Rosalía puja al cel de la "BCN poderosa" en la tornada a casa

Convertida en una ànima radiant al servei de l’art al Lux tour, Rosalía es transforma en una veïna més, això sí, d’aura divina, només quan trepitja la terra que encara recorda l’evolució de les seves empremtes. I, és clar, això passa a Barcelona, on ahir va concloure la seva tornada a casa amb l’últim dels seus quatre concerts al Palau Sant Jordi, on la nostàlgia i la memòria (ja sigui per la presència al recinte de la seva àvia, com va passar dimecres, o simplement per l’alegria del retrobament momentani) fan permeable un guió precís i un espectacle majestuós d’una artista amb mil textures; vellutada, rugosa i també punxant.

Rosalía va sortir delicada de nou d’una gran caixa amagada després d’una enorme tela. "¿Jo? Una obra d’art", va deixar entendre. Ningú va dir que no al començar, ningú va poder parpellejar a l’acabar, convençuts alguns que si algú pot transitar per aquest llarg i sinuós camí entre el món i Déu, en el qual ens situa amb l’obertura de Sexo, violencia y llantas, és ella, amb el do après "per allà per Barcelona", com va respondre el Sant Jordi durant Reliquia i amb una Rosalía gairebé levitant com a ballarina clàssica. "Barcelona em commou, em porta cap enrere i em fa il·lusionar cap endavant", va dir, emocionada al prendre per primera vegada la paraula en la reunió de veïns.

Els idiomes i la veu cimenten el monumental Lux, i el català, lluït amb orgull pel món i a casa, brilla a Divinize i les branques electròniques. Va reservar el moment final per agrair els seus mestres, especialment la seva professora de ballet, Tatiana, present ahir a la nit, en un discurs humil: "Tant de bo pugui ser estudiant sempre". Qui ho diria després del silenci absolut d’un públic aclaparat durant la magistral Mio Cristo piange diamanti i el seu eixordador final. "¡Al cel amb ella!", es va sentir.

Però Rosalía és puresa i llibertat, cavalca cap als molts horitzons que es planteja, com quan a cavall del posseïda Berghain va fer reviure Motomami i va reivindicar una "Barcelona poderosa" que es deixés anar a través de la brillant Saoko, que va donar pas (no hi va haver novetats en el setlist de la gira) a La Fama, La Combi Versace i De Madrugá.

Va fer acte de presència la juganera Gioconda montserratina amb la versió de Can’t take my eyes off you com a preludi d’un confessionari, escena esperada i viral que dona peu a La Perla, sorpresa. Es va confessar el polifacètic Rojuu, la primera confessió de la gira protagonitzada per "un perla reformat". "Soc la perla, vaig conèixer l’amor de la meva vida i la situació em va quedar enorme", va començar a dir buscant redimir-se. Ho va aconseguir, a jutjar pel somriure còmplice de la sacerdotessa, hostil només amb els fotoperiodistes, als quals no es va permetre l’accés.

Piano de cua

Barcelona va decidir acompanyar la bellesa de Sauvignon blanc tan bé com va saber mentre Rosalía, tombada sobre un piano de cua blanc domat per Llorenç Barceló, agitava els braços com Yudania Gómez dirigint l’orquestra al centre de la pista. La "Barcelona poderosa" es va manifestar de nou a La rumba del perdón, amb les seves "nonainoná" i els seus palmells compassats (i alguns que no), perquè per això, va cridar l’artista amb orgull, això és "terra de rumba catalana". I des d’aquesta setmana, a més, purificada pel botafumeiro de CUUUUuuute.

La Rosalía entremaliada, amb ales d’àngel, va quedar per al final, tram en el qual va destacar la posada en escena i l’alliberament incendiari de Focu ‘ranni.