Catorze obres d'art per mirar Salvador Dalí des d’un altre angle

Hi ha reobertures que funcionen com una simple represa de l’activitat i d’altres, en canvi, que aspiren a renovar esperits. La del Palau de Gaviria de Madrid pertany a aquesta segona categoria. L’edifici reobre amb Dalí infinito, una proposta centrada en l’obra escultòrica de Salvador Dalí que no només torna la vida a un dels espais històrics del centre, sinó que ho fa a més amb una elecció poc òbvia: mirar l’artista des d’una faceta menys visitada que la pintura, però plenament coherent amb la seva desmesura.

La mostra posa el focus en les escultures desenvolupades per Dalí a partir de 1973 i reuneix 14 peces en les quals reapareixen, convertits en volum, molts dels assumptes que van travessar tota la seva obra: la mitologia, l’espiritualitat, el desig, la ciència, el son i aquesta teatralitat intel·lectual que va convertir el creador empordanès en una figura impossible de tancar en una sola disciplina. La comissària Rosa Perales va reivindicar durant la presentació precisament aquesta zona menys transitada de l’artista. No es tracta d’afegir una nota a peu de pàgina al Dalí ja conegut, sinó d’entrar en una part essencial del seu imaginari. «Convidem el públic a mirar més enllà de l’evident univers de Dalí i endinsar-se en un món on la imaginació, la tradició i la provocació conviuen», ha assenyalat Perales.

El recorregut quedarà instal·lat de forma permanent al Palau de Gaviria, després de l’acord assolit amb la Fundació Gala-Salvador Dalí, que s’ocuparà de la revisió del projecte. La vocació de permanència no és un detall menor: apunta a la voluntat de convertir l’espai en alguna cosa més que una seu expositiva ocasional i de consolidar una identitat cultural estable per a l’edifici. La mostra inclou obres concebudes entre els anys 30 i 80, tot i que concentra bona part del seu discurs en el tram comprès entre 1973 i 1980, quan Dalí va intensificar el seu treball escultòric. En aquell període, l’escultura deixa d’aparèixer com una derivació secundària i guanya pes propi dins de la producció.

«Dalí desenvolupa una línia conceptual marcada per la ciència moderna, especialment per la física quàntica i la teoria atòmica, simbolitzades per la mística, l’espiritualitat i la tradició clàssica i executades a les obres mitjançant buidats i estructures desmaterialitzades», ha afegit Perales. En Dalí, fins i tot quan mira la ciència, ho fa des de la imatge, des de la mística i des d’una imaginació que s’empeny a unir allò racional i allò delirant. D’aquí que moltes de les seves escultures recorrin a cossos fragmentats i a estructures obertes que semblen voler mostrar, alhora, presència i desaparició.

L’itinerari desemboca en la dimensió religiosa de la seva obra, un altre dels territoris on Dalí es va mostrar més singular. En lloc de contraposar fe i modernitat, l’artista les barreja. Obres com Sant Joan Baptista o els dibuixos d’Adam i Eva revelen aquesta temptativa de pensar el sagrat amb eines visuals travessades per la ciència i per una obsessió constant: la supervivència, la transcendència, la idea de vèncer al temps. Entre les peces presents a l’exposició, hi figuren: Elefante cósmico, Mujer desnuda subiendo escalera, Cabeza de caballo riendo, Cristo de San Juan de la Cruz, Ama de llaves o Alma del Quijote. Són títols que ja delaten una iconografia reconeixible, entre l’oníric i el literari, entre el sacre i l’excèntric.

Dibuixos originals

L’exposició es completa amb una selecció de dibuixos originals que amplia el camp de lectura del visitant. Hi apareixen paisatges lligats a l’Empordà i al Mediterrani, però també l’empremta de Gala, convertida no només en musa, sinó en autèntic centre gravitatori de l’univers dalinià. La seva figura travessa diverses obres amb una barreja de devoció íntima i construcció mítica: Gala com a presència real, però també com a invenció poètica. S’hi suma la cèlebre sèrie gràfica dedicada a La Divina Comedia, realitzada entre 1959 i 1960, una d’aquestes incursions en la tradició universal que Dalí va resoldre sense reverència acadèmica.

La reobertura del Palau de Gaviria té, en paral·lel, una altra lectura inevitable: la del mateix edifici com a patrimoni recuperat. Jesús Rodríguez, director del projecte, va explicar que la tornada a l’activitat ha anat acompanyada d’una revisió arquitectònica integral destinada a rescatar l’esplendor original de l’immoble. «La recuperació està sent lenta, però tenim un gran afany perquè el final d’aquest edifici sigui d’ús cultural», ha remarcat mentre rebutjava l’etapa en què va ser utilitzat com a discoteca.

Subscriu-te per seguir llegint