«La vida ens ensenya unes quantes lliçons que no voldríem, molt doloroses»

Després de dècades conversant amb mestres espirituals, científics i persones que han viscut experiències properes a la mort, el periodista garrotxí Gaspar Hernàndez, expert en temàtiques de creixement personal, ha escrit El camí de la consciència, que presenta demà (18:30h) a la Casa de Cultura de Girona.

Ha fet vostè del benestar negoci?

L’ofici de viure és un programa de la ràdio pública catalana, i s’ha emès també per TV3, L’objectiu és, des dels mitjans de comunicació, donar eines en positiu en relació a la psicologia i a l’espiritualitat. En cap cas m’he plantejat fer d’això un negoci.

N’escriu llibres, organitza retirs espirituals... És com un d’aquells gurús nord-americans del benestar emocional que acaben tenint grans mansions i TV pròpia?

(Riu) No, en cap cas. Hi ha molta diferència entre com es viu aquest món als Estats Units i alguns gurús, i com intento viure jo.

No es considera un gurú?

Bàsicament dono veu als que realment en saben. Jo em considero un aprenent de l’ofici de viure.

Ja n’ha après?

Com dirien els castellans, estoy en ello. És una feina de vida, anem aprenent a viure al llarg de la vida. Com diu el que potser és el meu gran referent, un psicòleg català que es deia Antoni Blay Fontcoberta, no hem vingut a la vida a fer vacances, sinó a treballar.

Cada cop hi ha més testimonis de persones que diuen als metges 'el meu cos estava mort, però jo continuava amb lucidesa, viu'

No sigui tan cruel, Gaspar.

Treballar en el sentit d’autoconeixement. Una altra manera de dir-ho seria a treballar-nos. És a dir, a conèixer-nos.

N’acabem aprenent, de viure, o ens morim abans?

Hi ha gent de tot. A vegades n’aprenem a contracor, després d’una crisi personal important. La vida ens ensenya unes quantes lliçons per força, que no voldríem, i que són molt doloroses. Deixant de banda aquestes grans crisis, aprenem a viure si hi ha un anhel, si volem fer-ho. No pas repetint patrons ni automatismes. Si anem amb el pilot automàtic, és difícil que n’aprenguem.

Els retirs espirituals que organitza són com les convivències dels hermanos Maristes?

He, he, tinc molt bon record dels Maristes. En els retirs convivim un cap de setmana, a Solius. Des d’aquest punt de vista, és una convivència. Ara bé, són retirs en què sobretot meditem. L’espiritualitat és entesa en un sentit més ampli que el religiós. Podem tenir una experiència espiritual passejant per la muntanya, sense creure en res.

Podem tenir una experiència espiritual passejant per la muntanya, sense creure en res

Vostè és creient?

Jo em considero espiritual, tinc una visió espiritual. La meva espiritualitat no depèn de creure en res, intento que sigui una espiritualitat experimental, que sigui pràctica.

Parla sovint de la llibertat interior. No naixem lliures?

Crec que no. No som lliures perquè som esclaus dels nostres pensaments. És a dir, no ens plantegem si els pensaments que tenim són veritat o no. I sovint no som nosaltres els que controlem els pensaments, sinó que ens controlen ells a nosaltres. La ment, que és la joia de la corona de l’espècie humana, és un tresor, però ens domina a nosaltres. Des d’aquest punt de vista no tenim llibertat interior.

Els humans no som lliures i els catalans encara menys, segons se’ns repeteix?

La llibertat interior a la qual em refereixo és una altra, tot i que el llibre La llibertat interior va sortir en ple procés. Però és una altra llibertat. La llibertat interior la pot fer seva tothom, tingui la ideologia que tingui.

Com va acabar aquell periodista d’informació en el món de l’espiritualitat?

Feia actualitat a Catalunya Ràdio, també el Catalunya Nit, feia El matí de Catalunya Ràdio de l’estiu en substitució de l’Antoni Bassas. Un dia vaig tenir una crisi i, com dèiem abans, a vegades aprens per les crisis. Em vaig preguntar fins a quin punt, fent els programes que feia, era útil a la societat, o podia ser més útil amb un enfocament en positiu.

Tots els periodistes sabem que les bones notícies no són notícia. I jo el que volia era donar bones notícies

Això no ven, Gaspar.

Tots els periodistes sabem que les bones notícies no són notícia. I jo el que volia era donar bones notícies. És a dir, sembrar llavors en positiu. En aquell moment no hi havia programes de psicologia, era el 2006, i vaig proposar a Catalunya Ràdio fer L’ofici de viure. L’espiritualitat en un sentit ampli és necessària. I més ara, que hi ha molta gent que no troba sentit a la seva vida. No estem parlant de creences, o no només, sinó d’una dimensió més àmplia de l’existència.

És un fracàs de la societat que una jove demani morir?

Del cas al qual al·ludeix, no en tinc una opinió formada, no n’he seguit la lletra petita. El que intento explicar en el llibre és que hi ha una part de nosaltres que no mor. Totes les tradicions espirituals ens han donat el mateix missatge, que és que el cos mor, però la consciència no. En el llibre explico que cada cop hi ha més testimonis de persones que diuen als metges «el meu cos estava mort, però jo continuava amb lucidesa, viu».

La ment, que és la joia de la corona de l’espècie humana, és un tresor, però ens domina a nosaltres

Em treu un pes de sobre.

Des d’aquest punt de vista, la mort no existeix tal com nosaltres la vivim. La meva proposta és com a mínim obrir els ulls a la possibilitat que hi ha una part de nosaltres que no mor. I des d’aquesta hipòtesi, potser viuríem la mort amb menys dramatisme.

Entre nosaltres: no troba a faltar les picabaralles del periodisme?

A mi m’encanta donar bones notícies. Vostè i jo seríem el Ying i el Yang (riu).

Subscriu-te per seguir llegint