«Hi ha una necessitat molt gran de ballar»

«Gran defensora del poder transformador de la dansa com a eina d’expressió, és igualment remarcable la seva tasca en l’ensenyament de la dansa i en la seva difusió com a eina terapèutica i de gaudi», assegurava fa un any la Generalitat en concedir la Creu de Sant Jordi a la ballarina Montse Colomé, una de les grans intèrprets i coreògrafes del país. Colomé celebra més de sis dècades dedicades a la dansa amb reconeixements, però també sobre els escenaris i amb projectes que busquen contagiar el gust pel ball. 

Immersa encara en la gira de Celebration. Ball parlat, l’espectacle amb què celebra vida i trajectòria fent ballar i repassant anècdotes i que aquest diumenge arriba a la sala La Planeta de Girona, Colomé té entre mans noves iniciatives per encomanar la dansa: «el meu nou projecte és fer ballar Catalunya, és un repte gran», bromeja. 

«Fa anys que la professió està preocupada per com fer que la gent vingui a veure dansa i jo crec que la solució és fàcil: fer ballar la gent, que la gent provi en el seu cos què és la dansa, fer-la propera perquè no faci por», assegura. 

«Necessitem la dansa a les escoles i que la gent que té ganes de ballar tingui eines per fer-ho, no en l’àmbit acadèmic, sinó d’una forma lúdica i expressiva, per fer-los treure el que duen a dins», apunta la ballarina i coreògrafa. 

Mentre hi treballa, transmet l’amor per la dansa des de l’escenari. Ho farà també a Girona, on presenta un espectacle de cocció molt lenta i llarg recorregut, perquè hi va començar a treballar el 2012, li va donar l’empenta definitiva durant la pandèmia i, tot i haver-se estrenat el 2022, encara gira. 

«Parlar des del cos»

Amb Celebration. Ball parlat, per primera vegada, agafa en solitari les regnes d’una proposta, en el primer solo de dansa de la seva carrera, sense una companyia al darrere. Ho fa, això sí, al costat d’alguns dels seus còmplices habituals, com Ramon Colomina, i de companys com Pere Faura, a més d’una llarga llista de col·laboradors, com Jordi Vidal, Inés Boza o Clàudia Solwat, que també han deixat empremta en l’espectacle. 

Les reflexions de què passa amb el moviment quan envellim; els seus mestres i les anècdotes d’una trajectòria que va néixer a l’esbart de l’Orfeó Gracienc, ha treballat amb Carles Santos o Comediants i ha coreografiat grans propostes, com la cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, són alguns dels temes que hi aborda, però sempre «parlant des del cos». 

De fet, el defineix com un «ball parlat» i no una conferència ballada, perquè «el ball i el moviment van per davant»: «hi explico vivències, però des del cos i vull que la gent balli i experimenti amb el seu cos, i pensi en com es mou». 

«M’ha sorprès perquè el públic se sent interpel·lat des de llocs molt diferents i quan acaben em pregunten d’on soc, on treballo... perquè hi ha molta gent que continuaria ballant, veig que hi ha una necessitat molt gran de ballar», afirma.

Subscriu-te per seguir llegint