«No estar sota el paraigua de ningú fa que et mullis, així són les coses»

Periodista, columnista -col·labora a El Periódico, del mateix grup editorial que Diari de Girona- i escriptora, Agnès Marquès va ser a Girona per presentar La segona vida de Ginebra Vern, novel·la amb què va guanyar el premi Ramon Llull, en la qual parla dels límits de la veritat i del periodisme.

Fa poc un entrevistat es va enfadar per preguntar-li si els premis literaris són una farsa, no sé si arriscar-me a fer-li la pregunta a vostè.

Ho hauríem de preguntar als membres del jurat. A tots els membres del Ramon Llull els tinc en gran consideració, no sé què creu que poden haver fet. No puc ni considerar-ho, pel respecte que els tinc.

Sigui com sigui, va guanyar 60.000 euros. Ja se’ls ha gastat?

(Riallada) No me’ls he gastat perquè encara no els tinc. He trigat a passar la factura. A més a més, he de parlar amb el fiscalista, perquè no sé com queda això. Ja pateixo per la declaració de renda l’any vinent.

No m'he gastat els 60.000 euros del premi perquè encara no els tinc, he trigat a passar la factura. He de parlar amb el fiscalista, ja pateixo per la declaració de renda l’any vinent

Demani que li paguin en negre.

Ha, ha, no, aquí no hi ha res en negre. Jo soc una assalariada, d’això no en sé absolutament res.

Els guapos encara són rars?

Ha de ser molt rar ser molt guapo. Ha de ser molt rar ser perfecte, fins i tot incòmode i avorrit. Això no ha passat de moda, continua essent així.

Llegint el seu darrer llibre, m’ha fet pensar que cada cop hi ha menys intimitat. És així?

No ho tinc clar, perquè em penso que el que la gent exposa a les xarxes socials no és ben bé la intimitat. Ara bé, el risc de ser exposat és molt més elevat. Recordo una història que una persona va detectar en un avió en què ella viatjava que les persones que portava al davant eren amants, no eren parella, i els va fer una fotografia. I ho va penjar a xarxes!

El que jo li deia.

Em sembla increïble que això pugui passar. Abans això li podia passar a una persona famosa, però aquesta història que t’explico eren tres persones completament anònimes. I una altra qüestió important és que no s’hi jugava res, no era ni tan sols la seva vida, i ho va fer. És sorprenent.

Avui estem tots dins d’un gran plató que és la vida, i no saps mai si pots ser captat per una càmera i compartit a les xarxes socials sense que en siguis conscient

Les xarxes acabaran amb aquest costum tan maco de tenir amants?

No ho sé, però... En tot cas, no només la qüestió dels amants, és que estem tots més exposats. Vaig anar a un concert i algú en va fer un vídeo, i per allà al mig sortia jo. El meu cosí preguntar pel concert, i jo no havia penjat res, no sabia com se n’havia assabentat. Ostres... Avui estem tots dins d’un gran plató que és la vida, i no saps mai si pots ser captat per una càmera i compartit a les xarxes socials sense que en siguis conscient.

En aquest sentit, el periodisme hauria de trepitjar una mica el fre?

Potser no és posar el fre, és no deixar mai de fer-nos la pregunta: «Què he de fer amb aquesta informació que tinc?». No perdre el sentit ètic. Entenem que l’honestedat és explicar la informació que tinc, això és un exercici de transparència, però aquest exercici de transparència sense una mirada ètica, no sé si té gaire sentit. La meva protagonista, la Ginebra, es planteja tota l’estona la pregunta moral per antonomàsia: jo amb això què hauria de fer? Penso que és una pregunta que els periodistes no ens podem deixar de fer.

Han afectat les xarxes aquesta nostra feina?

Les xarxes potser ens donen una falsa sensació que sabem moltes coses. I això no és veritat, el periodisme ha de seguir aplicant el mètode clàssic, que és aproximar-nos a les històries, sortir de la redacció, sortir de les xarxes, trepitjar el carrer, preguntar, observar. Això no canvia malgrat que passin els anys i hi hagi noves tecnologies. Ens pot semblar que les xarxes són una finestra que ens dona molta informació, però jo crec que per si mateix tampoc no serveix. Et pot donar una pista, una idea, però la metodologia ha de ser la mateixa de sempre.

Ha de ser molt rar ser perfecte, fins i tot incòmode i avorrit

Mals temps, aquests.

Aquest és un moment en què hem de defensar amb dents i ungles aquesta manera de fer. Perquè si abandonem el codi deontològic, la pràctica clàssica del periodisme, estem deixant que passin per periodisme coses que no ho són. Els articles virals com el que protagonitza la novel·la no són periodisme, no tenen res de periodisme. Tenen la mateixa categoria que el rumor i la tafaneria, res més. Però passen per periodisme.

I això que comporta?

Si passa per periodisme, la gent li dona una credibilitat que ens perjudica a tots. Aquests articles busquen que ens posicionem ràpidament i emocionalment. El periodisme ha de convidar a tot el contrari, a què pensem, a què aflorin els matisos, la complexitat...

La neutralitat i laobjectivitat no existeixen, són els pares, però els periodistes hem de fer la feina de contrast, de traducció del que passa, i intentant no fer trinxera

El periodista s’ha de posicionar ideològicament?

Si hi ha un límit, han de ser els drets humans. Si el que investigues o informes atempta contra els drets humans, és inevitable a la trinxera. Per la resta crec que no, que hem d’intentar mantenir aquest esperit de... no diré ni neutralitat ni objectivitat, això són els pares, no existeix, però sí de contrast, de traducció del que passa. Intentant no fer trinxera.

Vostè no es va posicionar durant el procés, i la van tenir a la diana els independentistes.

Bé, m’han tingut a la diana tots, eh? Tots.

Bon senyal per a una periodista, no?

No ho sé, no ho sé. Bé, no estar sota el paraigua de ningú fa que et mullis, així són les coses.

Subscriu-te per seguir llegint