«A França els alumnes s’alcen quan entro i em tracten de vostè »

David Serra, badaloní amb forts vincles gironins, compagina la seva feina de professor de castellà en un institut a França, amb la d’escriptor. Acaba de publicar Followers i haters i altres històries, sis relats curts ambientats en el passat i en el futur que contenen elements fantàstics però que, en el fons, parlen de temes actuals.

Preferiria treballar de hater o de follower?

Home, jo soc més follower, la veritat és que no soc gaire hater.

Creu que hi ha gent que es dedica professionalment a aquestes dues feines, com en un dels seus relats?

El meu relat és una distopia, una societat on la feina de tothom consisteix a ser actiu en les xarxes socials i l’estat els dona una pagueta per això, segons si són més de criticar o de seguir algú o alguna cosa. Aquest conte el vaig escriure fa anys, però amb la importància que han agafat les xarxes socials, cada cop sembla menys ciència-ficció, hi anem pel camí. Segurament que ja hi ha trolls que cobren per criticar algun moviment, algun partit polític, o el que sigui.

Queda més intel·ligent ser 'hater' que 'follower'

En un altre relat apareix la famosa pandèmia. Què en pensa, d’allò, ara que ha passat el temps?

Justament vaig agafar la pandèmia com un punt d’inici d’un món que va canviar. En el seu moment ho vaig viure bé, estava a casa. Però realment semblava que estiguéssim a dins d’una pel·lícula de ciència-ficció. Fins i tot ho tinc una mica idealitzat com a bona època, tenia més temps per a les meves coses. Ara bé, reconec que hi ha gent que ho va passar malament. No és el mateix disposar de gran terrassa o de jardí, o si vius al camp, que si tens un pis de 50 metres quadrats. Va ser una cosa molt extrema, se n’haurien d’haver fet més pel·lícules o més històries.

Li fa por la IA?

Passa com amb tots els avenços. Per una banda, pot ser molt útil, però hi ha el perill que ens pot atrofiar una mica el cervell. No em fa por que es rebel·li com un Terminator i ens vulgui matar, sinó que la gent s’hi acostumi tant, que ens tornem més mandrosos i, a la llarga, una mica més estúpids. Casualment, en l’últim conte, que, per cert anticipava la gran apagada d’ara fa un any, ja en parlava una mica. És curiós com la ciència-ficció anticipa a vegades les coses que venen.

No seria vostè qui va provocar l’apagada, per a promocionar el llibre?

No, no, i a l’editorial també em van assegurar que no hi van tenir res a veure (riu). Fa un any i encara no se sap ben bé que va passar, no?

No conec tant l’ensenyament a Catalunya, però el que m’expliquen amics que fan de professors aquí, fa una mica de por, la veritat

Això és molt normal, en aquest país. Vostè viu a França i no hi està acostumat.

Si, a França la gent es mobilitza i demana explicacions, ho tenen una mica diferent.

Adquiriria una parella robot?

Ja se n’han fet relats, d’això.

Però jo l’hi pregunto a vostè en particular.

Pel que he vist, primer als protagonistes els fa una mica d’angúnia, però si està ben fet i és atractiva -o atractiu- tothom hi acaba caient. Crec que jo faria com tothom.

En un dels seus relats parla de biblioteques, i justament l’altre dia en Rufián deia que prefereix omplir TikTok que les biblioteques. Estem acostant-nos al final de les biblioteques?

Jo he sigut sempre molt de biblioteques, és on he preparat oposicions, tant a Espanya com a França. Tinc la sensació que he passat mitja vida a les biblioteques, són un espai que m’agrada molt, les idealitzo tant com Borges. Per mi, el paradís s’assembla força a una biblioteca. No crec que s’acabin, fa anys ja es deia que ningú llegia, però la gent encara les freqüenta. Tenen futur, encara.

Potser hauríem de fer-l'hi saber a en Rufián.

En Rufián em sorprèn, algunes vegades pot ser bastant lúcid, i d’altres sorprèn amb aquestes sortides estranyes. Potser té massa pressió pel fet d’haver d’estar sempre comentant.

Tinc la sensació que he passat mitja vida a les biblioteques, són un espai que m’agrada molt, les idealitzo tant com Borges

En un dels contes, un personatge pregunta als francesos què pensen de la nostra Guerra Civil. Jo li pregunto ara a vostè què pensen els francesos de nosaltres.

Jo crec que tenen una visió molt més positiva d’Espanya que nosaltres d’ells. Tenen una imatge romàntica de nosaltres, quasi com al segle XIX, molt simpàtica i positiva. Els hi caiem bé, jo soc professor d’espanyol i hi ha molts alumnes que en volen aprendre.

A què atribueix aquesta mala fama que tenen aquí els francesos?

M’agraden moltes coses dels francesos, però també entenc que a vegades facin una mica de ràbia.

Quan li van preguntar a en Churchill què opinava dels francesos, va respondre: no ho sé, no els conec a tots.

En Churchill parlava francès, i tant a Ialta com a altres conferències, sempre va lluitar perquè França tingués un paper destacat. Crec que era força francòfil, en Churchill.

En un dels contes, pinta els francesos com una gent que es queixa de tot.

Aquesta és la part negativa. O positiva, segons com. A la mínima que el govern vol llevar algun dret adquirit, surten al carrer i ho paralitzen tot. Ara mateix, en Macron no pot fer tot el que voldria. Però és clar, queixar-se està molt bé quan cal queixar-se, el que passa és que ho apliquen en tots els moments de la vida, i sembla que queda més intel·ligent criticar un llibre o una pel·lícula, que dir que t’ha agradat. Queda més intel·ligent ser hater que follower (riu).

La seva literatura destil·la ironia. No és un perill, avui en dia? No tothom l’entén, miri les reaccions contra Eduardo Mendoza per fer broma amb Sant Jordi.

Jo crec que l’humor és necessari, hi ha temes de la política i del dia a dia, que no es poden tractar de cap altra manera. És clar que hi ha el perill que algú on l’entengui, i més avui en dia, que es llegeix poc. Però bé, la llibertat d’expressió consisteix també en això, en acceptar que algú critiqui o faci broma d’una cosa que per nosaltres és important.

Segurament que ja hi ha 'trolls' que cobren per criticar algun moviment, algun partit polític, o el que sigui

Ja que és del gremi, no vull acabar sense preguntar-li: cap on va l’ensenyament?

A Catalunya he treballat molt poc, com a professor, ja que formo part de la generació a qui va enxampar de ple la crisi de 2008, amb les retallades de Convergència. Ens van donar una bona plantofada i vaig haver de marxar a França. Tinc amics escampats per tot el món, van haver de sortir a buscar feina perquè aquí on en trobaven. Per tant, conec més la feina de professor a França, i és clar, ara, amb la IA, no els pots posar feina per a casa, perquè no la farien ells. Però bé, tot i que hi ha hagut certa degradació, no em puc queixar, els meus alumnes em tracten de vostè i quan entro a la classe, s’aixequen.

Què diu! Això aquí es consideraria feixisme.

Els amics d’aquí als qui els explico això, em diuen que sona franquista, antic. Jo crec que el que hi ha és un respecte cap al professor, que ajuda a l’ensenyament. No conec tant l’ensenyament a Catalunya, però el que m’expliquen amics que fan de professors aquí, fa una mica de por, la veritat. n

Subscriu-te per seguir llegint