«Mercedes Moner hauria pogut fer una carrera brutal si no hagués estat dona»

Anna Fusté Labaila (Quart, 2001) és musicóloga i dedica la seva tesi doctoral a la compositora francesa Marie Cécile Galos, però també fa recerca de dones oblidades en la música, tant compositores com intèrprets. Fa un temps, Daniel Blanch, president de l’associació Joan Manén, li va proposar investigar la biografia de la pianista figuerenca Mercedes Moner (1892-1991).

Havia sentit mai abans a parlar de Mercedes Moner?

No, no en tenia ni idea, però la poca informació que teníem llavors ja semblava molt interessant.

Com comença a estirar el fil?

A l’inici d’una recerca, primer s’han de buscar de quines fonts podem disposar. De seguida vaig veure que havia transcendit bastant a la premsa del seu moment i, per tant, vaig començar a recopilar tots els retalls de diari on ella sortia. La sort és que actualment hi ha molts diaris i revistes digitalitzats. Sobretot en el diari La Veu de l’Empordà, el Diari de Barcelona, La Vanguardia i revistes com Canigó o Feminal, hi havia molta informació seva. Després, sobretot a través del pare, que va ser una figura molt important per la trajectòria que va fer, però que també la va limitar molt. I a través de la correspondència. La família, i ella inclosa, era molt propera tant a Enric Granados com a Felip Pedrell i Joan Maragall. En aquest sentit, es conserven moltes cartes que s’intercanviaven. L’últim pas va ser veure què passava amb els descendents. I, sí, el besnet, Ernest Vila, ho guarda tot. La veritat és que va ser un luxe poder parlar amb ells. De seguida van estar entusiasmats, em van obrir les portes de casa seva.

Què porta Mercedes Moner a estudiar piano?

L’estudi del piano, de la música en general, però sobretot del piano era gairebé indispensable en les famílies burgeses, tant al segle XIX com a principis del XX. Es considerava una part de la formació que no es podia ignorar, i sobretot en les nenes. La seva mare, Antònia Raguer, havia rebut també una educació molt privilegiada. Ella sabia molts idiomes, piano, igual que el seu pare, que també tenia una mica de coneixements de piano. Més endavant, com que tenien contactes amb Granados, que eren íntims, doncs ja va passar a estudiar a l’Acadèmia Granados.

Aquesta relació amb Enric Granados, com neix?

Això no ho he pogut trobar, se sap que hi era, però no per què. Jo crec que a través de Joan Maragall. Joaquim Moner, el seu pare, era metge, però a banda de metge era un gran poeta i publicava bastant regularment. De fet, era una autoritat a Figueres. Participava com a jurat als Jocs Florals i tenia contacte sovint amb Eugeni d’Ors, Carles Fages de Climent i també amb Maragall, que també era un melòman de Barcelona, i molt amic de Granados.

L’estudi del piano, de la música en general, però sobretot del piano era gairebé indispensable en les famílies burgeses, tant al segle XIX com a principis del XX. Es considerava una part de la formació que no es podia ignorar, i sobretot en les nenes

Es diu que era la seva alumna preferida. Què hi ha de cert?

Sí, es diu això i, de fet, hi ha fotos de Granados a casa de Mercedes, també de tots dos junts. Granados va ser la primera persona qui va ensenyar a les noies. Tot i que hi ha alguna carta del pare una mica enfadat amb Granados perquè potser no la tenia tant en compte com ell voldria. Però sí, era una alumna important i li tenia molta confiança.

Moner va ser concertista?

No passa mai a fer concerts públics perquè el seu pare considerava que l’art de Mercedes havia de ser exclusiu per a la família. Això era molt habitual. A les nenes i a les filles, sobretot, se’ls ensenyava a tocar el piano per a la glòria de la família. Llavors, el pare tenia una posició una mica contradictòria, perquè no la deixava tocar enlloc, tot i que tenia propostes brutals, i alhora volia que toqués molt davant dels seus amics, volia que transcendís a la premsa i que se li reconeguessin els èxits. Per exemple, amb la Sonata de Liszt, perquè Mercedes Moner va ser la persona que la va estrenar a Espanya.

Així no va actuar mai en públic?

Només va fer quatre aparicions fora de salons musicals. És curiós, perquè és un dels casos paradigmàtics d’una dona altament capacitada, que podria tenir una trajectòria brutal, i que el context en què va néixer i créixer li ho impedeix. Quan es va casar ja va deixar de tocar en públic i també d’acontentar el seu pare i tocar davant dels convidats. I mai més se’n va saber res.

A les cartes, ella se’n dol?

No, i, de fet, va morir molt gran, i va arribar molt bé al final de la seva vida, físicament i també mentalment. El seu besnet, Ernest Vila, que tenia 19 anys quan ella va morir, recorda que li explicava que estudiava moltes hores al dia, que a vegades li feia molta mandra haver de tocar per aquest o per aquest altre i tal, però no més enllà d’això. Només hi ha un text de Joan Maragall que dona a entendre que ella potser sí que tenia com la intenció de seguir una carrera de concertista, però que no s’ho acabava de plantejar perquè l’entorn no li posava fàcil. Tot i això, el fet que tingués contactes amb Granados i Pedrell, que fossin íntims, li va permetre una projecció internacional brutal i va tocar en conservatoris d’Europa, viatjava molt per Europa sempre i tenia admiradors d’una talla excepcional, grans pianistes, i hauria pogut tenir una trajectòria increïble, si no fos pel context i perquè era una dona, és clar.

Això sap greu.

Sí, molt greu, perquè si hagués estat un home no s’hauria pas qüestionat de cap manera que hagués seguit una carrera i una trajectòria de primer nivell. En el seu moment, hi havia moltes altres dones contemporànies que sí que ho van fer, però les que van destacar no eren tantes com els homes i també s’ho havien de lluitar més.

Subscriu-te per seguir llegint