«Les estupideses que ha comès l'esquerra són innumerables»

El veterà José Sacristán porta aquest dijous al Teatre de Salt un particular homenatge al seu amic Fernando Fernán Gómez, El hijo de la cómica. Als 88 anys, adapta, dirigeix i interpreta una part de les memòries de l’actor i cineasta, El tiempo amarillo, en què un jove Fernán Gómez recorda les dones de la seva vida i l’Espanya dels anys 20 i 30.

Com neix el projecte per adaptar part de les memòries del seu amic Fernando Fernán Gómez?

Va començar amb una lectura dramatitzada, amb sis personatges i un pianista el 2021, l'any que ell n'hagués fet cent, i vaig pensar que podia fer-ne una versió per a un sol actor. Del que es tracta és que a la gent li passi el mateix que em passava a mi quan Fernando em parlava de la seva mare, de la seva àvia, dels col·legis i les pensions, de l’Espanya del seu temps. El propòsit és que la gent conegui aquesta criatura, aquest adolescent i aquest jovenet que començava a obrir-se camí a la vida i a la feina.

És un Fernán Gómez molt diferent de la imatge de rondinaire que ens n'ha quedat.

No hi té res a veure, no. Sobretot perquè jo penso que aquesta primera part d’El tiempo amarillo té alguna cosa de petit episodi nacional: la mirada de Fernando sobre l’Espanya del seu temps i de la gent que l’envoltava, sobretot la seva mare i la seva àvia.

Quin paper van jugar les dues dones en la seva vida?

L'àvia va ser qui es va encarregar d’ell. La mare era l’absència permanent, sempre estava de gira, no era mai a casa. L'espectacle repassa, a partir de dotze personatges, dotze episodis de la vida de Fernan Gómez, des que neix a Lima fins que compleix 24 anys, però també s'hi parla del cop d’estat de Primo de Rivera, la proclamació de la República, la guerra, la postguerra...

Són moments de la història que van canviar la vida de molta gent.

Sí, però no intento fer d'historiador, sinó explicar la peripècia d’aquest nen i d’aquest noi i, a través de la seva mirada i de la seva manera de pensar i de sentir, explicar l’Espanya d’aquell temps.

Quan es van conèixer?

Ens coneixíem professionalment, però va ser l'actriu Emma Cohen [parella de Fernán Gómez] que ens va dir un dia "n'estic farta queFernando em parli de tu i tu d'ell", perquè com que érem tots dos tan tímids, no passàvem d'això. I va ser així com ens vam fer amics.

Com el recorda?

Va ser una persona imprescindible en la meva vida. No només com a actor, director o escriptor, com a ésser humà i com a amic, era tot un privilegi ser a prop seu.

Tenir un vincle emocional així amb el text l'ajuda a l'escenari?

Sense cap dubte, no només ajuda sinó que produeix una satisfacció enorme. Al marge de poder, com a professional, donar vida a un personatge amb un suport literari i dramàtic tan formidable com el que Fernando escrivia, hi ha la memòria de l’amic.

Està en un punt de la seva carrera que es pot permetre el luxe de triar molt bé els projectes.

Bé, molts que comencen no tenen aquesta capacitat de decisió i molts que acaben tampoc (riu). Això no és una carrera on vagis pujant escalafons. Com s’exerceix la professió en un país com aquest és una de les coses que vaig aprendre de Fernando: cal estar permanentment previngut i adonar-te que mai no saps exactament on ets. Jo afortunadament compto amb la fidelitat de moltes persones que s’interessen per la meva feina i em permeten fer el que vull, però no sol ser així.

Té més projectes a banda d'aquesta gira?

No, perquè tinc funcions fins a l'any 2027. Anem fent anys i cal pensar a anar a poc a poc.

El cinema i la televisió els ha aparcat definitivament?

Sí, perquè ja no vull matinar més. Em nego a matinar i fer exteriors passant fred a l’hivern i calor a l’estiu (riu). Estimo la relació amb la càmera i la respecto profundament, però aquests mitjans necessiten un temps del qual jo ja no disposo. El teatre el resolc a la meva manera, amb menys gent i menys servituds econòmiques. Faig el que més m’agrada i m'hi trobo més a gust.

Com veu la salut del cinema? Es veu més cinema que mai, però no a les sales.

És un fet. Hi ha uns suports, unes plataformes que, per dir-ho d'una manera, han domesticat el fenomen. Jo ho lamento, però és inútil intentar recuperar el cinema de barri, va passar a la història. Però estic encantant amb la qualitat del cinema espanyol, és formidable.

I del teatre?

No puc opinar en termes generals, perquè segurament em falten dades. Però pel que em toca, seria un miserable si em queixés. Hi ha una oferta àmplia i hi ha una resposta que a tots ens agradaria que fos més gran, però jo personalment no em puc queixar. Sempre agraeixo públicament la resposta que rebo de la gent i espero que continuï així.

A El tiempo amarillo, Fernán Gómez parla de la política espanyola de la seva joventut en termes d'enfrontament. Si fa no fa...

Sí, no hem avançat com hauríem d'haver avançat, continua havent-hi un caïnisme i una manera de procedir, dels uns i els altres. Per mi, el més lamentable és en quina mesura ens representa això, no som del tot innocents. Aquesta Europa que calla miserablement davant del que està passant al Pròxim Orient és senzillament ignominiosa.

Què pensa quan veu joves enaltint Franco i una dictadura que no van viure ni patir?

Que no tenen ni puta idea del que és la dictadura. Se'm regira l'estómac, perquè no en tenen ni puta idea, insisteixo.

De qui és culpa aquesta romantització del franquisme?

D'una part de tot això en té molta responsabilitat l’esquerra d’aquest país. Les estupideses que ha comès l'esquerra són innumerables. Ara sembla que hi ha una certa recuperació, tant de bo, però no hi tinc gaires esperances, entre altres coses perquè hi ha gent que pretén capitanejar això sent ells els responsables del que ha anat passant, o sigui que estic segur que per aquí no passa la solució. De totes maneres, crec que la gent de Vox ha trobat un sostre electoral. O confio, més ben dit, que sigui així.

Governen en algunes comunitats...

Però no governen, si és que no governen! Fins ara l’únic que fan és cantar el Cara al sol.

Subscriu-te per seguir llegint