Lluís Bosch converteix el bosc en un espai ple de màgia i misteri a «El vol de les ombres»

"Perduts enmig del bosc inacabable, seguim el pas d’unes ombres de cendra". Amb aquests dos decasíl·labs perfectes s’obre el nou llibre del poeta figuerenc Lluís Bosch (1974), El vol de les ombres (Cal·lígraf), una declaració d’amor absoluta a la natura i que pren el bosc com a leitmotiv, un bosc vist com un lloc frondós, inabastable i, sovint, misteriós, que esdevé fil conductor real, però també simbòlic del viatge "introspectiu i iniciàtic" que fa la veu poètica al llarg de la vida. El nou poemari connecta amb els dos anteriors -Boscos de cendra i A contrallum- i acaba creant, segons Bosch, una trilogia natural "sorgida de manera espontània i amb treball, també".

La filòloga Anna Maria Velaz, autora del pròleg del llibre, destaca que el bosc creat pel poeta és "l’escenari dels descobriments, dels camins de la vida, del pas del temps, del descobriment de l’amor i la sensualitat, dels sentiments i de l’esperança" i, al mateix temps, "un laberint" on, en mots del poeta, "el destí se’ns emporta cap a horitzons indesxifrables".

Lluís Bosch va confessar que en aquesta ocasió no havia volgut escriure un llibre "massa personal sinó que tothom es pugui sentir identificat en algun aspecte". Respecte al títol escollit, El vol dels ocells, la justificació és clara: "La vida és un continu d’ombres i de clarianes, de llums i foscors" que tots portem dins, "persones que han format part de la nostra vida, que ens han marcat i que van apareixent al llarg de tot el trajecte".

El pes de la natura en l’obra del poeta figuerenc és incontestable i arrela en la infància viscuda a Darnius: "Quan vaig començar a escriure poemes per intentar publicar-los, la natura era com si em parlés, com si portés alguna cosa dins i m’anés cridant contínuament". Trencant els límits del més personal i per fer-lo universal, allunyant la idea de "fer un tractat filosòfic existencial", el poeta converteix el bosc "en un espai ple de màgia i misteri que forma part de l’imaginari col·lectiu". Segons el poeta, «tots portem el bosc a dins, un espai d’energia que ens dona vida, un espai inspirador", una imatge que dista molt a com era vist un segle enrere. "Ara el bosc és un símbol d’un planeta que pateix i que tots hem de col·laborar perquè sobrevisqui".

Lluís Bosch, que no amaga les influències d’autors que l’han precedit com Robert Frost, conegut com «el poeta del bosc», Maria Àngels Anglada, Montserrat Vayreda o Josep Carner, va confessar que ell veia "la vida com una selva" i no com un camí, com altres autors han copsat: "En el bosc no hi ha un camí marcat, has de triar o te l’has de fer tu; també t’hi pots perdre, com a la vida, i si tots anéssim pel bosc ningú faria el mateix camí". L'autor entén que "tots vivim el mateix i només canvia la circumstància" i, per això, ell ha volgut capturar, amb la paraula poètica, moments que ens uneixen o, fins i tot, "somnis, projectes, il·lusions, pors o dubtes". El poeta creu fermament que "la poesia ens permet aturar-nos en aquest món frenètic i fer-nos adonar del que vivim, entrar en un món de lentitud i de pau per reflexionar sobre un mateix".

Subscriu-te per seguir llegint