«Vaig portar els Trogloditas pels meus 40 anys i jo feia de Loquillo»

El maig de 2023, a La Diva, Carles Portell i els seus Concerts Impossibles van aconseguir dur a Girona Theo Lawrence, conegut comThe Country Crooner. No feia massa que havia sigut portada de l’edició francesa de Rolling Stone, per posar en valor l’alçada de l’artista, i els qui van ser, prop d’un centenar de persones, expliquen que va ser un recital memorable. Country-rock amb tocs de blues i soul per a sibarites. Feia poc que havia nascut l’associació que dona nom al cicle, de la mà de Portell, melòman declarat, i dos amics Llorenç Juanola i Jordi Solé, de Music Lan, tècnic de so d’El Último de la Fila, que avui està plenament consolidada en la moguda cultural de la ciutat. La filosofia està clara: portar a Girona concerts i artistes fora del circuit comercial, en un país on els concerts de reduït format són minoria i tot passa per grans festivals i macroconcerts, que s’emporten la majoria de les subvencions. També es busca apropar la gent a estils com el rock, blues, country i folk americà.

Però per trobar l’embrió de tot plegat cal retrocedir uns quants anys més, concretament fins el 2013. Portell, natural de Figueres, de 52 anys, afincat des d’en fa més de vint anys a Girona, sempre s’havia imaginat organitzant concerts a la masia que la família de la seva dona té a Corçà. I ves per on que fa tretze anys n’hi va començar a fer. El primer el va protagonitzar el pianista Lluís Coloma, recomanació del seu germà, músic professional, ara amb La Principal de la Bisbal, professor de piano i que també fa carrera amb un trio de jazz. Després en va venir un altre dels Trogloditas, sense Loquillo, perquè ell va ser qui es va posar a cantar aquella nit. La dels seu 40è aniversari. «Durant una època m’agradava molt Loquillo i fins i tot els estius me n’anava de gira amb ells perquè tenia un amic que els portava el merchandising», recorda.

Així durant uns anys es van anar fent concerts, sempre amb grups per descobrir, sense promocionar-los, i oberts a veïns, amics i amics dels seus amics. «Com feien els blusman d’abans als EUA, que anaven a tocar per les cases». Fins i tot un dia hi va arribar a tenir entre el públic Carles Puigdemont, quan era president de la Generalitat, precisament una nit que s’hi van presentar els Mossos perquè tot i que la masia està aïllada «i el concert era molt tranquil», un veí va trucar la policia per queixar-se. S’acabava una etapa, maca perquè li havia permès conèixer molts músics i grups, que fins i tot es quedaven a passar un parell de nits a la Masia, en un ambient amistós. Ho finançaven entre tots, «pagant uns 35 euros que havien de servir perquè fes el sopar, hi hagués copes, paguéssim el grup i també l’equip i taula de so».

Canvi d'enfocament

A partir d’allà, «i com que a mi m’agrada fer les coses bé, i sota la legalitat», Portell va pensar que havia de canviar d’emplaçament i d’enfocament. Es va començar a plantejar crear una associació i va organitzar concerts a Girona, a La Diva del carrer Figuerola, i en algun restaurant. Eren els anys abans de la pandèmia, i en temps de post-covid, ja va néixer el projecte actual. Els Concerts Impossibles sota la batuta d’un agent d’assegurances que, a més, també té una empresa familiar, un laboratori de construcció, a Figueres. «La música em porta feina però no és la meva feina. Sempre dic que com que no tinc temps, em busco coses per fer», relata el nostre protagonista. Ens situem ara al 2023. Portell havia programat un concert «molt possible» d’un músic català, direm el pecat però no el pecador, «que va ser un fracàs perquè entrava, sortia, i ens la va ben embolicar», i se li va acudir, de cop, el nom que batejaria l’associació i el cicle que vindria a continuació: «aquell concert que era possible va ser impossible, i em va semblar que era un bon plantejament perquè la idea era portar grups que difícilment passarien per Girona».

El primer va ser aquell que parlàvem al principi de l’article, protagonitzat per Theo Lawrence. El 2023 no n’hi va haver més. El 2024 el programador Portell en va dur cinc(Ward Hayden& The Outliers, Session Americana, Hannah Aldridge, Dayna Kurtz & Robert Maché i Jesper Lindell+Thom Chacon, i la cosa va anar agafant volada. L’any passat van ser set recitals (Restos, Eddy Smith & The 507, Hannah Aldridge, Paul Benjaman Band, Ben Waters & The Eskimo Brothers, US Rails i Ward Hayden & The Outliers, el mateix número que aquest 2026: va començar amb Jeffrey Foucault Trio, al maig vindran Cordovas, i passat l’estiu tindrà Kyle Lacy, Greg Izor, My Darling Clementine, Matt Woods i Henri Herbert. «Tothom que ve surt encantat i molta gent repeteix. Un en porta un altre, només es tracta de tenir ganes de descobrir coses noves. La gent ve a cegues als concerts, no coneix res dels grups, però s’hi acaba fent fotos i comprant els seus discos. Aquesta és la meva satisfacció», destaca. Carles Portell també és dels que pensa que Girona necessita una sala de concerts de petit mitjà format i es fa seus els problemes que apunten els promotors per trobar escenaris per a aquesta mena de concerts. Ell, per fortuna, ha trobat Platea, que li cedeix el local gratuïtament i es fa seu el cicle.

A l’hora de fer la programació hi intervenen diversos factors. Explica que «retroalimentem el cartell amb les coneixences i recomanacions que ens fan els mateixos músics: quan podem, fem escapades als EUA a descobrir nous grups i els mateixos artistes que hem dut ens conviden a casa seva. Amb tot això és el que hi guanyem: compartir experiències i la passió per la música». Només fan concerts que difícilment arribarien a la ciutat, no actuen com a promotors habituals ni contracten bandes locals i són tant romàntics que fins i tot donen valor a l’entrada física com a record. La pots reservar online però quan arribes te la donen impresa. «Quan acaba el concert, hi ha venta i signatura de vinils i pòsters. Nosaltres som col·leccionistes de records i la gent s’enganxa amb això perquè tenim cura de l’experiència global del concert», diu. El finançament es cobreix amb la quota del mig centenar de socis que té l’associació i les entrades dels concerts, que solen tenir un preu al voltant de vint euros.

De la música que sona avui a les emissores de ràdio convencionals no en vol saber massa res. «Ni Oques Grasses, ni Bad Gyal ni tants d'altres... i això que a alguns els conec. M’agrada la música però és com si a mi, que m’encanta el futbol i el bàsquet, em fan veure handbol. Sí, és esport, però no em diu res», subratlla. Li podem perdonar, sobretot per Oques. I més quan confessa que a banda d’aquesta passió per la música és abonat del Girona i del Bàsquet Girona, i fidel a Montilivi i Fontajau.

Subscriu-te per seguir llegint