«No és la meva llengua la que és complexa i caòtica, és el món»

Gian Marco Griffi combina història, absurd i literatura a Ferrocarrils de Mèxic, tot un èxit a Itàlia traduït al català per La Segona Perifèria. Ambientada en la Segona Guerra Mundial, la novel·la segueix un soldat italià encarregat de cartografiar les vies del ferrocarril mexicà.

En parlarà aquest dissabte a Olot (Sala El Torín, 20.00), dins la programació del festival MOT. L'acompanyarà Pau Vidal, el traducror de la novel·la.

La seva novel·la ja ha venut més de 65.000 exemplars. Com ho porta?

Ho vaig assumir amb molt d’encert: em vaig comprar un cotxe nou. Bromes a part: vaig passar quinze anys intentant que la gent llegís les meves històries, i semblava que a ningú li interessava el que havia de dir. L’èxit em va donar aquesta oportunitat. Construir un món imaginari sabent que algú s’hi perdrà és diferent d’escriure pel gust d’escriure, amb l’esperança de tenir dos-cents lectors. Et fa escriure amb més consciència, més maduresa, més professionalitat.

Un soldat italià ha de cartografiar les vies del ferrocarril de Mèxic. D’on va sorgir una idea tan improbable?

De la manera més improbable, és clar. Volia una història que partís d’una premissa força kafkiana i no trobava el detonant. Alguna cosa que em permetés explorar l’absurd de la guerra sense utilitzar un element absurd, sinó un que fos possible. Un dia, llegint una biografia de Proust, vaig descobrir que era un àvid apostador borsari, i entre les accions en què havia invertit hi havia les dels Ferrocarrils Mexicans. Aquí hi havia el meu detonant: el meu soldat rep l’ordre de dibuixar un mapa de la xarxa ferroviària mexicana, i (gairebé) ningú no sabrà per què.

Hi ha una barreja de diferents idiomes. Els puristes de la llengua no deuen estar gaire contents amb vostè!

Sempre he pensat que el llenguatge és el factor determinant en la creació d’una obra literària. Així que, a l’hora d’escriure, m’endinso en la complexitat del món per intentar transmetre-la lingüísticament. No és la meva llengua la que és complexa i caòtica: és el món.

La sinopsi diu que barreja idiomes i dialectes per competir amb la realitat.

Per què no? La idea de competir amb la realitat per crear una realitat diferent i alternativa és preciosa, sempre que aquesta ens ajudi a observar la nostra. No és això el que sempre ha fet la ciència-ficció? No dic que jo ho hagi aconseguit, però sí que aquest és el meu intent, la meva meta. Competir amb la realitat per comprendre-la millor, indagar en la seva naturalesa laberíntica.

D’on sorgeixen aquests personatges singulars: sepulturers, cartògrafs, poetes ferroviaris...?

Sorgeixen de la meva observació del món, de la meva lectura de la història, de tot el que he absorbit en la meva vida. Són petits fragments ocults de totes les persones que he conegut, de tots els llibres que he llegit, de totes les pel·lícules que he vist, de tots els discos que he escoltat.

«Els veritables poetes són aquells que se suïciden, i el seu valor està lligat al tipus de mort que trien». En la seva opinió, qui són els veritables poetes?

Són aquells que saben anomenar les coses a través del llenguatge. I per «coses» em refereixo tant als objectes i la natura com al que succeeix dins dels éssers humans. No crec gaire en la inspiració ni en les muses; crec en el gran poder sublim de la imaginació, sempre acompanyada d’una gran tècnica.

Un lema notable: «els suïcides són més secrets que els àngels», de Milo De Angelis.

M’encanten els poetes i la poesia, especialment els poetes italians dels anys vuitanta i noranta. Per a mi eren estrelles del rock, herois del llenguatge. Aquest vers de De Angelis era el que estava buscant. Un estimat amic meu acabava de disparar-se un tret a la boca, i jo volia alguna resposta a això. I aleshores, heus aquí, em vaig adonar que no havia d’estar buscant cap resposta. Que, de totes maneres, mai no ho entendria.

A què es deu el caràcter lúdic de la trama i la narrativa?

La literatura és un joc meravellós; molt seriós, com els jocs dels nens. Sense serietat, el joc no és divertit. I per a mi, la literatura és increïblement divertida. I per diversió em refereixo a una cosa integral, on rius, aprens, t’emociones, t’espantes, t’admires, etc.

Subscriu-te per seguir llegint