Saltar al contingut principalSaltar al peu de pàgina

Trio Fortuny & GIO Symphonia: Triple encert

La jove formació celebra deu anys enllaçant els triples concerts de Beethoven i Magrané

Un moment del concert.

Un moment del concert. / Gemma Martz

Xavier Paset

Xavier Paset

Girona

GIO Symphonia & Trio Fortuny - Auditori de Girona, sala Montsalvatge.

Dir: Francesc Prat.

Amb l’estrena absoluta de la Fantasia concertant per a piano, violí, violoncel i orquestra, la GIO Symphonia i la direcció de l’Auditori de Girona afegeixen una nova fita important pel que fa al suport a la música del nostre temps. El seu compositor, Joan Magrané, fidel a la seva estètica, va presentar aquest diumenge una obra de 20 minuts de durada que es va intercalar amb els moviments del Concert per a piano, violí, violoncel i orquestra, op. 56 de L. v. Beethoven. El concert va començar amb la prèvia de l’Obertura en estil italià, D. 591 (1817), de F. Schubert, en què la GIO ja va fer una entrada que era el preludi d’una molt bona interpretació, amb múscul i maduresa.

Després de l’encert de compositor i formació orquestral, s’hi ha d’afegir l’elecció del Trio Fortuny, format pel violinista Joel Bardolet, Pau Codina i Marc Heredia, que van fer un magnífic treball amb les obres de Magrané i Beethoven. En totes dues van estar més que convincents. Voldria destacar la coherència estètica pel que fa al concert del mestre de Bonn, amb una línia altament sofisticada i un concertant espectacular. Van optar per la via clàssica-romàntica, sense grans volums, amb un traç molt ben trobat entre tots tres. La idiomàtica va ser un gran encert per a aquesta pàgina, que no ha de sonar amb càrrega postromàntica i vibratos continus d’alt voltatge. El calat de la sonoritat és ja el d’uns músics madurs que estan rebent compromisos cada vegada més importants. En el moviment de la Fantasia de Magrané en què els tres solistes tocaven sense acompanyament orquestral, van demostrar un gran domini de l’estètica contemporània. Van saber transmetre els espais que ha creat Magrané, canviants i d’alta orfebreria, que reclamaven un gran ofici en l’apartat tècnic.

La GIO, en estat de gràcia, és una de les vegades que ha exhibit més múscul sonor. Es va percebre determinació i una idea molt clara i coherent en cadascuna de les tres obres del programa. Totes les seccions van respondre amb un so ample, ben perfilat, evitant excessos de vigor. Tot estava molt ben equilibrat pel que fa als plans sonors. Diria que la GIO comença a trobar el seu segell sonor, sobretot pel que fa al repertori clàssic. El públic de la Temporada Ibercamera farà bé d’apuntar-se als concerts d’aquesta formació, que està escalant posicions, passant d’una orquestra solvent a un altre estadi en què sembla que ha trobat la seva veu: brillant, amb rotunditat i una gran seguretat.

No podem reclamar una orquestra gironina amb una temporada estable a l’Auditori? La GIO està fent la feina (i molt ben feta). Li calia temps. L’ha tingut i ha fet un salt important, em sembla. Si les administracions tenen visió i ambició per la cultura, s’ho haurien de pensar, i la GIO, és clar, no pot abaixar la guàrdia. De moment, puc afirmar que és una agrupació de músics que il·lusiona. Hi ha bona gestió en la gerència i en la direcció artística i els seus programes són innovadors: atents amb la tradició de la música del gran repertori occidental, però també oberts a les músiques dels compositors d’avui, amb estètiques ben diverses.

Subscriu-te per seguir llegint

Tracking Pixel Contents