Roko Banana es desferma a "Gran Muralla" i critica sense embuts l'individualisme i la hipocresia política

El grup Banyolí Roko Banana va iniciar un viatge cap a la música que, asseguren, els ha enfortit el vincle d'amistat que ja compartíen. Com una teràpia que els va curant gràcies a cançons escrites entre la ràbia i la reivindicació d'un món més just i amb una societat menys individualista. Des d'aquell 2018 ja s'han obert camí amb quatre discs de llarga durada: Madness & coffe (2018, autoeditat), El veïnat (2021, autoeditat), Fins que surti el sol (2024, Aloud Music) i Gran Muralla, aquest últim presentat a principis de març i que trenca l'estructura tradicional amb peces sense tornades o ponts i que està pensat per agradar més i ser més escoltable.

A Gran Muralla, els banyolins exposen en nou cançons una crítica a les polítiques neofeixistes i d'ultra dreta que campen pel món, i ho fan amb lletres més explícites que mai: a la segona peça, Les pedres, asseguren que "Les pedres serveixen per protegir-me quan tot em falla/es poden tirar al cap d'un puto fatxa". A Sona a perdre, la lletra fa una crítica crua contra el racisme i reflecteix la lluita de classes: "Escòria liberal, no saps el que és l'amistat/ I ser feliç amb poc et sona a perdre".

"En aquest disc volíem arribar a més gent i ser més partícips de l'actualitat tenint en compte el transcurs polític que hi ha al món", explica Mak Dzinovic (guitarra i veu), integrant del grup juntament amb Àlex Abad (bateria i veu) i Edu Rodríguez (baix i veu). La metàfora de la "gran muralla" engloba uns murs que protegeixen però que alhora ens aïllen dels altres. La composició del disc ha anat a càrrec de Josep Duran i es basa en una fortalesa de Playmòbil, una imatge que, segons Dzinovic, "recorda la tendresa i la innocència d'un nen petit". En la producció i mescla els ha acompanyat el també banyolí Pau Brugada i la masterització de Víctor García a Ultramarinos. Totes les cançons comparteixen conceptes semblants amb un to que comença cru i que a poc a poc deixa pas a un simbolisme més reposat. Tot i que de vegades volen ser explícits perquè s'interpreti bé el missatge, sense renunciar a tons i detalls poètics, també deixen diverses finestres obertes a l'abstracció.

Recuperar el missatge

En un disc que s'entén completament si s'escolta de dalt a baix, els banyolins també parlen de la hipocresia política i de les poques oportunitats que es donen a les polítiques culturals enfront de la moda del turisme ciclista, i ho fan a Esport juntament amb el grup arbucienc Remei de Ca la Fresca: "La ciutat està en venda com sempre, la música molesta en el centre/Gent que fa esport és gent contenta". Dzinovic indica que la cançó és una «indirecta al nostre ajuntament i també a la resta, que destinen molts diners en alguns esdeveniments i molt poc en cultura», sosté.

"Ens hem cansat molt del panorama actual de la música: tot és narcisisme, només el jo i el desamor"

L'integrant del grup assegura que "ens hem cansat molt del panorama actual de la música: tot és narcisisme, només el jo i el desamor", subratlla. "Volem fer un contrapès a tot això, sempre des del nostre punt de vista i amb temes que ens afectin socialment", diu. Pel que fa a la indústria musical, opina que "la música ha deixat de ser cultura per convertir-se en un producte: és més important qui ets i d'on vens que no pas el que dius i el que penses. Cada vegada se simplifiquen més les emocions, la gent ni es planteja com viu ni per què i no sortim al carrer per defensar els nostres drets", critica. I gràcies a això temes com Esport tenen, assegura, molt bona rebuda. També hi fa el fet que en aquest àlbum hagin apostat per ritmes més polits i que en aquesta peça hi hagi sons electrònics per arribar a més gent. "El directe serà diferent, hi haurà més aparells", explica. De moment, ja l'han presentat a La Nau de Barcelona, i estan pendents d'anunciar més dates a les comarques gironines.

Roko Banana continua lluitant dins un panorama musical molt difícil: "entrar dins la indústria és molt complicat, la cultura de la música de sala quasi ha desaparegut i ara quasi tot són macrofestivals i un mercat per a uns quants privilegiats, la resta s'ha d'espavilar com pot", indica Dzinovic. Amb tot, no tot és dolent ni la crítica és destructiva: "Sempre hi ha esperança, és una forma de viure", diu. I, de fet, l’última frase del disc ja deixa clar que la fortalesa que Roko Banana ha construït té moltes espitlleres per on pot passar la llum del sol: «La pena i l’alegria no són pas enemigues/ estem perdent la vida evitant la por».

Subscriu-te per seguir llegint