«A vegades una vida desgraciada ajuda a ser més valorat com a artista»

La mostra Un joc de criatures, que es pot visitar fins al 9 de setembre al Bòlit La Rambla (Girona), estableix un diàleg entre la pintura de Margit Kocsis (Java, 1941 – Amsterdam, 1984), una instal·lació de Rafel G. Bianchi (Olot, 1967) i un text de l’escriptora Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990). Kocsis va viure anys a Argelaguer i va ser també la model que cavalcava sobre un cavall blanc en l’anunci del conyac Terry, als anys setanta.

Beu conyac Terry?

No, no (riu). Crec que no l’he tastat mai, o això diria. No l’hi sé dir del cert, però el que és segur és que ara on en bec. No soc d’aquests homes (riallada).

Però, com feia jo, quan era petit mirava l’anunci embadalit, no?

No sé si tinc la memòria mediatitzada pel treball de recerca que estic fent, perquè tinc molt clar aquell anunci en blanc i negre, però no tinc tan clar que el recordi de quan era petit. Tinc més clara la imatge de la Margit a color, perquè és l’època quan la vaig conèixer, que de l’anunci. Ni tan sols d’estar a casa i que els meus pares diguessin «mira la Margit, ja cavalca!»

Quin és aquest treball de recerca que està fent?

Juntament amb dues seves netes, estem recollint informació textual i visual d’obra seva, perquè el 2027, en principi, se’n farà una exposició retrospectiva al Museu de la Garrotxa. M’interessa tant el seu vessant d’artista plàstic com el seu vessant anterior, com a model i fins i tot d’actriu.

Aquella publicitat de Terry amb la Margit a cavall, va suposar un xoc a escala nacional

Com es va sentir el dia que va conèixer aquell mite eròtic d’una generació?

Jo era molt petit, diguéssim que no tenia... desenvolupats segons quins instints (riu). Quan la vaig conèixer em dedicava, en tot cas, a jugar amb les filles, que són més o menys de la meva edat. Anàvem al riu, jugàvem a cuit i amagar... De la mare en tinc alguna imatge gravada d’ella pintant, però és clar, no en tinc la imatge que podria tenir-ne un adolescent de l’època.

Jo mateix, sense anar més lluny, que l’esperava cada dia a la TV.

El que està clar és que aquesta publicitat va suposar un xoc a escala nacional. Fins al punt que va fer aquesta publicitat durant cinc temporades, les posteriors en color, a cavall per Venècia, davant de la Torre Eiffel, per les Rambles de Barcelona... I en canvi, aquesta publicitat posterior en color, no la tinc present. Només recordo la imatge en blanc i negre d’ella cavalcant a la platja. Per això li deia que no sé si tinc la memòria condicionada.

Ella era conscient que havia sigut el somni eròtic de tot un país?

Imagino que sí, tant ella com el seu marit. Hi ha molt poc material escrit. En les entrevistes que es poden trobar d’ella, no explica mai res, o explica molt poca cosa sobre aquella època. No coneixem la seva opinió al respecte, però és evident que sí, que ho devia sentir i ho devia notar.

Ho portava bé?

A la gent que va treballar amb ella en aquest període, només li he sentit dir coses bones, o sigui, que era una gran professional. No era algú que es mogués en aquest àmbit des de l’arrogància, sinó que va ser molt professional en totes les feines.

A la gent que va treballar amb ella en aquest període, només li he sentit dir coses bones, o sigui, que era una gran professional

Com opinió li mereix com a artista, ja que vostè ho és?

Aquesta pregunta me l’estic fent jo, també. Com a pintora professional, va treballar només deu anys, va començar a principis dels 70 i va morir el 1984. Em sembla interessant que en aquest període va passar per dues etapes pictòriques molt clares, una primera més expressionista, i una altra més de caràcter surrealista i oníric. La pinzellada va canviar, però és sobretot interessant el canvi en la temàtica que li interessa.

Quins temes va tocar?

Primer té uns treballs molt dedicats a la figura femenina, i després sembla que queda reduït en un imaginari més infantil. Però està tractat des d’una mirada un punt inquietant. Això és precisament el que ara la fa interessant, perquè, des d’una perspectiva de gènere, es pot fer una lectura contemporània del seu treball, cosa que no té sentit fer en altres artistes d’aquell període.

Com explica que a la maduresa canviés així?

Quan se li preguntava sobre els seus interessos i sobre els nens, senzillament contestava que tenia una necessitat d’aproximar-se a l’àmbit infantil des d’una mirada que no fos la més carrinclona, la més cursi, la més Disney.

Com a artista, tenia una necessitat d’aproximar-se a l’àmbit infantil des d’una mirada que no fos la més carrinclona, la més cursi, la més Disney

Es sent vostè com un delinqüent, en alterar una mica els seus retrats?

(Riu) Com a artista, considero que tots ens agafem material de tots, per tant jo crec que a ella li hauria agradat, això. No em sento gens lladre ni que estigui fent res mal fet, al contrari, penso que estic treballant amb ella. És com una col·laboració.

Els artistes han de ser lletjos per ser presos seriosament?

No ho crec. Suposo que els prejudicis s’han donat per totes bandes, però no crec que aquest hagi estat el seu problema per formar part ara mateix de la història de l’art del segle XX a Catalunya, a Espanya, a Europa, a Occident. No crec que la causa sigui que era guapa.

Em feia il·lusió que la bellesa fos un hàndicap per a alguna cosa.

El que passa a vegades en la història de l’art, és que sembla que hagis d’haver patit. La desgràcia és una història més interessant d’explicar, i de la mateixa manera que la comèdia té menys punts per a emportar-se l’Òscar, a vegades una vida desgraciada ajuda a ser més valorat com a artista. Però, evidentment, hi ha molts artistes en la història que han viscut molt bé i continuen estant ben considerats. n

Subscriu-te per seguir llegint