la situació política del país ha canviat els darrers quatre o cinc anys i ha permès produir en català amb certa ambició de producció. Fa cosa de quatre anys era impossible plantejar-se una pel·lícula com Balandrau. Totes les pel·lícules que jo havia fet en català les he hagut de fer en cooperativa, sense que ningú cobri, perquè era impossible rodar en llengua catalana. El govern actual ha continuat amb aquesta línia i així ens ho hem pogut plantejar.

Va ser fàcil convèncer tothom?

Va ser bastant ràpid que s’apuntés tothom a Catalunya, perquè eren molt conscients que es tractava d’una història molt nostra. Sí que és cert que a fora de Catalunya ens va costar molt que entenguessin que s’havia de fer aquesta pel·lícula. També ens ha passat ara als cinemes, que la resposta a fora tampoc ha sigut massa bona.

Com n’ha estat de complex?

Hi ha gent que s’aproxima d’una forma matussera. Jo, al llarg de la meva carrera, he fet documentals molt sensibles i moltes pel·lícules també basades en fets reals, com Mediterrani (2021) d’Open Arms o La mort de Guillem (2020), i tinc molt clar que no pots fer una pel·lícula a la contra dels protagonistes reals dels fets. Ja des del documental teníem relació amb moltes de les famílies i vam fer aquesta feina d’honestedat, d’explicar-los-hi. Quan fas una pel·lícula d’aquesta mena, sempre has de conviure amb una petita contradicció, que allò que estàs rodant pot ser que hi hagi algú que no li vingui de gust.

Quan fas una pel·lícula d’aquesta mena, sempre has de conviure amb una petita contradicció, que allò que estàs rodant pot ser que hi hagi algú que no li vingui de gust

Com va anar?

La gran majoria de famílies i de supervivents van confiar en nosaltres. Fernando Trullols, el director, és una persona molt espiritual que té una manera molt especial de connectar amb la gent i van confiar molt en ell. Vam fer una projecció privada amb tots els familiars que van voler, perquè la poguessin veure primer ells. No pots imaginar la reacció que pots tenir, és inimaginable per mi, perquè el que van viure va ser una situació molt dramàtica, però és veritat que la reacció després va ser molt bonica i hem compartit amb ells moments molt intensos, a les preestrenes, amb els actors que han pogut conèixer els pares de les persones que han interpretat. Realment ha sigut la part més emocionant. L’estrena a Camprodon, per exemple, va ser un dels dies més bonics de la meva vida professional. Hi havia molts familiars i bombers al cinema que van venir d’uniforme gairebé tots i l’aplaudiment final va ser espectacular. Es va produir una cosa molt bonica també de veure: al principi van aplaudir la pel·lícula, però de seguida s’estaven aplaudint entre ells.

Són moments que donen sentit a la feina que un fa, suposo.

Sí, és clar, i per això hem sigut molt respectuosos a l’hora d’ensenyar el rescat de les víctimes, de crear amb aquest elenc d’actors meravellosos que hem tingut, uns personatges que, tothom diu, eren uns joves supermacos. Això facilita tot el que ve després, poder veure la pel·lícula i dir que també és un homenatge a ells, que la muntanya té aquestes coses, que ells no van fer res malament i van tenir la mala sort d’enxampar una de les pitjors tempestes que hi ha hagut a la història i s’hi van quedar. Però no és una pel·lícula en contra de la muntanya ni en contra de res, sinó com un reconeixement i també una pel·lícula d’amor i respecte a la muntanya. També als cossos de rescat. D’això estic molt satisfet perquè tenia molt clar que són gent que mereixen, no que els fem una pel·lícula, que els en fem vint com fan a tot arreu i nosaltres encara no l’havíem fet. n

Subscriu-te per seguir llegint