Bolaño per Bolaño: un llibre recull tres dècades d'entrevistes a l'escriptor xilè

«La meva poesia és, a part de dolenta, autobiogràfica. Pretenc conèixer-me, salvar el món i que m’estimin», explicava Roberto Bolaño (Santiago de Xile, 1953 – Barcelona, 2003) en una entrevista al diari mexicà El Día el març de 1975. D’aquesta primera fins a la darrera, a La Tercera de Xile deu dies abans de morir, quan l’entrevistador li recordava que havia sonat a les travesses del Nobel i ell assegurava que no necessitava cap guardó, excepte «el premi de poder escriure cada dia», un nou llibre recull una seixantena d’entrevistes que el xilè va concedir al llarg de la seva vida.

Notas para una autobiografía. Entrevistas 1975-2003, publicat per Alfaguara, reuneix gairebé tres dècades de converses per acostar-se al pensament i a la trajectòria literària del llatinoamericà en primera persona: un arc que va dels anys de formació a Mèxic fins a l’etapa final, a Blanes, ja plenament conscient de la repercussió de la seva obra, afiançant un llegat que l’ha convertit en escriptor de culte.

Els editors remarquen que la selecció, més que buscar l’exhaustivitat, ha apostat per la profunditat, amb diàlegs amb periodistes i altres escriptors en què l’autor de Los detectives salvajes i 2666 reflexiona —i, en alguns casos, es contradiu— sobre l’ofici d’escriure, les seves lectures, la literatura llatinoamericana i la seva obra, al mateix temps que recorda la seva joventut i l’exili. El volum recopila entrevistes publicades originalment en mitjans europeus i americans, del Clarín argentí a La Vanguardia, passant pel Diari de Girona, on va col·laborar de forma regular. La majoria són escrites, tot i que també s’hi reprodueixen tres diàlegs en televisions xilenes, coincidint amb viatges de l’autor al seu país d’origen, i dos textos primerencs en què ell mateix ocupa el lloc de l’entrevistador.

Itinerari vital i intel·lectual

Ordenades cronològicament, les entrevistes busquen traçar un recorregut biogràfic i intel·lectual del poeta radical i combatiu al lector voraç i al narrador que busca consolidar una veu pròpia, fins a convertir-se en un autor que parla sobre l’estil, el risc i la disciplina diària per viure de la literatura, al mateix temps que desconfia dels premis i relativitza l’èxit. El guanyador de guardons tan rellevants com el Rómulo Gallegos o l’Herralde havia concorregut (i guanyat) molt abans petits concursos literaris, atret per les seves modestes però ben palpables dotacions econòmiques.

Els vuit dies que va passar a la presó del Xile de Pinochet, la Barcelona de la Transició o la descoberta de Girona —«Girona em va semblar molt bonica. I jo era jove i pobre, i Girona, una espècie de tresor que jo intentava desxifrar cada dia», explicava al periodista Salvador Cargol a aquest diari l’any 2000— són alguns dels episodis que apareixen en un recull en què desfilen l’infrarealisme, les seves fílies com a lector —Borges, Cortázar, Parra— i les seves fòbies.

També s’hi veu el seu fosc sentit de l’humor —quan li pregunten, mentre espera un trasplantament de fetge que no arribarà mai, com voldria que fos el seu funeral, respon al diari xilè El Mercurio: «Un en què pogués arribar al cementiri pels meus propis peus. O, en defecte seu, una cerimònia vikinga. El mort, el seu fill i els seus amics fantasmes. Ningú més»— i la seva estima per Blanes, la seva «residència definitiva», assegura, després de passar per Xile, Mèxic, Barcelona i Girona.

«Com va acabar en un poble de la costa gironina com Blanes, refugi estiuenc de guiris assedegats de sol i cervesa i no en centres amb vidilla literària, com Barcelona i Madrid?», li preguntava el 2001, quan ja feia anys que hi vivia, un periodista de la revista Qué Leer. Bolaño li parla d’Últimas tardes con Teresa —és el municipi de la Costa Brava on estiueja la Teresa de Marsé—, però remata la resposta a la seva manera: «Malgrat que té una primera línia de mar que és la cutresa elevada al quadrat, [Blanes] em resulta meravellosa i plena d’encant».

Subscriu-te per seguir llegint