«No vaig tenir la sort de provar el ‘chucuchú’ del tren»

Per motius que no revelarem aquí, la Sara fuig a París per a instal·lar-se en un apartament a Montmartre, com el Cortázar admirat per l’autora. Hi va en tren, i durant el trajecte farà coneixença amb una sèrie d’individus tot peculiars. Així és el viatge que, amb un subtil sentit de l’humor, relata Àngels Guil a Tren de nit, novel·la que presenta aquest dijous (18h) a la biblioteca Carles Rahola de Girona.

No és una mica perillós que l’autora aparegui a la portada de la novel·la? Tothom pensarà que vostè és la protagonista a qui li passa el que explica.

Doncs no, no soc jo, tot és ficció. Potser és autobiogràfica la part del Néstor, del noi, perquè va a París després que el flipés la lectura de Rayuela. Això em va passar a mi amb 22 anys, Rayuela em va flipar molt i vaig viatjar a París com buscant els personatges del llibre, a l’Horacio Oliveira i a la Maga. Vaig aprofitar això per a crear aquest personatge secundari i una mica el fil també del llibre. Però la protagonista principal de la història no soc jo, no és autobiogràfica.

Quan viatja en tren prefereix seure de cara al destí o de cara al que deixa enrere?

Això m’és igual. En el que normalment em fixo per triar seient, és en la gent que va en el tren.

Què busca entre els viatgers?

Coses que ara no es troben, o que només es troben en una novel·la. Perquè la meva novel·la està ambientada als anys 80, que era una època de llibertat i en la qual passaven moltes coses. Per començar, el que passa a la novel·la que és en un compartiment d’un tren de nit, i avui en dia no hi ha ni trens de nit ni compartiments. Aleshores, el que buscàvem en aquella època era això, una mica d’aventura, conèixer gent diferent, gent interessant...

Els trens formen molt part de la meva vida, fins i tot somio que viatjo en tren. Doncs bé, la Renfe ha aconseguit fer-me perdre aquesta il·lusió de viatjar en tren

S’hi coneix gent peculiar, als trens?

En aquella època dels compartiments, sí. I més en un viatge nocturn, ja que s’establia una certa complicitat i es vivien certes aventures. De fet, és molt curiós, però l’aventura que viu la protagonista aquella nit, després m’he trobat gent que han viscut el mateix. Una lectora em va dir que va presenciar una aventura similar, i una altra fins i tot m’assegura que ella va protagonitzar el que li passa a la Sara, la protagonista.

Ha deixat d’haver-hi interaccions amb els companys de viatge?

Això s’ha acabat, s’ha perdut completament. Per a mi, el tren és molt simbòlic. Perquè un tren representa l’expectativa d’una aventura, d’un viatge, d’un canvi, d’una fugida... de conèixer coses noves. I tot això s’ha perdut. Al tren actual la gent va amb el seu mòbil, va a la seva bola, no el molestis, no l’emprenyis ni li diguis res. S’ha perdut una aventura. Coneixies gent que ja no tornaves a veure mai més, però en aquell moment estaves segur feies una amistat per a tota la vida.

Però es continuen recordant, potser.

Jo recordo el meu primer viatge en tren, perquè era molt petita i va ser la primera vegada que vaig tastar el formatge manxego. Al meu poble només venien formatges de bola, i ens va tocar viatjar en un compartiment que hi havia una gent que portaven una bota de vi i un formatge manxego, i van començar a repartir-ho i a compartir amb tots els que érem allà.

Avui l’aventura amb el tren és saber quan sortirà?

Sí, exacte. Avui el tren és una desgràcia. Els trens formen molt part de la meva vida, fins i tot somio que viatjo en tren. Doncs bé, la Renfe ha aconseguit fer-me perdre aquesta il·lusió de viatjar en tren (riu).

Vaig ambientar la novel·la als anys 80 perquè em donava la possibilitat d’explicar de manera versemblant una sèrie de coses que avui en dia no podrien passar, ja que no s’acceptarien

Ha enviat un llibre al ministre Óscar Puente, com a agraïment?

