Minibús intergalàctic: «ens ho volem passar bé fent el que ens agrada»

Amb una fórmula matemàtica que evoca la paradoxa de viure, el grup gironí Minibús Intergalàctic ha presentat el seu segon àlbum ple de lletres que miren de cara un món que no sempre gira al nostre ritme. Moviment Oscil·lant Polinòmic y=1/x, que es pronuncia tal com es llegeix, és el resultat d’un treball col·lectiu que tot i agombola moltes mirades, té els sons, ritmes i lletres que el grup volia posar. Les deu cançons que el formen estan pensades per ser reproduïdes dins el ritual propi d’un disc, de principi a final, i s’amaren de sonoritats pop-rock, punk, folk i altres estètiques psicodèliques de finals dels vuitanta. El presentaran a la sala Platea de Girona avui en el primer concert de la gira de presentació del disc, que també passarà per Barcelona (9 de maig), Reus (22 de maig) i Lleida (30 de maig).

El títol del disc parteix d’una gran paradoxa: intentar explicar les anades i vingudes de la vida a partir d’una fórmula matemàtica que és ambivalent i que es representa com una funció que mai s’acaba tocant. «No trobàvem una manera millor de plasmar aquesta paradoxa que amb una màquina que intenta copsar la totalitat de l’experiència humana, perquè és del tot impossible». A més, afegeix que «forma part del moment que vivim, que sembla que tot és incomprensible i tot ha petat».

El grup havia debutat amb un primer treball que proposava sons més seixanters -el grup mai ha amagat la seva faceta referencial d’emmirallament cap a les bandes que més els inspiren-. Ara, els sons són a voltes agredolços, però sempre potents i enèrgics. Amb les lletres passa una cosa semblant: hi ha un cert pessimisme «lluminós» que acaba creant una atmosfera musical que, de fet, s’allunya de la paradoxa. Fonfría proposa una escolta ideal de l’àlbum: amb els ulls tancats i en silenci.

El mur mental del segon disc està més que superat: «hem plasmat al disc el que teníem pensat, hem complert les expectatives i estem molt contents del resultat», valora Santi Fonfría, guitarrista del grup. Això s’explica, en part, per la participació activa que la banda gironina ha tingut en el procés de producció, que ha anat a càrrec de Xebi Salvatella i Enric Teruel de la discogràfica NEU!; La Casa Estudio de Granada; i Martin Youth Glover (The Jesus and Mary Chain, Paul McCartney, Pink Floyd). «Ha sigut un procés molt enriquidor», diu. Mirant enrere, afirma que «quan vam fer el primer disc, no en teníem ni idea d’absolutament res, amb prou feines sabíem tocar», riu. En tot cas, Fonfría assegura que no creu que tot i tenir ja un disc a l’esquena, el grup ja pugui dir que té experiència, ja que «en aquest segon disc hem provat coses que no havíem fet mai», acota.

Pel que fa a l’experiència amb Youth, la titlla d’«increïble»: «és un senyor britànic de 60 anys que té una mala hòstia que no te l’acabes i ens portava a ratlla tot el dia», riu. «En canvi, l’Eric i en Xebi són les persones més sensibles i comprensibles del món», diu. «El combo resultant va funcionar molt bé». Abans de tancar-se a l’estudi, el grup va fer un primer acostament amb diversos artistes, entre els quals Jordi Bastida (guitarrista dels Pets) o Ildefons Alonso (bateria del Petit de Ca l’Eril), per conèixer altres maneres de treballar.

A Moviment oscil·lant Polinòmic y=1/x hi ha deu cançons que el grup tenia ganes de compondre i de tocar, i en cap moment s’han preguntat si allò podria agradar o no: «l’objectiu de la banda era la d’un grup de col·legues que queda per tocar i passar-ho bé, i això continua vigent», assevera. «No hem tingut en compte com rebria el disc el públic, hem fet el que ens venia de gust fer». La dinàmica de pujar en escenaris i compartir la seva música, assegura, «ha arribat quasi sense adonar-nos-en».

El que més valora la banda? «passar-ho bé i tocar el que ens agrada. Tots tenim clar que no ens hi dedicarem, al menys, de moment, i, per tant, ho farem divertit», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint