Maria Arnal a l'Strenes: Un vestit futurista per a una veu amb ànima

En el seu primer projecte en solitari, AMA, la cantant Maria Arnal es multiplica. Es replica vocalment —fins a seixanta vegades— clonant la seva veu a partir de la intel·ligència artificial, i sobre l’escenari, amb dues ballarines que li fan d’eco visual. La proposta, que aquest cap de setmana va passar per l’Auditori de Girona dins el festival Strenes, suma al treball exquisit d’Arnal amb la veu l’aposta tecnològica, amb la polifonia digital que li permet la IA, projeccions i llums làser, i una posada en escena que beu dels seus recents treballs amb la companyia de dansa La Veronal.

Aquest AMA que Arnal entén com l’imperatiu d’estimar, però també com una referència a les dones que agafen les regnes de la seva vida, bascula entre la música tradicional, el pop d'avantguarda i l’electrònica per llençar un missatge col·lectiu, d’empoderament femení, però també individual, com si fossin les cartes que ja mai podrà rebre la cosina de la cantant, morta a causa de la sida fa anys. «El que et quedi dins et quedarà per plorar», va afirmar citant la poeta grega Safo, una de les referències d'aquest treball.

Paradoxalment, el tema luctuós desemboca en cançons lluminoses i, rere la carcassa aparatosament futurista, s’hi respira humanitat, en cançons com la inicial Madrigal, l’aplaudida Que me quiten, Si te asomas, que va interpretar travessant una paret de llum i fum o Dilo, que va guardar pel final fent que el públic es posés dret.

Pel mig, va esquitxar el nou repertori de tresors dels seus anys amb Marcel Bagés, com les celebrades Tú que vienes a rondarme i Meteorit ferit, el sempre màgic Cant de la Sibil·la o, ja als bisos i embolcallada per un con de làser, A la vida, d'Ovidi Montllor. Sota tota la parafernàlia sintètica, conreada en col·laboració amb el Barcelona Supercomputing Center i l’Intelligent Instruments Lab de Reikiavik, el que fa Arnal sobre l’escenari continua tenint molta ànima.

Subscriu-te per seguir llegint