«Hi ha homes que et deixen a mitges d’una manera inconcebible»

L’escriptora Carlota Gurt, que el mes passat va ser a Girona parlant del seu anterior llibre Una aniquilació fallida -un assaig sobre la libido femenina al llarg de la història-, acaba de publicar Els erms, novel·la on relata la trobada d’una parella en el parador de Sau la nit d’un 24 de desembre, amb la qual va guanyar el premi Anagrama.

Gurt és un cognom extraterrestre?

Podria ser-ho, no? A vegades m’hi sento. No, és un nom que se suposa que ve de Gurb, al costat de Vic.

Ha estat ocult, el desig femení?

Hi ha com dues grans tradicions que parlen de la libido de les dones. Una, que arriba fins al segle XVIII, diu que les dones som insaciables, i l’altra és el contrari, sosté que les dones som frígides. Hi ha hagut una mena de patologització del desig femení, sempre estem en un extrem: o som putes o som santes. I la realitat no és ben bé així, estem en un entremig. Estic fent com una gira per Catalunya recorrent amb un monòleg la libido femenina al llarg de la història, incloent-hi anècdotes personals.

Me n’aniria bé alguna, per fer més sucosa l’entrevista

No sé, és que n’hi ha moltes, i a més, quan n’explico alguna, després sempre em venen a trinxar i em fa molta mandra. Hi ha comentaris, em surten tots els mascles... Després em trinxaran, prefereixo no fer-ho.

Hi ha hagut una mena de patologització del desig femení, sempre estem en un extrem: o som putes o som santes

És que els mascles sempre busquem el morbo.

És que n’he viscut de molt diverses, n’hi ha, no ho sé, des d’abusos fins a homes que et deixen a mitges d’una manera absolutament incomprensible.

Sexualment a mitges?

Sí, clar, sexualment, el monòleg va d’això.

Potser l’home va fer el que va poder.

No crec que fos el cas. Hi ha alguns homes que encara no tenen assimilat que les dones també ens volem córrer. Deixi’m precisar que n’hi ha d’altres que ho fan molt bé, que si no, encara diran que odio els homes, i jo no els odio, a mi els homes m’encanten. El que passa és que tenim alguns espècimens que encara necessiten una mica de reciclatge.

La masculinitat ja no és el que era?

Gràcies a Déu, no? Ja està bé, que ens anem repensant tots una mica.

Hauria imaginat fa uns anys que faria una gira parlant de la libido femenina?

No, però les coses van com van. Va sorgir en el festival Clàssics. És un tema que m’interessa, perquè el que una dona viu no s’assembla gaire en el discurs públic que hi ha sobre la libido. M’interessava saber per què hi ha aquest desencaix. Està bé llegir llibres al respecte i estudiar-ho.

A l’hora de la passió no em sembla que les dones siguem més prudents

Practicar-ho tampoc està malament, no?

Això també ho fem (riu).

Ha canviat actualment la percepció que es té del desig femení?

Encara no estem gaire ben equipats. Segons les estadístiques, les dones tenen molts menys orgasmes que els homes. En les relacions heterosexuals, els homes tenen orgasmes el 95% de les vegades, això baixa al 65% en les dones. Hem acceptat que la dona té desig sexual, però encara estem en procés.

Les dones són més prudents que els homes, a l’hora de la passió?

No m’ho sembla, que siguem més prudents. Hem de ser-ho en certes coses, no?, per no quedar-nos prenyades, per exemple, però a l’hora de la passió no em sembla que siguem més prudents.

L’hi preguntava -i això té relació amb seu nou llibre- en el sentit de si les dones es plantegen més coses abans d’establir una relació.

N’hi ha que sí i n’hi ha que no. Mai m’he ficat a Tinder, però tant tinc amigues com amics que hi són. Ja li asseguro jo que hi ha dones que aquesta suposada prudència no la tenen enlloc, que tenen el gaudi sexual molt clar i molt directe.

La nit de Nadal és especial pel simbolisme que té, però en realitat és una nit qualsevol. El que passa és que saps que tothom està acompanyat, igual que la nit de Cap d’Any

La correcció política fa que aquests siguin mals temps pel flirteig?

Jo crec que aquests temps són difícils no només pel flirteig, sinó per tot. No rigui, fer entrevistes és perillosíssim. Fer un tuit és perillosíssim. Tot és perillós, perquè tot pot ser mal interpretat, tothom interpreta les coses com no són. Vivim en un temps no en què no és que el flirteig sigui perillós, sinó que tot és perillós, perquè tot és qüestionable i interpretable, estem entrant en els temps de la literalitat: tot t’ha de ser dit d’una manera molt clara i molt poc ambigua.

Té solució, això?

Suposo que és un pèndol. Ara anem cap aquí, després anirem cap a l’altre extrem i ens anirem equilibrant. El materialisme dialèctic, que deia aquell (riu).

Ha passat mai sola la nit de Nadal en un hotel o en un parador?

Per escriure el llibre vaig anar al parador de Sau a dormir, però no hi vaig anar sola. O sigui que vaig passar la nit de Nadal en un parador, però acompanyada.

És especialment trista una nit de Nadal solitària?

La nit de Nadal és especial pel simbolisme que té, però en realitat és una nit qualsevol. El que passa és que saps que tothom està acompanyat, igual que la nit de Cap d’Any. El que has de fer amb totes aquestes nits és rebaixar expectatives. A vegades, fer veure que no existeixen potser és el millor.

En prenc nota.

Hi ha dates que et recorden si estàs sola a la vida. El teu aniversari, Nadal... Dates en què, si no estàs acompanyat, sembla que la teva solitud es posi incandescent.

Els paradors són una manera diferent d’anar d’hotel?

No és que els paradors m’agradin especialment, tenen darrere la història de la turistificació franquista. Tot i que es van crear abans, és amb en Franco que tenen la seva expansió. Alguns tenen un passat esborronador, van ser centres de tortura. És un lloc molt espanyol, els que hi treballen són com funcionaris. No són cap lloc idíl·lic, són un hotel amb un altre nom.

Va triar el de Sau. Amb un poble allà submergit.

El vaig triar perquè un dia hi vaig anar i quasi no tenia aigua. Era una imatge desoladora. Vaig tenir la sensació que jo era una mica com aquell pantà, que estava seca. Vaig creure que, ja que em sentia així, havia d’escriure sobre allò.

Ja es sent millor?

Depèn del dia (riallada). Sí, millor que en aquella època, potser sí.

Sé que dono aquesta imatge de ser molt segura, però és mentida

Sequera intel·lectual no la té pas, si ha escrit una nova novel·la.

No es pensi. Sempre hi ha aquesta sensació d’incapacitat, de creure que no en soc capaç o que ja no en sé. No només en l’àmbit literari, la sensació d’incapacitat a vegades m’assalta a la vida, penso que soc mala escriptora, soc mala mare, soc mala filla, soc mala amiga... A vegades tinc aquesta mena de pensaments.

Doncs desprèn imatge de ser una persona molt segura.

Sempre m’ho diuen, i després quan dic que soc insegura, es pensen que és un posat. No és així, soc molt insegura i ho passo malament, fins al punt que publicar un llibre em fa por, perquè exposar-te, una sensació total de vulnerabilitat. Sé que dono aquesta imatge de ser molt segura, però és mentida.

Subscriu-te per seguir llegint