Encara no. Potser l’hi hauria d’enviar, tal vegada el motivaria a canviar la política que du a terme.

Ha experimentat mai l’eròtic «chucuchú del tren» que canta El Consorcio?

Ha, ha, la protagonista de la meva novel·la sí que ho experimenta. Jo no vaig tenir aquesta sort.

Els trens són tan romàntics en la realitat com en la ficció, sigui literària o cinematogràfica?

L’Óscar Puente i tota aquesta gent han aconseguit desromantitzar el tren. En l’època que la novel·la està ambientada, els anys 80, el tren era molt romàntic.

Observo que insisteix a comparar els anys 80 amb l’actualitat. A més de ser més joves que ara, érem també més lliures?

Sí, i precisament vaig decidir ambientar la novel·la als anys 80 perquè em donava la possibilitat d’explicar de manera versemblant una sèrie de coses que avui en dia no podrien passar, ja que no s’acceptarien.

Jo sempre vaig buscant sortir, fugir, potser per això els trens m’agraden tant

Com ara quines?

Per exemple, la noia protagonista viu un incident al tren que avui en dia pràcticament es consideraria una violació, i hauria acabat amb un company de viatge ja detingut allà mateix. En canvi, en aquell moment, la noia ho viu com un incident que li fa molta ràbia, que s’emprenya, que li fot una empenta al paio aquell, que considera que el paio és un capullo... però ja està. Són més pràctics, no li dona més voltes i continua el seu viatge tan tranquil·la.

Com ha vingut a caure una lleidatana a Girona? Espero que no fos per culpa d’un tren que es va desviar.

No sé ben bé la causa. Jo soc molt nòmada, de fet la meva família tampoc no era de Lleida, per part de la meva mare era el Maresme, van acabar a Lleida després de la guerra. I el meu pare és un emigrant andalús que va anar a Lleida per treballar a les mines. Jo sempre vaig buscant sortir, fugir, potser per això els trens m’agraden tant. Fugint dels llocs he viscut al Maresme, he viscut a Barcelona, he viscut a Montseny i al final he acabat a Girona. No sé ben bé com, buscant un pis que estigués més o menys bé de preu. I ara n’estic molt contenta, sempre dic que vaig tenir sort, perquè m’encanta Girona.

De què fugia, Guil?

L’última fugida ja va ser de l’especulació immobiliària i d’un ajuntament, el d’Arenys de Munt, que ens volia imposar una sobretaxa a les cases. Jo en tenia una en una urbanització, i amb això tan freqüent ara de l’espoli fiscal , ens volien cobrar una sobretaxa de 30.000 euros a cada casa. Vaig dir: us quedeu la casa a Arenys i jo em busco un altre lloc per viure. Buscant, buscant, vaig anar tirant amunt.

I tan amunt.

Vaig estar a punt de cagar-la comprant un pis en un poble perdut de la mà de Déu entre Girona i Sant Celoni, ni me’n recordo del nom, però després vaig dir, ostres, per viure aquí, me’n vaig a Girona.

Allà on vaig sempre busco gent interessant i divertida, a Girona l’he trobat en poc temps, cosa que al Maresme no vaig aconseguir en vint anys

Què ha trobat a Girona una nòmada com vostè, a banda d’estació de tren?

A Girona he trobat una gent molt maca, molt divertida. Vaig arribar a Girona amb una mica de por, per certa fama dels gironins de ser molt tancats.

Fama guanyada a pols durant tota la nostra història, generació rere generació, no ens la vulgui treure.

Doncs no ho he viscut, de debò. Per mi ha sigut tot el contrari, és pujar a l’autobús, preguntar alguna cosa a algú, i que t’acabi acompanyant al lloc on tu vas. A més a més, hem fet un grupet d’amics gironins divertidíssim. Bé, allà on vaig jo sempre busco gent interessant i divertida, aquí l’he trobat en poc temps, cosa que al Maresme no vaig aconseguir en vint anys. n

Subscriu-te per seguir llegint