«Catalunya, li agradi o no, sempre està a mercè dels temps»

Una coproducció en català impulsada per Ràdio Capital, La Xarxa i Ràdio 4, converteix l’atemptat fallit a la discoteca Tiffany’s de Platja d’Aro el 1969, en una ficció sonora de gran format. La sèrie Aquella nit al Tiffany’s (disponible ja a radiocapital.cat, La Xarxa+ i RTVE Play) adapta el llibre de Joan Gasull El pacifista que volia volar una discoteca, amb un repartiment de 46 actors encapçalat per Pep Cruz, banda sonora original, direcció de Miquel Curanta i guió d’Adrià Pujol Cruells.

Guionista de radionovel·la! S’ha convertit vostè en el Sautier Casaseca català?

(Riallada) Ja m’agradaria, però no. A Ràdio Capital em van proposar que fes el llibret d’uns pòdcasts, vaig començar, m’hi vaig trobar bé, i aquí estic, ja és el tercer que els faig.

Ja és la seva professió?

No, però no hi ha gaire diferència entre el que faig habitualment, que és escriure llibre, i això. Al final, cada guió són 150 pàgines, és com un llibre.

Amb aquest pòdcast hem anat a contracorrent, perquè ara la gent ho vol tot molt de pressa i que cada cosa duri un minut

Anant per feina: es pot fer terrorisme en una Vespa?

Home, és patètic, però és que el mateix autor ja t’ho diu, quan parles amb ell. Pensi que el nano aquest, l’any 69, va agafar la vespa del mas dels pares i se’n va anar cap a Platja d’Aro, que no hi havia estat mai, per dinamitar una discoteca. És molt gros, eh?

Va parlar amb ell, per elaborar el guió?

Parlar-hi no, però vaig llegir el seu llibre. De tota manera, és un cas que ja es coneixia, se n’havia parlat a casa. El meu pare el coneixia, aquest noi. És una cosa sonada, a l’Empordà sempre és l’anècdota: el paio que va fotre la bomba al Tiffany’s. Bé, que no la va fotre, vaja.

Quina era la intenció del fracassat atemptat?

Era un grup de joves que es van polititzar i radicalitzar molt de pressa, a finals dels 60, i l’objectiu era cridar l’atenció sobre el règim de Franco. Volien atacar la cosa més vistosa, que era el turisme, el desarrollisme, l’spanish show. Així ho han explicat ells mateixos. Però la cosa va resultar molt malament.

En aquest país se n’han fet de grosses, però comparat amb altres països, sempre som els germans més petits de tots

Per fer coses d’aquestes, els catalans no servim?

Una mica sí, que engreixa aquesta llegenda que els catalans no en sabem. És que és veritat, si mires la història, veus que en aquest país se n’han fet de grosses, però comparat amb altres països, sempre som els germans més petits de tots. Sí, sí, tal qual.

Com era la Platja d’Aro de la seva joventut, Pujol?

Fa poc hi vam anar a presentar el pòdcast i he vist que no ha canviat gaire. Era una cosa, com ho diria... tot el jovent de Begur i Palafrugell agafava la moto i al cap de mitja hora es plantava en aquella mena de... Disneyland. Tot de llums i neons, els primers grans magatzems que vèiem... i tu et senties molt de poble. Al final érem una colla de pagesos rebentant discoteques. Anàvem a això, a Platja d’Aro, li diu un paio de Begur. Però l’altre dia que hi vaig anar, em va semblar un cementiri del kitsch. Una cosa increïble, fins i tot té un cert encant.

Havia anat al Tiffany’s?

No hi havia anat mai, soc poc discotequer, però com tots els nanos així timidots, sí que vaig estar a Palm Beach, a Sant Feliu, i potser algun cop a Maddox o a Pachá. Ho tinc molt borrós, tot allò.

Almenys em podrà dir quina era la cançó discotequera de la teva època.

Hòstia, Soler, li prometo que està parlant amb un estaquirot. L’hi juro amb el cor a la mà, no recordo ni què sonava, anava molt atabalat. Això de ballar ja em costa ara, imagini llavors.

L’altre dia que vaig anar a Platja d'Aro, em va semblar un cementiri del kitsch. Una cosa increïble, fins i tot té un cert encant

Amb el cor a la mà: ha tingut mai ganes de fer saltar pels aires una discoteca?

Nooo, hòstia, no (riallada). Home, sí que he tingut somnis humits de llum, foc i destrucció d’una cosa que no t’agrada, de dir «tot això a prendre pel sac», com ara alguna urbanització, coses així, que molesten. Però tot això queda en el regne dels somnis, de la ciència-ficció, Marededeu.

Quina conclusió en treu de tota aquella història de l’atemptat contra Tiffany’s?

Doncs que, per una banda, va ser molt trist. El franquisme ja s’havia netejat a ulls d’Europa, ja s’havia entrat a l’ONU, etc, i llavors hi ha un seguit de gent que vol fer coses, però tot va ser una mica tristot, com el mateix atemptat fallit. L’atemptat aquell és una bona metàfora de tot plegat. El bo que té el llibre d’en Gasull és que explica una història de resistència cultural, de voler parlar català, de voler obrir-se al món, etc. Però bé, Catalunya, li agradi o no li agradi, sempre està a mercè dels temps.

El maig francès, de la guerra del Vietnam, del Che Guevara... això ho coneixem tots. Vist ara en perspectiva, és un producte, però llavors la gent s’ho creia

A què es refereix?

Vull dir que hi havia tot aquell jovent que feia Nova Cançó, hi havia els capellans progressistes, és l’època del maig francès, de la guerra del Vietnam, del Che Guevara... això ho coneixem tots. Vist ara en perspectiva, és un producte, però llavors la gent s’ho creia.

En temps de streamers, youtubers i tot això, encara hi ha lloc per a la radionovel·la?

Amb aquest pòdcast hem anat a contracorrent, perquè ara la gent ho vol tot molt de pressa i que cada cosa duri un minut. Nosaltres hem fet una cosa que va lenta, sis capítols de mitja hora cadascun. O sigui que no, no hi ha lloc per a la radionove·la, però nosaltres ho hem intentat. Potser és una cosa per escoltar mentre vas conduint, tu poses el capítol i avall (riu). n

Subscriu-te per seguir llegint